«Tot té un fi», «Les coses es fan per alguna cosa», «Fer per fer és una ximpleria», «No perdis el temps», «No deixis per a demà el que puguis fer avui», i així podríem omplir pàgines i pàgines amb expressions, dites i refranys que des que naixem es van gravant a foc lent en el més pregon del nostre ésser.
Des que arribem a la vida estem condicionats contínuament pel que se’ns diu. Ens «omplen la motxilla» de judicis i prejudicis, i això és responsabilitat d’aquells que eduquen en cada moment.
El moviment és el primer que volem controlar, i com a mostra d’això tenim els comentaris que fem sobre els bebès: «És tan bo, ni es mou!», «No dona gens de guerra, ni tan sols plora!». Tots aquests comentaris porten implícit un missatge negatiu sobre el moviment i l’expressió corporal, tan necessaris per a la nostra supervivència com per al nostre desenvolupament, i que són a més a més una gran font de plaer.
En aquests anys de la vida, quan per a l’infant el moviment adquireix la màxima dimensió com a via de coneixement de sí mateix i del món que l’envolta, és quan hem de deixar fer, sentir i ser. Qualsevol dèficit en aquests moments pot repercutir en problemes d’aprenentatge, socialització o personalitat.
Mitjançant el joc, l’acció i l’experimentació, les criatures van coneixent la realitat, cosa que al seu torn també els permet desenvolupar l’espontaneïtat i la creativitat en el descobriment del seu propi cos. Però atès que la societat moderna imposa cert grau de sedentarisme i limita les possibilitats dels infants per poder-se moure i jugar, la tria, el moviment i el plaer van lligats de manera intencional des que les nenes i els nens del meu grup de 4 anys entren per la porta.
L’arribada i l’acollida
Cada matí espero a la porta d’entrada que els infants que omplen el meu dia facin la seva aparició, com si es tractés d’un gran esdeveniment. De fet, és un gran esdeveniment! Cada un d’ells espera la meva salutació, la meva broma, la meva picada d’ullet o qualsevol petit indici que el faci sentir que és especial. N’hi ha que saluden per inèrcia, n’hi ha que esperen una abraçada, n’hi ha que tenen uns ulls que enlluernen, n’hi ha que saluden en japonès. Sota les petites mascaretes, l’arribada a classe suposa un alleujament, una alenada d’aire directe a l’ànima així que se n’alliberen i mostren l’expressió completa dels seus rostres: irradien felicitat. Crec fermament en la importància dels primers anys de vida, considero que són la base de la persona. Rebeca Wild, pedagoga alemanya, sempre va defensar que tots els éssers humans tenim les eines necessàries per percebre el món, interpretar-lo i prendre les nostres pròpies decisions. Així doncs, amb aquestes eines totes les criatures desenvolupen rols, capacitats i habilitats mitjançant la curiositat i l’experimentació. Una de les principals aportacions que va fer Wild va ser definir les etapes evolutives en relació amb les actuacions que afavoreixen el desenvolupament integral de la persona. Aquestes etapes són:
• Etapa prenatal, en què les experiències positives afavoreixen el desenvolupament del vincle entre mare, pare i bebè.
• Primera infància, de 0 a 3 anys: el contacte físic i una atenció tranquil·la fomenten el desenvolupament de l’autonomia del nen o la nena.
• Etapa preoperativa, de 3 a 7 anys: un cop assolida certa autonomia, algunes vegades sorgeix la por de fer coses que abans es feien sense cap problema. És una conducta inconscient per reestructurar les vivències anteriors.
Tenint en compte aquestes etapes, la independència i l’autonomia es forgen com a aspectes fonamentals en el seu desenvolupament des que arriben a classe. Són l’eix principal sobre el qual s’articula cada acció del dia.
Les criatures entren, arriben, són acollides. L’acollida és l’important. En general, utilitzen tots els sentits per establir contacte amb el món exterior. S’orienten per la nostra postura, mirada, expressió, olor i sons, i és així com s’espera l’arribada i es té cura de l’acollida. Pengen els abrics i les motxilles, guarden les mascaretes, es renten les mans i comencen l’acció, comença el plaer, o potser ja havia començat des del moment que han posat un peu a terra en aixecar-se del llit.
Quan la tria és l’important
Amb només 4 anys a l’esquena, són capaços d’escollir, gaudir i viure, sempre que se’ls n’ofereixi l’oportunitat. Totes les persones tenim la necessitat de sentir que som amos de la nostra vida. Triar suposa una càrrega extra en l’elevació de la nostra autoestima. Escollim la nostra roba, les nostres amistats, el menjar; escollim les nostres accions i fins els nostres pensaments, i així es va forjant la nostra personalitat, contribuint a fer que bolquem el millor de la nostra persona en cada tria que realitzem.
Sigui quina sigui la tria, el simple fet de realitzar-la ens omple per dins. Es produeix un creixement tan gran que les endorfines comencen a circular pel cos omplint cada porus de plaer.
Cada matí, en entrar a classe, els infants trien el que necessiten o volen, trien el que volen fer i sentir. No tenim pressa per començar la jornada, cada dia es presenta amb alguna cosa diferent, i jo, guiada per ells, flueixo entre els seus comentaris, jocs i diferents tries. Uns decideixen ballar, altres decideixen fer puzles, altres pintar a la pissarra, altres retallar, altres mirar un conte sota les taules, i altres, jaure i prou.
Aquest moment en què trien se’m presenta com una oportunitat d’observació i registre que m’aportarà informació, molta informació que de vegades ens passa desapercebuda. Contemplo diferents aspectes que deixo recollits, anotant què observo, com ho interpreto i si puc o he d’intervenir. Recullo informació que processaré i analitzaré per treure conclusions sobre el grup de nens i nenes, i poder presentar-los el que necessiten per avançar en el seu propi desenvolupament.
La documentació és important. No es tracta d’una simple recollida d’informació. Sobre el paper quedarà visible el que és invisible, la documentació pedagògica prendrà una proporció fonamental per acompanyar de manera adequada. En aquest cas, es tracta sobretot de veure i comprendre de què és capaç el nen o la nena sense que hi hagi cap marc predeterminat d’expectatives i normes. Però el que documentem no representa una realitat veritable, ja que en major o menor mesura és una construcció subjectiva. Per aquest motiu és important contrarestar la informació que es manega, reflexionar sobre ella i obtenir diversos punts de vista de les diferents persones que componen l’equip docent. Així podem garantir una objectivitat que ens pot aportar una altra interpretació de la realitat, potser més propera a la veritable. Cada criatura té el seu propi potencial i per això he d’estar atenta per interpretar cada acció, cada gest, cada tria. La tria és l’important.
Quan el moviment és l’important
Segons Emmi Pikler, autonomia i llibertat són les bases del moviment, i existeixen uns moviments innats que ja es produeixen abans del naixement. El moviment és una necessitat: d’això ja no cal convèncer ningú. Aquesta necessitat de moviment ja comença al ventre matern. Els moviments neixen de la mateixa voluntat de supervivència. És a dir, que són necessaris per poder donar vida a aquest ésser. D’aquí que s’estableixi una coordinació absoluta entre bebè i mare en el moment del part, amb moviments d’empenta, contraccions i sortida. Responent als estímuls que es donen, la criatura arriba al món coneixent moviments clau, els anomenats reflexos, que li permetran obrir-se pas a la vida. El moviment és l’important.
A mesura que les criatures van creixent, la necessitat de moviment segueix evolucionant, i quan arriben a classe jo no puc coartar aquesta necessitat: la llibertat de moviment és vital perquè se sentin bé, i atès que per les circumstàncies actuals no podem anar a altres classes, almenys ens movem per la nostra. Així, es van desplaçant a cada zona que trien, intercanvien les primeres paraules després de les primeres salutacions, i el moviment es produeix, però fa la seva aparició una altra mena de moviment: el que relaciona els coneixements ja adquirits amb el joc, amb l’acció que s’està duent a terme. Un procés profund s’està produint dins seu.
Quan la tria i el moviment donen lloc al plaer, la primera acció del matí
El moviment no només és moviment físic. L’activitat cognitiva també genera un moviment intern que produeix grans avenços en el desenvolupament de les criatures. Així, és imprescindible que quan arribin a classe se sentin amb la llibertat absoluta de fer, sentir o ser el que els vingui de gust. Per tant, cada matí, quan arriben, dediquem el temps que necessiten per fer-ho. Aquest moment d’observació per a mi és un moment de gran plaer per a ells. No hi ha un temps ni un espai concrets, el ritme el van marcant ells, que decideixen que la seva primera acció del dia sigui el plaer, i jo he de seguir allà, atenta per esbrinar què necessiten. Fluir és més fàcil. La primera acció és el plaer.
Susana de Íscar, mestra d’educació infantil
del CEIP L’Ablanu-Piloña, Astúries.
suisma@gmail.com
Bibliografia
Bueno, David. Neurociència per a educadors. Barcelona: A. M. Rosa Sensat, 2018.
Wild, Rebeca. Etapas del desarrollo. Barcelona: Herder, 2011.
