Neus Baches: “L’aprenentatge, com la vida, no està parcel·lat”

En els darrers anys alguns centres educatius estan implementant un nou model d’aprenentatge: el treball per projectes, una fórmula que connecta coneixements i que va més enllà del sistema d’assignatures, i que no parcel·la els continguts sinó que treballa amb totes les matèries de forma conjunta i a través de projectes més propers a la realitat. Del 2008 al 2015, Neus Baches ha estat professora a l’institut de Sils, a Girona, un dels centres pioners en l’aplicació d’aquest model, i ha treballat amb altres centres ajudant-los a implementar aquesta fórmula. Ara treballa a l’institut de Tordera, un centre de nova creació on s’està aplicant una línia similar a la de Sils.

Què entenem per treball per projectes i per què pot ser útil?

Treballar per projectes afavoreix la idea de treballar globalment amb l’alumne i no parcel·lar les assignatures. El treball per projectes és una manera de treballar globalitzant organització, àrees, edats o continguts. És una manera d’incloure coses diferents i és treball en equip.

Quins beneficis té?

El benefici principal està associat al treball per projectes: l’alumne no aprèn un contingut concret quan al professor li sembla que l’ha d’aprendre, sinó que aprèn les coses fent. Les va aprenent quan van sorgint en un treball determinat i les aprèn en comunitat; és una manera d’aprendre positiva.

És una manera d’ajudar a motivar l’alumne durant l’aprenentatge?

Depèn de l’edat. En principi és un treball molt motivador. En aquest cas, per exemple, els pots proposar treballar el món antic, i el producte final del projecte pot ser una obra de teatre i que a l’obra hagin de representar Grècia, Roma, Egipte o Mesopotàmia, i ells amb la idea de fer una obra de teatre van buscant la informació i aprenent coses. Això en principi és motivador per a ells, però als nanos a qui no els interessa res del món antic també els cansa.

Podem dir que és un sistema educatiu que intenta apropar-se més al món real?

Com a eina pedagògica sí. A les feines no es busca una persona que tingui un contingut molt clar d’una cosa; es necessiten persones vives, persones amb capacitat d’adaptació a situacions diferents, que puguin ser crítiques amb una cosa, que puguin buscar la informació, que puguin treballar en equip, i això ens ho dóna molt el treball per projectes.

Comentaves que alguns alumnes poden motivar-se molt per alguns temes però altres no. Qui ha de proposar els projectes, els alumnes o els professors?

Hi ha d’haver un punt d’equilibri. Si només parlem de motivació hem de partir de l’interès de l’alumne. Però llavors ens quedarem curts, perquè l’alumne parteix sempre de coses que ja sap, i costa molt introduir coses noves si el professor no inclou alguna cosa. El punt de partida pot ser la motivació de l’alumne, però en determinades edats sempre farien projectes de futbol o de jocs d’ordinador o de noves tecnologies, que és el que els motiva. Potser a partir del futbol pots obrir algun camp de sociologia, de valors, de condició física, però els has d’empènyer perquè ells obrin fronteres.

I si només proposen els professors, els mestres tenim tendència a anar directament al contingut que ells han d’aprendre. Per això crec que necessitem un equilibri: que alguns projectes els triïn ells i uns altres els proposem els professors.

Ha de ser aquest, el paper del professor en aquest context? Escoltar el que vol l’alumne però fer propostes per introduir nous coneixements?

El paper fonamental del professorat és poder treure el millor de l’alumne en tots els casos. Hi ha alumnes que aprenen molt quan els deixes, quan els poses poca pressió, i hi ha alumnes que necessiten més marcatge; es tracta de jugar una mica i de confiar-hi bastant. L’alumne quan se sent segur i recollit dóna bastant de si. Treballar per projectes també respon a una manera de treballar en la qual es busca l’autonomia de l’alumne, que l’aprenentatge no depengui sempre del professor.

Creus que amb un model com aquest es poden tractar totes les matèries?

Sí, totes. La vida i l’aprenentatge no estan parcel·lats; és una fal·làcia, això. Aquest model ens ha anat molt bé al professorat, sobretot de secundària, que som especialistes en una cosa. Però no és cert que així s’aprengui: així s’aprèn alguna cosa, però s’aprèn interaccionant, barrejant, relacionant-te i fent, sobretot fent.

Com s’adapten els currículums dels professors a aquesta nova manera d’aprendre? Com aprenen els professors aquestes noves metodologies?

L’experiència és que el 99% del professorat nou s’adapta molt a aquesta manera de fer o de veure, perquè dóna un cert benestar a l’aula, et dóna una certa motivació. Els projectes han d’estar al servei d’una idea pedagògica bona, i si tu tens la idea d’afavorir l’autonomia de l’alumne, en algun moment li has de cedir poder; no pots controlar-ho tot, li has de cedir capacitat de decisió. Quan l’alumne pren decisions i s’equivoca és quan comença a aprendre. Quan el professor es fa responsable d’això, és a dir, no creu que tot depengui d’ell, sinó que la cosa està més repartida, i que el responsable d’aprendre és l’alumne i el professor es posa en un lloc d’acompanyar, crec que agrada.

Tenint en compte els beneficis d’aquest sistema, per què encara hi ha tants centres que no l’apliquen?

No en sabem. Tenim molt bones intencions però no en sabem més. Als professors ens costa molt autoformar-nos, ens falta molta humilitat, el professorat en general és un col·lectiu a qui li costa molt aprendre coses. I les meves experiències bones han sigut perquè s’han donat en centres de nova creació, amb una intenció molt clara de canviar una mica la manera de treballar pedagògica. En canvi als centres grans, sobretot de secundària, on hi ha una altra dinàmica, costa molt introduir aquests canvis, entre altres coses perquè és molt còmode per al professorat fer una hora de classe i marxar.

Penses que encara hi ha molts professors que segueixen creient que l’educació útil és aquella en la qual el professor té tot el coneixement i l’hi ha de traslladar a l’alumne i l’alumne no pot aportar res?

Sí, sentint-ho molt, encara és majoritari al sistema educatiu, a primària i a secundària.

Hauríem de tendir a deixar el sistema basat fonamentalment en la forma tradicional de memorització i anar a altres fórmules com aquesta, que potencien la memorització però amb altres eines?

Quan es treballa per projectes també s’ha de memoritzar. Hi ha exercicis o tècniques que cal memoritzar, tot això no s’anul·la quan es treballa per projectes, és a dir, són tècniques que ens poden anar bé per a coses determinades. Però no només aquestes. També és veritat que jo sempre he pensat que quan un professor té una mirada d’acompanyar l’alumne, de treure el millor d’ell i de no pensar que té tot el coneixement, ja pot fer una classe magistral que l’alumne li aprendrà. L’actitud i on es col·loca el professor per portar la classe o l’alumne és l’important. A vegades els projectes no són la panacea; en són una part, però es poden fer moltes altres coses.

Com s’avalua els alumnes que estudien amb aquest model?

És la pregunta del milió. Quan canvies un sistema de treball, pedagògicament has de saber què busques. Necessitem saber quin objectiu tenim en aquest projecte, en aquest any o en el temps que sigui per poder avaluar, valorar o descobrir si has aconseguit l’objectiu o no. Hi ha diverses fórmules. L’examen típic de preguntes és una eina per avaluar que també es pot fer servir fent projectes, però normalment s’avalua el procés i el progrés que fa l’alumne des que comença fins que acaba el projecte, el trimestre o el que avalues. Hi ha uns ítems de procés o unes actituds que s’han d’anar observant i avaluant; pots posar un número o un comentari, cada centre té una eina que li va bé. Són registres que s’han d’anar fent de manera continuada, perquè l’alumne s’ha d’anar adonant que va aprenent i ell mateix s’ha d’anar autoavaluant, ha d’anar fent l’exercici de veure, de comprovar que està aprenent.

Quins són els reptes per a aquest model?

Els reptes van en dues direccions. La primera és un canvi de paradigma: s’ha de trencar la manera d’educar, estem educant igual que es feia al segle XIX, tot ha evolucionat menys l’educació. L’altra és la formació del professorat i del món educatiu en general. La nostra formació continua sent d’especialistes en un tema, i els que fem projectes ens hem autoformat amb gent de fora, amb treballs d’equip, provant projectes. És una cosa molt rudimentària, i, des del meu punt de vista, trista.

Ha de ser un canvi global més enllà de les accions de professors i pares?

Hem començat els professors, les famílies ens estan fent molt costat i penso que toca que el Departament d’Ensenyament mogui fitxes. No tothom serveix per fer de professor. No hi ha cap filtre per entrar a una aula. Qualsevol persona entra en una llista d’interinatge i entra a una aula. Qualsevol no serveix, i això demostra el poc interès que té la societat i el poc interès que té el Departament per posar-hi remei.

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!