Educar de 0 a 6 anys. Maria Antònia Canals i la formació dels mestres

Maria Antònia Canals ha estat una formadora incansable, que ha fet servir totes les estratègies disponibles. Partint del que considera els pilars fonamentals de la professionalitat dels mestres (actituds, coneixement de la matèria i didàctica), l’article es fixa en algunes de les modalitats de formació permanent dels mestres: el treball d’equip en el propi centre, els grups de treball, els llibres de text i els centres de recursos per a l’aprenentatge de les matemàtiques.

S’ha escrit que, en la personalitat de la Maria Antònia, hi ha «intensitat i llibertat, temperament fort i sensibilitat fina, exigència i comprensió, passió i generositat, espontaneïtat i tenacitat, realisme i mirada llarga».1 Em sembla un retrat fidel que explica, d’una banda, el seu inconformisme permanent, que la portaria a posar en qüestió tant la formació dels mestres com el contingut de les matèries i la manera d’ensenyar-les, i, de l’altra, el seu activisme irrefrenable, la seva confiança indestructible en les possibilitats de millora de l’educació.

Ho estem fent bé?
Per a Maria Antònia Canals el bon mestre se sustenta sobre tres pilars fonamentals: una actitud, un bon coneixement de la matèria i un bon domini de la didàctica.

Les actituds es podrien resumir en aquest principi: «Els mestres han d’estimar cada nen i cada nena», i això passa per l’esforç de conèixer-los tan a fons com sigui possible, a ells i les seves circumstàncies, per tal de poder-los ajudar de la manera més convenient i eficaç, i per aconseguir que tots estiguin segurs que som els seus aliats i no els seus vigilants o enemics. D’aquest capteniment avui en diem ètica de la cura, que el docent ha de mostrar envers els infants, persones singulars en procés d’aprenentatge i desenvolupament. Que inclou també la creació d’un medi educatiu on tan importants siguin l’afecte i la comprensió com l’exigència, l’esforç i la perseverança. Una mirada que la Maria Antònia va aprendre, i va fer seva, de la doctora Montessori, en la pedagogia de la qual cal saber distingir el que és essencial del que és només accessori. I el que resulta essencial és aquest reconeixement de la personalitat de l’infant, de la seva dignitat com a persona, el respecte pel ritme de creixement de cadascun d’ells; en definitiva, l’estimació.

Conèixer la matèria, «perquè no es pot ensenyar allò que no se sap, o que no se sap en profunditat». Maria Antònia Canals es lamenta que, al llarg de la seva llarga experiència com a formadora de mestres i com a tutora de pràctiques d’estudiants de Magisteri, s’ha trobat amb molts docents amb un coneixement deficient o superficial de la matèria que es tracti. Aleshores, quan no es domina prou una disciplina científica, el que se sol fer és recórrer al que diuen els llibres de text, al que es va viure en la pròpia etapa escolar, a la mecànica o a l’explicació redundant. Certament que l’aprenentatge dels infants parteix sempre de la pròpia experiència, viscuda en situacions reals, que són per definició complexes i multidisciplinàries. I, doncs, no tindria sentit, a l’educació bàsica, treballar segons l’estructura conceptual de les diferents disciplines. Però això no treu que els mestres haurien de ser capaços de captar quins són els sabers que tenen relació amb les experiències dels seus infants, perquè la funció de la ciència és la d’ajudar a conèixer i interpretar la realitat des del pensament organitzat en cadascuna de les seves branques.

L’objectiu de la bona didàctica, finalment, no és pas explicar bé, ni comptar amb bons materials, sinó aconseguir que els infants aprenguin: partir de l’experiència i els coneixements previs dels infants, adquirits dins i fora de l’escola, i saber-los plantejar interrogants motivadors i interessants, que convidin a l’exploració i al descobriment, que suposin un repte que els obligui a fer un pas més enllà del seus sabers experiencials. En paraules de la mateixa Maria Antònia, «l’aprenentatge escolar ha de procedir de l’experiència amb la realitat, s’ha d’elaborar mentalment i ha de tornar a aplicar-se a la realitat, en un procés que hauria de seguir els següents passos: observar amb atenció els fenòmens de l’entorn; plantejar-se interrogants; elaborar mentalment les dades observades, relacionant, deduint, generalitzant; dominar algunes tècniques concretes de cada matèria; expressar verbalment i per escrit allò que s’ha descobert, i incidir en la realitat, aplicant-ho a resoldre situacions concretes».

Amb la tecnificació obsessiva que ha experimentat l’educació aquests darrers anys, s’ha fet perceptible en les diverses modalitats de formació dels mestres un cert menysteniment de l’actitud de base per fer de mestre, aquest respecte i aquesta estimació per cada un dels infants. A més, amb l’ànim de fomentar la transversalitat i la interdisciplinarietat, s’ha viscut també, en la formació permanent, un progressiu desdibuixament de les diferents etapes escolars i un cert rebuig dels sabers disciplinaris i de les seves didàctiques específiques. Per això, a redós del mestratge de Maria Antònia Canals, ens hauríem de preguntar, més enllà de la bona voluntat i l’afany d’innovar, si ho estem fent prou bé.

El rovell de l’ou de la formació
L’essència de la formació dels mestres no la trobarem, segons Maria Antònia Canals, en la formació inicial, la que es fa actualment a les universitats i abans a les escoles normals. De fet, la inserció plena d’aquest grau en l’estructura universitària, tot i haver-ne millorat la qualitat acadèmica, ha suposat un allunyament encara més gran de l’escola i de l’ofici pròpiament dit. Per això, l’èmfasi i els esforços caldria posar-los en la formació permanent, és a dir, quan els mestres ja exerceixen com a tals en una escola concreta i amb un projecte educatiu més o menys ben perfilat, i que pot abastar un període de més de trenta anys.

La manera de dur a terme aquest desenvolupament professional, la Maria Antònia la va experimentar i la va aprendre a l’escola Talitha, sota el guiatge de Maria Teresa Codina, que està convençuda que el principal mitjà per a la formació dels docents no és altre que la mateixa escola: la reflexió, el diàleg, les lectures, la presa de decisions i l’acció sobre aspectes reals i concrets de la vida de cada dia. Amb dos moments especialment rellevants: els quinze dies d’estiu que tot el claustre dedicava a preparar el curs, que servien no només per dissenyar i operativitzar el projecte educatiu, sinó també per intensificar els vincles, les relacions personals i el bon clima entre tots els seus membres. I la reunió diària, mitja hora abans de començar la jornada amb les criatures. Un temps que servia per garantir la puntualitat en l’inici de l’activitat escolar; posar-se en situació, prendre consciència del que s’anava a fer aquell dia concret; i, en fi, estar al cas de les novetats que calia conèixer, tant les internes com les externes.

I, com és de suposar, aquesta manera de fer, Maria Antònia Canals la va traslladar i intensificar a Ton i Guida, aquí ja sota el seu lideratge. En aquest cas, també es feia la reunió d’estiu per preparar el curs escolar i la trobada breu abans d’iniciar la jornada escolar, però, a més, hi havia tot un seguit de reunions específiques: generals d’escola, d’organització, pedagògiques, de revisió, que feien que no hi hagués cap setmana sense una sessió conjunta de treball, en què el debat franc i la revisió constant del que es feia eren la tònica habitual.

Actualment, tots els centres educatius han de pensar, escriure i donar a conèixer el seu projecte educatiu i tot d’altres projectes subordinats (projecte lingüístic, projecte de convivència, etc.), que han de donar sentit i coherència al treball quotidià dels professionals que hi treballen. Com tan sovint s’ha esdevingut, les bones pràctiques endegades pels Moviments de Renovació Pedagògica s’han volgut generalitzar a tots els centres, via instruccions i decrets de l’Administració educativa. La idea és plausible, però la realitat ha posat en relleu que aquest treball en equip, aquesta reflexió compartida, aquesta autocrítica constant, no es poden imposar així com així. Molts d’aquests projectes són documents formalment impecables, però allunyats del dia a dia de les escoles i, per acabar-ho d’adobar, com que la responsabilitat d’elaborar-los recau sobre els equips directius, fàcilment poden acabar essent una declaració d’intencions més burocràtica que efectiva, més formal que encarnada.

Grups de treball, cursos, seminaris, llibres de text, materials, publicacions…
Maria Antònia Canals ha estat una formadora incansable, que ha fet servir totes les estratègies possibles: cursos, cursets, xerrades, conferències, seminaris, assessoraments, publicacions… Ens fixarem en tres d’aquestes modalitats: la creació i dinamització de grups de treball de mestres, l’elaboració de llibres de text i la creació de centres de recursos per a l’aprenentatge de matemàtiques a l’escola.

Els primers grups de treball van néixer en el si mateix de l’Escola de Mestres Rosa Sensat. Eren grups formats per mestres amb interessos compartits, d’una mateixa àrea de coneixement o matèria, que s’anaven trobant al llarg de tot el curs i que, a l’Escola d’Estiu, posaven la seva feina a disposició de tots els mestres. Un grup de treball es caracteritza per la voluntarietat i l’autonomia dels seus membres, que reflexionen críticament sobre la pròpia pràctica. I és que els sabers experiencials contenen alhora els sabers professionals, els disciplinaris i els curriculars i, en els grups de treball, afloren traduïts i contrastats amb les certeses de la pràctica i l’experiència. Uns sabers que, a través de les preguntes, les crítiques, les argumentacions i el diàleg amb els companys, adquireixen un plus d’objectivitat i sistematització. En el cas de la Maria Antònia, hauríem de parlar del pioner grup Perímetre a les comarques de Girona, del grup Més o Menys a Osona, del grup Di-9 de Granollers, de Nombres de Ponent a Lleida, dels grups creats al Bages o a Barcelona mateix…

Els llibres de text tenen avui mala premsa; de fet, molts els consideren una tecnologia obsoleta i és evident que poden ser un factor de desprofessionalització dels docents. Però és indubtable que, en alguns casos, han estat elaborats per professionals molt competents, tenen una coherència interna, una continuïtat al llarg de tota l’etapa indiscutibles i alhora solen anar acompanyats de guies didàctiques on els autors justifiquen les seves opcions, orienten els mestres sobre la millor manera d’usar-los i exposen els límits d’aquest tipus d’artefactes. Maria Antònia Canals, a l’empara de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, ha considerat els llibres de text com una modalitat més de formació permanent del professorat i els ha impulsat i hi ha contribuït en tres moments diferents: entre 1981 i 1984, en els primers moments de la democràcia i l’autonomia acabades d’estrenar (Tres i tres i tres, Nou i tres fan dotze, Dotze i tretze, Vint-i-cinc, Matematitzem, Relacionem), entre 1990 i 1991, arran de la Llei de reforma, la logse (Papirot, Tuturell, Maticlik, Actimates), i entre 1999 i 2004 (Matejoc, Divermat, Barrinem?, Projecte Encaix).

Finalment ens hem de referir a la creació del gamar (Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l’Escola) i del caàrem (Centre d’Activitats i Àmbit de Reflexió per a l’Educació Matemàtica), dos centres de recursos matemàtics absolutament personals, concebuts com a llocs de trobada i formació dels mestres i com a espais compartits de reflexió i recerca. El primer va començar a caminar el 2001 a la Universitat de Girona i actualment ha passat a formar part de la Càtedra de Didàctica de les Matemàtiques Maria Antònia Canals; el segon, ubicat a la seu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, es va fer realitat l’any 2014. Tant l’un com l’altre ofereixen una mostra de materials manipulables i jocs, la majoria d’elaboració pròpia, ordenats i classificats amb cura i rigor. Una catalogació que remet i dialoga amb Els Dossiers de la Maria Antònia Canals (deu volums), un complement imprescindible per aprofitar a fons tot aquest material. D’alguna manera, aquests Dossiers es podrien considerar ja el seu llegat.

Xavier Besalú, membre del Consell Escolar de Catalunya.

Nota
1. Sotos, María: Maria Antònia Canals i Tolosa. Renovación pedagógica y didáctica de las matemáticas. Barcelona: Octaedro, 2016.

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues
Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!