Columna. Innovació, renovació o transformació?

Marta Comas
Educadora social i antropòloga
il·lustració de Pep Boatella

El pedagog Xavier Besalú alerta que en els darrers anys a Catalunya s’ha creat «una espècie d’imaginari col·lectiu favorable a la innovació i al canvi en educació, sense més precisions, que fa que els centres que no s’hi adhereixen sembli que quedin ancorats en el passat o caiguts en la insignificança». Ho escriu en el llibre La renovación pedagógica en España. Una mirada crítica y actual, que també signen Jordi Feu i J. M. Palaudàrias, i que ens serveix per reconèixer que l’impuls de renovació arrenca de molt enllà i que, de les velles propostes, n’hi ha un grapat que són encara avui del tot vigents malgrat que no siguin les més visibles.

No cal perdre’ns en un debat semàntic sobre els termes transformació, innovació o renovació, que en cada context han servit per aglutinar aquelles propostes que remaven contra corrent i posaven en crisi els preceptes educatius vigents. Però sí que és interessant fer un recorregut històric documentat i quedar-nos amb el que ha funcionat en cada etapa, ara que sembla que l’efervescència de «l’innovar o morir» que ens va agafar cinc anys enrere està més reposada i podem destriar el gra de la palla. De tots els debats que s’han anat encadenant, més polítics, més filosòfics o més estrictament pedagògics, jo n’he triat dos de prou sucosos i controvertits: el que confronta coneixements amb competències, i el que alerta dels riscos elitistes de la innovació.

El pedagog César Coll, en un article recent, posava el crit al cel perquè els joves a l’ESO han de bregar amb 12 assignatures quan les evidències ens encaminen a desassignaturitzar l’escola i a globalitzar les matèries curriculars, i tornava a posar damunt la taula un debat essencial sobre què s’hauria d’aprendre a l’escola. Si convenim que a l’escola s’hi haurien d’aprendre coses rellevants i significatives per a tots els nois i noies, continguts que a tots els permetessin un horitzó d’identificació i una construcció d’expectatives per seguir aprenent, també convindrem que hem de revisar el currículum. Sovint els proposem uns continguts allunyats de la vida real, massa eurocèntrics, massa patriarcals, i que parteixen del supòsit d’una cultura universal que deixa fora de sintonia els col·lectius d’estudiants que no són d’aquí, que no són de classe mitjana i que coincideix que són els més vulnerables. La sociòloga Aina Tarabini ha repetit insistentment que la causa fonamental de la desafecció escolar és la manca de sentit, el fet de no acabar de comprendre per què «ens fan fer tot el que fem a l’escola». Per tant, continguts sí, però la tria no és innòcua.

D’altra banda, i en això em poso al costat de la pedagoga Ani Pérez i la seva crítica afinada de les propostes de pedagogia lliure o no directiva, fiar-ho tot a la iniciativa de les criatures i oferir-los «a demanda» només el que demanen és negar un dels valors fonamentals d’una escola plural i diversa, que és generar nous imaginaris, meravellar-se d’uns mons per descobrir que arriben de la veu del mestre, que els explica amb passió. L’escola segueix essent la porta al coneixement, la sortida del món petit de casa al món real, i els mestres, esdevenen mediadors que fan possible l’accés, els que fan venir ganes d’aprendre perquè et posen al plat un trosset d’aquell menjar que ni podies imaginar que existia. El tastes i en vols més. I te’l fas teu i el saps fer servir. I incorpores més coses noves i al final ets competent en allò que has après. La competència és la capacitat d’aplicar els coneixements. Per tant, continguts i mètodes són dues peces d’un mateix engranatge. Quan treballem per projectes, construïm connexions entre continguts que, a partir de la interacció, es fan significatius. Cal deixar de confrontar coneixement amb competències. Hem de comprometre’ns perquè l’aprenentatge sigui profund, contextualitzat i que permeti pensar més enllà del que és immediat. I també s’ha d’experimentar amb els companys de classe.

 

Riscos elitistes de la innovació
El fenomen de la gentrificació normalment s’aplica a dinàmiques d’habitatge que es donen en barris populars caiguts en decadència on es fan polítiques de preus i de reformes prou contundents per començar a atraure nous veïns de classes mitjanes que amb la seva presència modifiquen els costums del barri. Des de fora es veu clarament com una millora per al barri, que adquireix sens dubte un nou glamur, però des de dins es fa difícil pagar els lloguers i molts n’acaben marxant. De la mateixa manera, hem de fer-nos conscients del risc de gentrificació que poden patir les escoles que «han fet el tomb gràcies a la innovació». És a dir, aquelles que partien d’una situació crítica, que havien escolaritzat tradicionalment famílies de classe treballadora, nouvingudes o gitanes, cosa que els generava una gran complexitat. Escoles que han transformat l’oferta, l’equip i el projecte; que abracen un nou paradigma i, juntament amb famílies d’un nou perfil, somien l’escola que volen.

Quan aquest trànsit es fa amb la vocació de no deixar ningú enrere, incorporant totes les veus i compartint les fites, l’èxit és brutal. Em venen al cap escoles que han fet el tomb posant al mateix nivell la innovació i la inclusió. D’aquestes n’han sorgit projectes sòlids. Però malauradament també podria dir noms d’escoles que han fet un canvi de model radical que no ha encaixat amb les expectatives de les famílies de classe treballadora, amb un baix nivell d’estudis, que necessiten entendre com aprenen els infants quan a l’aula «només» es juga, els infants fan el que volen i circulen lliurement, i mai no porten deures per fer a casa. Cal obrir espais per mostrar en directe a les famílies això que anomenem els entorns d’aprenentatge i conversar amb elles sobre com aquests entorns estan dissenyats perquè totes les criatures treguin el màxim del seu potencial. Si la innovació també és participació, és imprescindible donar eines perquè els pares puguin acompanyar l’escolaritat dels fills «ara que ja no fan fitxes ni deures, i no tenen notes».

Propostes per a tothom
A més de propostes pedagògiques en clau inclusiva, per evitar la gentrificació, cal ser conscients del cost de l’escolarització, del que cobreix el pressupost públic i del que paguen les famílies. Si les propostes innovadores són més cares, ja us puc assegurar que moltes famílies no hi podran participar i caurem en el perill de fer una innovació restringida a les classes socials amb recursos. L’any 1965, en la primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat, es reivindicava l’escola pública com un dret de tots. I avui encara ens cal recordar que una escola per a tothom implica igualtat en l’accés i en les apropiacions escolars. I igualtat en els resultats, és a dir, una escola que et permetrà aprendre i et donarà les credencials per a la vida.

Quan llegeixo les mestres fundadores de les primeres escoles d’estiu, de l’Escola Nova, de la pedagogia de l’oprimit i de tantes…, el que jo enyoro és el compromís militant dels que van fer-ho possible. Diu Pedro Olalla que una innovació despolititzada no transforma la societat i que totes les formes de participació en allò comú són tasques polítiques.

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!