L'educació no és neutra: per què cal una pedagogia antifeixista i transformadora

Reflexionar sobre els reptes que tenim com a societat al voltant de la pedagogia antifeixista, la construcció d’una masculinitat no violenta ni tòxica, els perills del conspiracionisme climàtic o com fer mediació de conflictes a l'aula; implica repensar la forma en què construïm, des de l'educació, una ciutadania capaç de reconèixer els discursos d'odi, de resistir-los i de no reproduir-los. Aquest article vol posar damunt la taula algunes idees i dades que considero imprescindibles per situar aquest desafiament i defensar una tesi que potser resulta incòmoda per a una part del professorat: l'educació mai ha estat neutra i creure que ho és també és una manera de fer política a l'aula.
Quan triem què expliquem i què silenciem, quins referents posem com a exemple i quins ignorem, quines actituds corregim i quines deixem passar, estem prenent decisions polítiques. La pregunta mai pot ser si l'educació fa política, sinó quina política fa: una que reprodueix l'ordre existent, amb les seves desigualtats i exclusions, o una que el qüestiona i n'imagina un altre.

UN CREIXEMENT QUE NO ÉS CASUALITAT

Les dades dels darrers anys dibuixen una tendència que cap educador o educadora pot permetre's ignorar. A Catalunya, l'extrema dreta ha incrementat de manera notable la seva presència institucional: compta avui amb regidors en desenes de municipis catalans, diputats al Parlament i representació al Congrés, sumant tant les forces d'extrema dreta espanyolista com formacions identitàries de caràcter ultradretà d'àmbit independentista. Aquest creixement institucional no és un fet aïllat i tampoc ens podem quedar en la representació institucional, ja que va acompanyat d'una influència cultural molt més àmplia, que travessa els mitjans de comunicació, les xarxes socials i els espais de socialització quotidiana dels infants i joves.
El jovent, lluny de ser un col·lectiu aliè a aquesta dinàmica, n'és un dels principals afectats. Segons l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, més d'un 16% dels joves catalans d'entre 18 i 24 anys considera que un règim autoritari pot ser preferible a la democràcia en determinades circumstàncies. El baròmetre del CIS publicat el mes d'octubre de 2025 mostra com prop d'un 19% de joves d'entre 18 i 24 anys considera que la dictadura franquista va ser bona o molt bona. A Alemanya, el partit ultra Alternative für Deutschland ja és la primera opció electoral entre els homes de 18 a 24 anys. Aquests no són fenòmens aïllats ni exclusivament espanyols: són part d'una dretanització parcial dels imaginaris juvenils que es repeteix, amb variacions, arreu d'Europa.
Lluny del que es pot pensar en un primer moment, aquesta deriva té unes importants arrels materials. L’any 2024, gairebé una quarta part de la població catalana es trobava en risc de pobresa o exclusió social. L'augment del cost de la vida, especialment de l'habitatge i l'alimentació, erosiona dia rere dia les condicions de vida de les classes populars. I la desigualtat territorial té conseqüències tan dramàtiques com una diferència de fins a deu anys d'esperança de vida entre barris rics i barris pobres d'una mateixa ciutat. Aquest escenari de frustració, inseguretat i desorientació és el terreny fèrtil on arrelen amb facilitat els discursos simples, excloents però emocionalment carregats de l'extrema dreta. No podem entendre l'auge del feixisme entre la classe treballadora més precaritzada sense entendre la precarietat que el nodreix.
Des de la crisi de la pandèmia de la COVID-19, s’ha constatat com aquests discursos han passat de ser residuals a ser desacomplexats i visibles, sobretot a les xarxes socials. Plataformes com TikTok, X i Reddit s'han convertit en espais centrals de construcció de relats reaccionaris, antifeministes i racistes que connecten emocionalment amb certs sectors del jovent i que sovint queden fora del radar de les institucions educatives. Tot i això, aquesta batalla cultural no es queda en l'esfera digital i acaba traslladant-se als centres educatius, als espais de lleure, a l'esport i a la vida comunitària.

QUÈ ENTENEM PER FEIXISME, AVUI?

Per abordar aquesta realitat des de l'educació, primer cal entendre bé de què parlem. El feixisme no és només una ideologia extrema o marginal, sinó una resposta autoritària que sorgeix i es reforça en contextos de crisi profunda: crisi econòmica, de representació política i de valors democràtics. Històricament ha funcionat com un mecanisme de contenció del conflicte social: en lloc d'assenyalar les causes estructurals de la desigualtat, desvia el malestar col·lectiu cap a col·lectius vulnerabilitzats. És, en aquest sentit, profundament contrarevolucionari: no proposa un futur nou, sinó un retorn idealitzat a un passat jeràrquic i excloent.
El feixisme contemporani, sovint anomenat neofeixisme, no necessita repetir les formes clàssiques del passat per ser feixisme. Es manifesta a través de discursos normalitzats que apel·len a l'ordre, la seguretat o els valors tradicionals, però que tenen com a objectiu erosionar els principis democràtics, justificar la desigualtat i legitimar l'exclusió. Una de les seves característiques centrals és, precisament, el seu fals caràcter rupturista, mentre es presenta com una alternativa antisistema, amb un llenguatge provocador i una estètica de rebel·lia; no qüestiona en cap moment les estructures de poder econòmic ni les relacions de dominació existents. Al contrari, les reforça, canalitzant el malestar social cap als sectors més vulnerables.
En aquest engranatge, els discursos d'odi no són opinions individuals ni anècdotes aïllades. Són pràctiques comunicatives estructurades que construeixen enemics interns, deshumanitzen col·lectius sencers i generen un clima social favorable a la discriminació i la violència. Assenyalen les persones migrants, les dones, el col·lectiu LGTBI o les persones en situació de pobresa com a responsables de problemes socials complexos, ocultant deliberadament les causes econòmiques i polítiques que realment els originen. Cal recordar sempre que els drets socials, laborals i civils que avui tenim són el resultat de lluites col·lectives, no de concessions espontànies, i que per això mateix també es poden perdre.

L'EDUCACIÓ ÉS SEMPRE UN ACTE POLÍTIC

És en aquest punt on l'educació entra en joc i on cal ser molt clars sobre com l'educació no és mai un procés neutre ni circumscrit només a l'escola. És una pràctica social, política i cultural que es produeix de manera contínua en els diferents espais on infants i joves es socialitzen, des de l'aula fins també el pati, el lleure, l'esport, la família o les xarxes. En tots aquests espais es construeixen valors, relacions de poder, imaginaris col·lectius i formes de participació democràtica.
Paulo Freire ho deia amb claredat: l'educació és sempre un acte polític, ja sigui per contribuir a la reproducció de l'ordre existent o per afavorir-ne la transformació. En contextos de crisi com l'actual, aquesta dimensió política es fa encara més evident. L'educació pot esdevenir un espai de resistència davant l'autoritarisme i els discursos d'odi, o bé un espai de normalització de les desigualtats i les exclusions. No hi ha una tercera via neutra entre les dues.
Bell hooks aprofundeix en aquesta mateixa idea quan defineix l'educació compromesa com una missió política, basada en la possibilitat d'ampliar l'exercici de la nostra llibertat com a subjectes històrics. Com a educadores i educadors, tenim l'oportunitat de treballar per la llibertat, de reclamar-nos a nosaltres mateixos i a la resta una obertura de la ment i del cor que ens permeti enfrontar-nos a la realitat i imaginar col·lectivament maneres de superar-ne els límits, és a dir, de transgredir-los.
Quan un centre decideix no parlar d'educació sexual, no abordar el racisme que es viu al pati, o no anomenar el masclisme que travessa certes converses entre l'alumnat, no està sent neutre, sinó que està decidint que aquests temes no es treballin, amb els efectes que això té. El silenci educa, igual que la paraula.

LA INCOMODITAT COM A SENYAL QUE LA FEINA AVANÇA

Una de les resistències més habituals que trobem quan portem la pedagogia antifeixista a un centre és la demanda de “formació neutral” o la incomoditat d'una part del professorat davant continguts que perceben com a massa ideològics. Aquesta resposta no s'ha d'interpretar com un fracàs de la formació, sinó tot el contrari: la resistència i el malestar que genera la interpel·lació antifeixista són, precisament, un dels indicadors de que la formació està complint la seva funció.
L'objectiu no és formar un professorat còmode, sinó generar un procés de revisió i qüestionament de les pròpies pràctiques i actituds. La incomoditat, quan es produeix en un entorn de respecte i d'acompanyament, és constitutiva de l'aprenentatge polític. Si una formació antifeixista no remou res, probablement no ha arribat a tocar les estructures de pensament que cal qüestionar.
Això val tant per al professorat com per a l'alumnat, i també per a les famílies. La incomoditat no és l'enemic de l'educació transformadora sinó que n'és, sovint, la condició prèvia.

PER QUÈ NO POT SER UNA QÜESTIÓ INDIVIDUAL?

Aquí arribem a un dels punts més importants, i potser el més pràctic de tots: cap docent, per compromès o compromesa que estigui, pot fer front en solitari a l'auge del feixisme i als discursos d'odi que el sostenen. La pedagogia antifeixista no es planteja com una intervenció puntual ni com una resposta reactiva, sinó com un projecte educatiu integral que travessa el currículum, les metodologies, les relacions educatives i la vida comunitària del centre. Ha d'incidir no només en l'alumnat, sinó també en la formació del professorat i en la construcció d'una cultura educativa compartida.
Aquesta és una qüestió de pura supervivència professional i institucional, no només de coherència pedagògica. Quan l'educació antifeixista, la coeducació o l'educació sexual depenen de la iniciativa individual d'una persona del claustre, aquesta persona queda exposada en solitari davant les pressions externes. I aquestes pressions existeixen, són organitzades i tenen noms: entitats com Abogados Cristianos o Hazte Oír, o partits com Vox i Aliança Catalana, despleguen de manera sistemàtica campanyes d'assetjament i denúncia contra el professorat que treballa l'educació sexual, la memòria democràtica o la diversitat afectiva, acusant-lo d'“adoctrinament” ideològic. La por a aquestes denúncies, sumada a la sensació d'estar sol o sola davant l'atac, és un dels mecanismes més eficaços per silenciar l'educació crítica.
Per això, l'única resposta sòlida és el compromís col·lectiu de tot el centre amb els valors de la democràcia i l'antifeixisme. Quan és el projecte educatiu de centre, i no una persona concreta, qui sosté l'educació en valors democràtics, l'atac extern perd eficàcia: ja no hi ha un blanc individual a qui assenyalar, sinó una institució que ha decidit, de manera col·lectiva i explícita, què defensa i per què. Aquest posicionament col·lectiu protegeix el professorat, dona seguretat i legitimitat institucional a les pràctiques antifeixistes, i evita que cada docent hagi de lliurar, tot sol, una batalla que és de tot el centre.
Aquest compromís col·lectiu té, a més, un efecte pedagògic propi: ensenya a l'alumnat, amb l'exemple, que els valors democràtics no són una opció personal de cada professor o professora, sinó un marc compartit que organitza la vida del centre. Tot l'entorn social educa: les experiències escolars conviuen amb l'acció educativa de les entitats de lleure, les associacions esportives i culturals, i els aprenentatges que es produeixen en l'àmbit familiar i digital. Pretendre que l'educació en valors democràtics recaigui únicament sobre el professorat suposa una lectura parcial i injusta del fenomen educatiu i invisibilitza la responsabilitat col·lectiva que la societat sencera té en la formació ciutadana de les noves generacions.

EDUCAR PER TRANSFORMAR, NO PER ADAPTAR-SE

Davant d'aquest escenari, l'educació no pot limitar-se a transmetre continguts. Ha d'empoderar les noves generacions amb eines col·lectives de lectura crítica de la realitat. Com assenyalava Freire, educar implica ajudar a “llegir el món” per poder-lo transformar. Això significa dotar infants i joves de capacitats per identificar els discursos d'odi, comprendre'n les arrels estructurals i construir respostes basades en la solidaritat, la cooperació i la defensa dels drets humans, no en la por ni en l'individualisme.
Enrique Javier Díez Gutiérrez ho formula d'una manera que em sembla especialment útil per tancar aquesta reflexió: no és possible una educació democràtica sense un posicionament clarament antifeixista, perquè el feixisme, en les seves formes clàssiques o renovades, nega els principis fonamentals de la igualtat, la inclusió i la justícia social. El neofeixisme contemporani penetra precisament en els espais educatius a través de discursos aparentment despolititzats que promouen l'individualisme, la competència i la criminalització de la diferència.
Per això, quan ens preguntin si parlar d'antifeixisme, de masculinitats dissidents, de justícia climàtica o de mediació de conflictes a l'aula és “fer política”, la resposta hauria de ser senzilla i directa: sí, és fer política, com ho és també callar-ho. La pregunta no és si volem una escola política, perquè això ja no depèn de nosaltres. La pregunta és si volem que aquesta política sigui explícita, col·lectiva i orientada a la democràcia i als drets humans o si preferim deixar-la en mans del silenci, que sempre acaba afavorint a qui ja té el poder.