Yayo Herrero: “L’ecofeminisme parla de la política del dia a dia”

«L’essència de l’ecofeminisme defensa que existeix un diàleg possible i molt fructífer entre l’ecologisme i el feminisme», explica Yayo Herrero, antropòloga social i cultural, enginyera agrícola i feminista ecologista. «Hi ha moltes arrels que ens permeten explicar per què vivim en societats patriarcals que també expliquen per què es construeixen societats que van en contra de la natura». L’ecofeminisme, com a corrent de pensament i moviment social, tracta d’abordar aquestes qüestions i entrellaçar-les per portar-les a la vida quotidiana i transformar-la.

El punt de partida de l’ecofeminisme?

Pensar sobre què és el necessari per sostenir la vida humana i adonar-se que els éssers humans som ecodependents, perquè depenem de la natura, i interdependents, perquè la nostra vida en solitari és impossible. Sobrevivim perquè hi ha altres persones al nostre voltant que cuiden els cossos vulnerables que encarnem. El que passa és que vivim en un marc cultural, econòmic i polític que gira l’esquena a totes aquestes necessitats. El model capitalista destrueix la natura i creix explotant i invisibilitzant el treball que, majoritàriament, fan les dones per cuidar quotidianament la vida. El treball de cures el fan les dones no perquè estiguem més ben dotades genèticament per fer-lo, sinó perquè és el rol que la divisió sexual del treball ens imposa. I l’ecofeminisme se centra en la denúncia d’un model antiecològic, patriarcal, colonial i capitalista injust, i proposa alternatives per sortir-ne.

L’ecofeminisme travessa tots els aspectes de la vida?

Efectivament. Es tracta d’una mirada que travessa l’organització quotidiana de la vida, de l’economia, de la mateixa concepció de la ciència, la política, el marc del dret, l’educació… Quan col·loques al centre la sostenibilitat de la vida humana —una vida que valgui la pena ser viscuda— és quan comences a mirar-ho tot diferent. I perquè això passi, l’educació és vital. Totes les cultures han tingut sistemes educatius més o menys complexos que pretenien transmetre a les noves generacions el que semblava necessari per viure en un marc social concret. La nostra cultura fa el mateix. Davant l’actual situació de crisi civilitzatòria, ens trobem amb una educació que perpetua, legitima i assenta un model molt destructiu. L’educació ens hauria de permetre i ajudar a mirar el món d’una altra manera per comprendre’l i així poder transformar-lo.

Com es reprodueix el model capitalista occidental a l’escola?

Crec que es tracta d’un isomorfisme que es reprodueix en molts àmbits de la societat. El model cultural occidental és un sistema que se sosté en una lògica de dominació. La raó està per sobre de les emocions, la ment per sobre del cos —com si fossin coses diferents—, la cultura està per sobre de la natura, el fet mercantilitzat i productiu, per sobre del reproductiu. Tot això també es porta al marc de l’escola perquè, moltes vegades, la persona que educa és un receptacle de la ciència, la raó, i és també un subjecte patriarcal, que traspassa i reprodueix aquest sistema de dominació sobre les persones que està educant. Aquest model Freire l’anomena «model d’ensenyament de l’educació bancària», en el qual es menysprea les persones que aprenen i no se les acompanya durant el procés de creixement. Per això l’educació comunitària és més enriquidora.

L’educació hauria de ser més respectuosa amb els ritmes d’aprenentatge?

Molt més respectuosa amb els ritmes. No totes les persones aprenem a la vegada ni de la mateixa manera. El sistema capitalista és fonamentalment homogeneïtzador, perquè del que bàsicament tracta és de produir en massa i a gran escala. I això també es porta al terreny de l’educació i de l’escola perquè, malgrat que a l’escola hi ha persones molt diverses, s’educa amb la lògica d’un subjecte —suposadament universal— que és l’home blanc i occidental. La gran estratègia de la naturalesa per sobreviure i mantenir-se al llarg del temps ha estat mantenir la vida sobre la diversitat. I en la vida de les persones passa el mateix, perquè tenim diverses maneres de pensar i aprendre, de construir i alimentar-nos. Diferents opcions sexuals i models de família. I en lloc de valorar tota aquesta riquesa que proporciona la diversitat, ens trobem amb un procés homogeneïtzador que talla i castra moltes possibilitats reals de les persones perquè pensem el món d’una altra manera.

Yayo Herrero durant l’entrevista

Llavors, l’ecofeminisme parla de la vida quotidiana?

Sí, parla de la política de cada dia i de la vida. D’una política arrelada en els temps de les persones i en com utilitzen el temps i els territoris. De què fem amb la terra que trepitgem. Una economia i una política des d’una perspectiva ecofeminista és la que treu la mirada de la vara de mesurar dels diners i del món abstracte dels valors monetaris. La mirada ecofeminista aterra en les formes de vida i en el dia a dia perquè és on vivim els malestars i benestars, i és des d’on construïm la sensació de viure una vida que valgui la pena viure.

D’habitar el món i els cossos?

Efectivament. El tema de territorialitzar l’economia i la política implica territorialitzar la nostra vida i el nostre cos. Es parla de la sobirania dels territoris, de la sobirania energètica i del dret a decidir en molts àmbits. Les dones reclamen el dret a decidir sobre els seus cossos, el territori més pròxim. L’ecofeminisme és posar cos i territoris, i en el feminisme descolonial les feministes indígenes parlen del territori de la terra i del territori del cos. Per mi, el pecat original de la cultura occidental i del naixement del patriarcat i de la cultura antiecològica es troba en la separació entre cultura i natura, perquè s’estableix una diferència entre el que crea la raó humana i la natura i el que és la raó respecte a la part natural de la vida humana: el cos. Però, malgrat aquesta dicotomia, necessitem el cos perquè hi vivim, i també la natura. L’única manera de mantenir aquesta ficció i viure al marge del cos i al marge de la natura és explotar-la i utilitzar aquell altre cos per explotar els recursos que necessites.

El treball assalariat explota els cossos?

És clar. El naixement del treball assalariat, que sorgeix, sobretot, amb la civilització industrial i quan neix l’economia capitalista, el que fa és separar radicalment el món productiu del que es comença a anomenar —més tard, perquè al principi no tenia ni nom— el món reproductiu. El món productiu passa a ser només allò que té un reflex en els indicadors econòmics. Es produeix una nova mercaderia que no existia: la mà d’obra. I la vida de les persones es fragmenta en dues parts: el que és la seva vida en si i el que és un temps que es ven al mercat, on la persona deixa de ser persona i passa a ser un cos explotat, apte per al treball i que ven part del seu temps a canvi de diners. Això Polanyi ho explica molt bé a La gran transformació, on deia que la cultura capitalista el que fa és inventar dues noves mercaderies: les matèries primeres, perquè es necessita un flux permanent de matèries primeres, i la mà d’obra. I obre dos nous mercats. Polanyi el que es preguntava era: què és la matèria primera sinó la natura?, i que és la mà d’obra sinó persones?, i deia que es converteixen en falses mercaderies, perquè ni la naturalesa ni la mà d’obra han estat fabricades, originalment, per ser comprades o venudes. A aquesta mutació Polanyi l’anomena la gran transformació, i deia que si no es controlava podia tenir el pitjor dels efectes dels fonamentalismes religiosos per la seva potència naturalitzadora.

Què suposa recompondre cultura i natura?

Quan tornes a recompondre naturalesa i cultura, raó i cos, és quan li dónes la volta i mires el que és la vida humana. Es recompon una antropologia que et torna l’essència humana, que no és aquesta part immaterial transcendent perquè no existeix la transcendència humana individual. Els éssers humans individualment són profundament immanents.

S’estan produint canvis des de la percepció ecofeminista de la vida? 

Els darrers anys, he vist una evolució molt positiva però molt insuficient, sobretot, amb relació a la magnitud del problema que tenim i a les urgències dels temps per fer totes aquestes transformacions. Encara és un tema molt minoritari i invisibilitzat. I les lògiques de les campanyes electorals i els temps de captura i màrqueting de vots no ajuden, perquè són temes que necessiten fons i profunditat. Són temes d’hegemonia cultural que apel·len a valors, mirades i conceptes que van molt a contracorrent dels imaginaris dominants. Disputar tots aquests imaginaris implica posar coses sobre la taula que són incòmodes.

El feminisme, per exemple, cau tan malament perquè interpel·la subjectes que són dominadors, i moltes vegades els nostres companys i companyes dels moviments socials són també subjectes privilegiats que se senten interpel·lats quan les qüestions feministes es posen sobre la taula. I quan l’ecologisme parla de risc de col·lapse i d’aprendre a viure amb molt menys, se situa en una lògica contrària a la mirada hegemònica que hem construït sobre el benestar, la bona vida, la llibertat… Tot això requereix temps.

Yayo Herrero durant l’entrevista

Necessitem més temps?

Molt. Necessitem polítiques de territoris i polítiques de temps. En bona mesura, la crisi ecològica la podríem llegir en termes d’un xoc entre el temps de la vida humana —amb tots els seus cicles— i el temps del mercat, perquè els temps del mercat són lineals, veloços i suposadament irreversibles, mentre que els temps de la natura, la història i la vida de les persones són lents i cíclics. Fins i tot, la democràcia i la política requereixen molt temps.

Necessitem temps per viure de manera raonable, justa i sostenible. Tenim molta gana de temps, i les dones se n’emporten la palma perquè habiten els temps del mercat i els temps de les cures. En bona part la civilització patriarcal s’ha apoderat del temps de les dones en el marc amagat de la feina domèstica, que genera una plusvàlua en forma de temps social que molts homes i algunes dones usurpen per alliberar temps que dediquen al mercat. El temps és una qüestió clau del debat.

Com se subverteix tota aquesta lògica de vida?

Necessitem la comunitat i un model radicalment diferent per subvertir molts dels conceptes que tenim assentats com la idea del treball, la llibertat... Hem de substituir l’individualisme i l’emprenedoria per la noció del fet comunitari i donar-li importància al món de les relacions. El que és comú es defineix perquè hi ha comunitat i necessitem el comú per estar vives. Fa falta una comunitat que vetlli i garanteixi que el bé comú es manté en el temps i cobreix les necessitats de totes les persones.

On es troba el bé comú?

En molts elements de la nostra vida que la cultura occidental i capitalista invisibilitza. Comuna és la capacitat de fer la fotosíntesi, la regulació del clima, el cicle de l’aigua… i totes aquelles coses de les quals depenem per viure. La paradoxa és que les societats patriarcals han convertit les dones en una mena de bé comú que es regula amb les lògiques de la família patriarcal. El treball de cures és absolutament necessari per a la vida, i el patriarcat ha articulat un sistema de normes que responsabilitza i obliga les dones a ocupar-se de les cures. I el treball de cures hauria de concebre’s com un bé comú que cal cuidar entre totes les persones.

Quin paper té el llenguatge en tot això?

L’antropologia lingüística sempre ha plantejat que el llenguatge canalitza l’experiència. Hi ha un tipus de llenguatge per a cada societat, i em sembla fonamental que en la nostra es doni importància a l’ús del llenguatge no sexista i, també, a fer visible la diversitat. Però la disputa lingüística no només es troba en aquest terreny. El llenguatge ha colonitzat el cap de la gent en la societat capitalista. Per què anomenem cost l’educació i inversió una infraestructura? Si posem al centre el benestar i el sosteniment de la vida, la inversió és l’educativa o sanitària i el cost, potser, la infraestructura. Tenim una disputa amb el llenguatge per significar i col·locar les paraules en el seu lloc. La cultura capitalista és experta a apoderar-se de tot i reconvertir-ho en una altra cosa.

El capitalisme buida les paraules de contingut?

Completament. Quan s’analitza el que hi ha rere alguns plantejaments com per exemple la democràcia i la llibertat t’adones que són justament el contrari del que van plantejar les mirades amb les quals van néixer. Castoriadis ho anomena «l’ètica de l’encobriment». Quan tenim un problema col·lectiu i s’aterra en l’ètica individual —que és en si mateixa una contradicció, perquè l’ètica sempre es defineix amb relació a les altres—, s’aplica l’ètica de l’encobriment perquè es redueix tota possibilitat de transformació a una acció individual. És una manera de reduir l’acció col·lectiva i invisibilitzar les necessàries relacions comunitàries i la capacitat de teixir poder popular per capgirar la situació.

Per això necessitem repensar el comú?

Sí. A més, no hi ha comuns sense comunitat. I el bé comú el necessitem per estar vives i es defineix, precisament, perquè hi ha una comunitat que l’utilitza, cuida i gestiona. El bé comú té els seus límits, i com que el necessitem i té límits no pot ser de ningú ni se’n pot fer un ús il·limitat.

I tot això, sense manuals.

Exacte. No tenim manuals, però sí moltes experiències d’altres lluites i errors dels quals aprendre moltes coses, que no ens donen un camí clar ni lineal a seguir. Jo sempre dic que cal aprendre molt del feminisme perquè és un dels moviments que en menys temps ha aconseguit més coses i transformacions culturals que són irreversibles. El feminisme és un moviment que funciona molt bé perquè treballa en l’àmbit de la vida quotidiana i de les coses concretes. Altres moviments socials es mouen tant pel terreny de l’abstracció que no arriben a passar pels cossos.

Associa't!

Vols ser soci/a o subscriptor/a de Rosa Sensat i tenir descompte en formacions i accés a tots els nostres continguts i recursos?
Fes-te'n ara!