Referents. Célestin Freinet

© Commons



Impulsor de mètodes de renovació pedagògica, entre els quals potser el més conegut és la impremta escolar, Freinet entenia la pràctica docent com un fet indestriable de la militància política. Lector voraç, el pedagog gal defensava la formació contínua dels mestres, la cooperació entre professors i una actitud constant de revisió crítica i de recerca.

Text de Xavier Besalú Costa
Mestre i pedagog. Doctor en Ciències de l’Educació

Vista la seva trajectòria, bé podríem afirmar que Célestin Freinet (1896-1966) va ser l’iniciador del que ara anomenem moviments de renovació pedagògica. Pensava que la formació permanent és un aspecte consubstancial a la professió docent, que ha de pivotar sobre l’exercici professional i que han de gestionar els mateixos mestres; que els sabers i les capacitats docents es construeixen a partir de la interrelació entre teoria i pràctica, de l’intercanvi amb altres companys i amb el context; que els grups de treball i els seminaris permanents són els espais més adients per reflexionar sobre la pràctica i per transformar les pròpies concepcions i maneres de fer; que als docents els cal un marc estable d’organització i cooperació, i una actitud constant de revisió crítica i de recerca per tal de millorar l’educació.

Res no va ser fàcil. L’estiu del 1926 escrivia als companys que havien incorporat la impremta a les seves escoles: «Per experimentar una tècnica nova, quan és als inicis, cal la col·laboració constant de tothom. Hem de posar en comú els nostres suggeriments, les nostres troballes i també els nostres errors, per tal d’ajudar-nos mútuament». És, de fet, l’inici de la Cooperativa d’Ensenyament Laic (CEL), que serà replicada després en diferents països i que, el 1957, constituiran la FIMEM (Federació Internacional de Moviments d’Escola Moderna), de la qual forma part el MCEP (Moviment Cooperatiu d’Escola Popular) espanyol. Un any després, celebraven la primera trobada i decidien fer una revista mensual –una altra peça cabdal d’aquest instrumental renovador i col·lectiu–. Al segon congrés, l’estiu del 1928, sabem que hi van assistir uns trenta mestres…

Però és que, a més, Freinet era un lector voraç, empès per l’ànsia de tenir una formació pedagògica i cultural a l’alçada de la seva exigència professional. Llegeix Rabelais, Montaigne, Rousseau, Pestalozzi, Marx, Montessori, Decroly, Ferrière, Claparède, Makarenko, Piaget i Dewey, entre altres. I escriu, escriu gairebé de manera compulsiva: 2.000 articles (a les revistes L’École Emancipée, Clarté, L’Imprimerie à l’École, L’Éducateur Prolétarien, L’Éducateur i altres), 17 fascicles, 18 llibres de la col·lecció Biblioteca de l’Escola Moderna, dedicats sobretot a difondre les seves tècniques de treball, i 15 llibres més, el primer dels quals és La impremta a l’escola, el 1927. Assisteix als congressos de la Lliga Internacional per a la Nova Educació; exerceix de sindicalista, com a via per fer palès el seu compromís sociopolític amb la professió i amb la societat, i, encara, s’afilia al Partit Comunista, com a instrument de lluita per construir una societat més igualitària i justa. Queda clar, doncs, que, per a Freinet, hi ha dues dimensions inseparables de l’ofici de mestre: la renovació pedagògica i la militància política.

Però si parlem de Freinet, haurem de referir-nos també a les eines amb què va treballar: la impremta escolar i les tècniques d’impressió; el text lliure, el dibuix lliure i el càlcul viu; les fitxes escolars i autocorrectives; la biblioteca de treball; la revista escolar; la correspondència interescolar; el pla de treball; les conferències; l’assemblea setmanal; el diari mural… Alguns han volgut reduir Freinet a les tècniques pedagògiques, i no, Freinet sempre va deixar molt clar que les eines amb què treballava eren provisionals i canviants al servei d’unes finalitats ben definides, necessàries per donar cos i forma a aquelles finalitats, per fer possible l’acció dels infants. Per això va tenir tant d’interès a afirmar que el que proposava no era una metodologia, sinó una concepció de l’educació i de les persones; per això copia tècniques i recursos d’altres pedagogs i mestres; per això fa bandera del seu eclecticisme i de la seva obertura a tota mena de tecnologies; per això la seva manera de fer és tan actual. Per això dona tanta importància i responsabilitat a l’educador, que ha de fer l’esforç de conèixer cadascun dels seus alumnes… i la seva circumstància; ha de promoure un clima de llibertat i confiança permanents; s’ha de constituir com un ajudant sempre a punt, no pas com un controlador que sanciona; ha de ser el creador d’un ambient d’aprenentatge, d’un medi educatiu, i no un explicador que després comprova i examina.

I és clar, si recordem Freinet, no podem deixar d’al·ludir a les seves Invariants pedagògiques, tan sintètiques, però tan generadores de diàleg, i d’acció pedagògica i política. Heus-ne aquí una petita mostra: «L’infant és de la mateixa naturalesa que nosaltres; a ningú no li agrada que el manin autoritàriament; a tothom li agrada triar la seva pròpia feina, malgrat que la tria no sigui avantatjosa; el camí natural de l’adquisició no és pas l’observació, l’explicació i la demostració, sinó el tempteig experimental; les notes i les classificacions són sempre un error; l’ordre i la disciplina són necessaris a classe; els càstigs són sempre un error; la democràcia de demà es prepara amb la democràcia a l’escola».

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!