Un model educatiu on la igualtat de gènere és al centre de la vida escolar
Al mes d’abril vaig tenir l’oportunitat de descobrir un model educatiu al nord de l’Índia on els drets de les nenes i les dones són la prioritat a les escoles. Va ser una experiència extraordinària i inspiradora que m’agradaria compartir.
A l’arribar a la fundació em van explicar els seus principis i una mica de la seva història. L’escola Study Hall va crear-se el 1986, fa aproximadament trenta anys, a la ciutat de Lucknow, a la província d’Uttar Pradesh (la més empobrida de l’Índia). Des del 1994 és una fundació, Study Hall Educational Foundation (SHEF), i duu a terme múltiples iniciatives educatives tant a l’Índia urbana com a la rural. La seva missió és erradicar la gana i la pobresa extrema, promoure una educació primària i universal i lluitar per la igualtat de gènere.
Després de conèixer el cor de la fundació vaig observar el treball diari que es feia a l’oficina del centre de la ciutat. La majoria de les treballadores eren antigues alumnes de Prerna Girls, una de les primeres escoles de la fundació, i d’aquesta manera es mantenen vinculades al projecte. Només observar com s’expressaven, la seva roba o les seves activitats diàries es veia clarament el seu apoderament davant d’una cultura patriarcal i tradicional. Hi ha un departament de comunicació i vídeo on munten material explicatiu, un altre on es qüestiona el currículum pedagògic de les escoles i es creen suports com diàlegs crítics, obres de teatre, tallers, històries digitals o música, i també hi ha el departament jurídic i l’equip directiu, que gestiona el projecte amb una visió general.
Per una altra banda hi havia tres voluntaris, dos espanyols i una americana, que gestionaven iniciatives concretes i s’encarregaven del departament informàtic.
La fundadora i directora de la fundació és Urvashi Sahni. L’objectiu principal de la fundadora era focalitzar-se a millorar la qualitat de vida de les nenes de les castes més pobres i de les noies amb risc d’exclusió social. Va creure fonamental basar-se en una pedagogia feminista, fent ús de tècniques de sensibilització de gènere i generant debats de caire social a les aules. Apoderar les nenes i les dones ha estat un dels grans objectius d’Urvashi Sahni durant dècades, com explica al seu llibre Reaching for the sky, on narra les històries de superació i d’èxit d’algunes d’aquestes dones com a recordatori que un canvi és possible.
El cap de la direcció m’explica orgullós com ha canviat la vida a més de 250.000 nenes, nens i les seves respectives famílies.
Al dia següent vaig visitar el College. Estava ple de murals reivindicatius. Vaig participar en una classe de teatre on l’objectiu principal era deixar fluir les emocions, els sentiments i expressar-se a través del cos. SHEF se centra a desenvolupar iniciatives creatives com el teatre per tal de formar persones autònomes i així fomentar una societat entre iguals. Algunes de les obres de teatre creades per l’alumnat es representen en diferents espais i s’hi convida les famílies. La majoria d’aquestes obres tenen un missatge polític i social que qüestiona el sexisme, el sistema de castes, la violència o les addiccions. I d’aquesta manera es passa de la reflexió a l’acció.
A la tarda vaig visitar la ciutat. Lucknow no és gaire turística, té aproximadament quatre milions d’habitants i es troba entre les deu ciutats amb més creixement econòmic de l’Índia. És coneguda per haver estat la ciutat dels nawabs, i l’arquitectura musulmana queda reflectida a la ciutat antiga.
El matí següent vaig visitar Prerna Girls School. Hi assisteixen aproximadament vuit-centes nenes, i és gratuïta per facilitar l’educació escolar a les famílies de castes baixes. Abans d’entrar a l’escola, les famílies de les nenes signen un document comprometent-se a no casar-les fins als divuit anys. La majoria de les nenes viuen als voltants i assisteixen a la jornada de la tarda, ja que al matí treballen netejant cases o cuidant infants. Cada dia reben un snack per cortesia de Didi’s Foods, empresa alimentària i d’artesania que prové de la mateixa fundació i on les treballadores són mares de les nenes de l’escola. Les vides d’aquestes nenes acostumen a ser complicades i vulnerables, ja sigui degut als abusos, a la violència o a la pobresa extrema.
Acostumen a no tenir gaire contacte físic que no sigui violent, a vegades pel simple fet de ser noies i de casta baixa. Tampoc acostumen a tenir control sobre les seves vides ni sobre els seus cossos. Venen a l’escola felices, amb ganes. Em va sorprendre el fet de tenir noies d’edats avançades a l’aula de primer i segon. Això és degut al fet que algunes no han anat a l’escola fins als dotze o catorze anys, i les distribueixen depenent del seu nivell de coneixements. Vaig poder visitar la majoria de les aules, les mestres van compartir-me els projectes que estaven posant en pràctica i vaig ajudar a programar alguna sessió. Les nenes tenien moltes preguntes per fer-me. Tot i que el projecte educatiu valora posar l’alumne al centre del seu aprenentatge, en els primers cicles s’acostumava a recórrer a la classe magistral, on l’error no era gaire abraçat ni per les mestres ni per les alumnes.
A l’hora de dinar vaig tenir l’oportunitat de compartir mirades i experiència pedagògica amb les mestres. Vaig explicar el projecte pedagògic de la meva escola a Barcelona, on s’aprèn per mitjà d’ambients d’aprenentatge i xarxes d’aula. Estaven molt interessades en el seu funcionament i em van demanar tornar en una altra ocasió per tal de poder d’aprofundir-hi.
Al dia següent vaig dur a terme un taller sobre els estereotips de gènere a la publicitat i a Bollywood a l’escola Prerna Boys. Tot i que en un inici la idea era focalitzar-se a garantir l’educació escolar a les nenes, posteriorment es va crear una escola per a nens on el feminisme i el pensament crític és l’eix principal. Aquests infants venen de situacions de precarietat i vulnerabilitat extrema. Si no s’involucra els nens en aquest canvi de mirada social seria impossible implementar-la. Abans de començar el taller vaig presentar l’activitat a la directora del centre.
Tot plegat es va desenvolupar molt satisfactòriament: a través d’exemples de publicitat i de cinema vam analitzar el paper dels homes i de les dones –en l’àmbit domèstic, principalment–, i un altre punt que vam debatre va ser el dels cànons de bellesa, en especial vam desmuntar la falsa creença sobre la bellesa i la pell clara. Els nens van verbalitzar la situació a les seves llars; la majoria tenien clara la importància de responsabilitzar-se de les tasques domèstiques de la mateixa manera que les seves germanes o la seva mare.
A la meva segona visita a Prerna Girls vaig demanar a la directora assistir a un debat de pensament crític i acompanyar-lo. Les alumnes tenien al voltant dels 13, 14 anys i es van obrir a mi molt ràpidament. Vam iniciar un debat crític respecte a la relació política entre el Pakistan i l’Índia, i a la segona part de la classe vaig explicar una mica la meva història i vaig preguntar on es veien d’aquí a cinc anys. Moltes qüestionaven el fet de casar-se. Era obvi el treball que s’havia fet durant la seva escolaritat. Sentien que tenien dret a decidir sobre les seves vides, volien descobrir qui eren per si mateixes.
Em va sorprendre que moltes d’elles volien ser oficials de policia. Al preguntar per què van començar a verbalitzar les seves històries personals: situacions d’abús o maltractament físic a elles o a les seves mares de les mans dels seus pares, en la majoria dels casos per l’addicció a l’alcohol. Sentien que la policia no les ajudava, no donava solucions a aquesta problemàtica, i elles volien una realitat diferent. Finalment, vam acabar la classe fent una petita obra de teatre on representaven les situacions viscudes a les seves llars. Algunes parlaven en anglès i d’altres en hindi. Un dels voluntaris va portar el debat amb mi i va seguir treballant aquest tema posteriorment. La pedagogia crítica i feminista es reflectia en les seves paraules, en les seves mirades, en la seva seguretat. Eren conscients de l’opressió amb la qual han de lluitar cada dia i de la seva capacitat de resistència a la discriminació.
A la tarda vaig visitar Sheroes’ Hangout, amb les noies de l’oficina i alguns voluntaris. Sheroes’ Hangout és un cafè on treballen dones supervivents d’atacs d’àcid. Vam llegir les històries de les noies que hi treballaven i les noies van compartir la seva por perquè saben que els pot passar a elles pel simple fet de rebutjar tenir una relació amb un home. Em van preguntar si al meu país passava. Els vaig dir que no.
Al dia següent vaig visitar l’escola rural Vidyasthali, situada a Malihabad, a 32 quilòmetres de Lucknow. Vaig agafar l’autobús escolar que porta tant els mestres com alguns estudiants a l’escola. L’edifici estava envoltat per arbres fruiters de mango. La directora em va introduir a tot el claustre a la reunió inicial del matí i em va convidar a entrar a les aules i participar. Abans de començar la jornada van fer una petita meditació tots junts. Va ser un dia molt enriquidor: vaig llegir contes a la comunitat dels petits, vaig assistir a una classe de ioga i a una de música. La majoria d’alumnat es mostra molt responsable del seu aprenentatge. Disposen d’hores d’estudi lliure. Al sortir de l’escola, una de les alumnes em va convidar a mi i a uns altres mestres de l’escola a casa seva a prendre un chai. Vivia al costat del centre. La casa era molt humil i ens van rebre la seva mare i àvia, molt agraïdes per la influència que ha tingut l’escola en la vida de la seva filla i el seu fill, i en la seva família en general.
Un altre dia vaig agafar l’autobús públic per arribar a Vidyasthali. L’autobús em va deixar a la carretera i d’allà vaig caminar fins a l’escola, on vam agafar el cotxe per visitar alguns poblats rurals del voltant, on s’estaven obrint petites cases escola. Hi ha poblats que no tenen escoles a prop, i per tant s’han creat espais escola per acollir els infants dels voltants. Les mestres que se n’encarreguen són antigues alumnes de Prerna.
Vam visitar dos espais. El primer era el pis superior d’una casa, en un poblat molt petit. La mestra havia pintat l’espai de blau i havia penjat pòsters amb l’abecedari en hindi. El segon espai que vam visitar era el pati posterior d’una casa, envoltat per un camp de mangos. La mestra estava molt il·lusionada i agraïda per la confiança que havia posat en ella la fundació. D’aquesta manera es formen noves líders a les poblacions rurals, que promouen el feminisme i el pensament crític. Mentre estàvem visitant l’espai, un treballador del departament jurídic es va reunir amb els pares d’algunes famílies del poblat amb la llei a la mà perquè portin les seves filles a l’escola. En un primer moment s’hi van negar, però finalment van acceptar per un any, i vam celebrar-ho.
Una altra de les tasques que duen a terme és trobar-se amb els guies espirituals, la casta superior, també amb la llei a la mà, perquè es comprometin a no casar nenes menors d’edat. M’expliquen que les nenes senten que no tenen família que les aculli, ja que deixen la seva per viure a la casa dels seus marits, on no són reconegudes com a part de la família, i en la majoria d’ocasions els toca encarregar-se de cuidar la casa i la família del marit.
Aquests dies he pogut observar amb els meus ulls com les vides d’aquestes nenes i de les seves famílies s’han transformat. He pogut sentir el seu agraïment. He rebut la seva generositat, la seva proximitat.
El fet que les dones més vulnerables d’aquesta societat expressin les seves idees, el seu sentit del ser i desenvolupin les seves habilitats per tal d’influir en el seu propi futur és possible gràcies als principis feministes en què es fonamenta aquest projecte educatiu. És fonamental treballar incidint en la igualtat d’oportunitats per mitjà de l’educació en qualsevol societat patriarcal si volem veure canvis reals.
Ha estat un privilegi endinsar-me en la cultura índia de la mà de noies d’aquí. En l’Índia real. Ha estat un privilegi observar un projecte que aprofundeix i qüestiona la institució del matrimoni, la seva funció i estructura, i que ho fa directament amb les dones i les nenes.
