Plana oberta. Cada casa és un món

Em vaig fer mestra per canviar el món. Vaig pensar que aquesta feina em permetria ajudar a educar nens i nenes perquè fossin capaços de construir el seu propi futur. La veritat és que no me’n penedeixo gens. M’ho he passat molt bé amb els infants i, juntament amb ells, he après molt.

Aquests dies de confinament s’ha trencat tot de cop. Estàvem engrescats amb les meves companyes i els infants de parvulari muntant una exposició de fotografia. Tot va sorgir a partir d’una mostra que vam anar a visitar. Entre moltes altres coses, vam descobrir fotògrafs importants, vam analitzar per què algunes de les seves imatges havien esdevingut famoses, van manipular càmeres antigues, negatius, van fabricar càmeres de cartró… A poc a poc, els infants van anar canviant la seva forma de triar temes, d’enquadrar, i van arribar a fer fotografies molt boniques i plenes de significat. Anàvem descobrint moltes coses junts i paral·lelament preparàvem l’exposició com a cloenda.

El dia que ens van enviar cap a casa encara, al vespre, vaig imprimir unes quantes fotos que havien fet per a la mostra. Entre tots havíem triat les que ens semblaven millors. També vaig preparar llistes: a qui li falta fer la foto, a qui li falta posar un títol… No pensàvem que això durés tant!

Abans de marxar de la classe, vaig regar les plantes, vaig guardar els dàtils que tenim per alimentar els pardals… I ja està. La botigueta amb les faves seques, els alls, les carbasses…, com deu estar? I la taula de «tresors» on col·leccionem tot allò que recollim: pals, garrofes, pinyes, fruits…? I els pots de pintura? I el fang que estava embolicat amb un drap humit perquè no s’assequés? Les plantes de l’hort? Les menjadores dels ocells?

Tot ha quedat allà. Tinc ganes de tornar-hi, amb els infants, és clar.

Hi ha mestres que diuen que continuen, que van de bòlit, que no paren… No entenc què fan. Quan ho pregunto em responen que fan «acompanyament emocional».

     

Sempre he estat molt responsable i molt autoexigent, i m’encanta la meva feina. Però jo no sabia que la meva professió també consistia a fer de «telèfon de l’esperança». Qui soc jo per fer suport emocional a distància? En qualsevol situació, a l’escola, evidentment que soc capaç d’explicar un conte, de compartir, d’abraçar, de parlar i d’afavorir l’intercanvi perquè entre uns i altres ens ajudem a passar els tràngols.

Però ara, en una situació com l’actual, qui soc jo per fer «suport emocional» i ajudar els nens i les nenes i les famílies? Que sabem com estan? I com estic jo?

Jo ho interpreto com un senyal de poc respecte i d’intromissió. Em cau la cara de vergonya quan veig escoles que fan propostes d’horaris d’organització quotidiana, de tasques setmanals o diàries i recomanacions sanitàries i psicològiques.

Qui som els mestres per donar consells de salut, benestar, d’organització de la vida a les famílies? Jo només soc mestra, no soc psicòloga, ni metgessa, ni epidemiòloga, ni treballadora social.

Aquests dies he rigut quan alguna família m’explicava com es viuen les «propostes» de l’escola des de l’altra banda. També he llegit i sentit experiències de famílies que fan un munt de coses interessants a casa amb els seus fills. Cadascuna segons els seus coneixements, la seva manera de ser, les seves creences, la seva realitat d’aquests moments, les seves possibilitats, les seves relacions i els seus costums.

Tal com expressava molt bé Joan M. Girona: «Al llarg de les setmanes tancats a casa hem constatat que totes les famílies eduquen perquè totes tenen els coneixements del que en diem cultura. Des del món de l’ensenyament, de vegades, podem pensar que només els coneixements acadèmics són importants.» (Diari de l’Educació, 20 d’abril de 2020)

Es pot deixar, evidentment, un canal obert des de l’escola per a qui ho necessiti, per contestar allò que se’ns demani, allò que realment faci falta.

Potser caldria més confiança i respecte cap a les famílies? I potser també cap als infants: tot sols baden, dibuixen, retallen, s’avor-reixen, inventen, miren contes, parlen amb personatges imaginaris o amb els ninos, juguen.

Sílvia Majoral
smajoral@xtec.cat

 

 

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!