Associa't
Compartir històries en un racó del món

Compartir històries en un racó del món

Data publicació: 23/11/2022
Autor: Betlem Cuesta

Feia temps que ho intentàvem, però el dia a dia, les vides, la pandèmia i els enormes malabarismes que hem de fer les escoles per visitar-ne d’altres ens ho havia posat difícil. 

La perseverança, però, és una de les nostres virtuts, així que aquí estem: un matí qualsevol del mes de maig a les portes de l’Escola Francesc Aldea de Terrassa, mirant com la Lara, mestra i ara també directora, parla amb les famílies i els nens i les nenes a la vorera del carrer on hi ha l’escola. «Això ens ho ha portat la pandèmia, però ja ens ho quedem», ens dirà després. 

Feia un temps que seguíem l’espectacular treball en educació literària que es fa en aquesta petita escola de l’extraradi de Terrassa. Havíem sentit parlar Lara Reyes algunes vegades (1), l’havíem llegida (2). A través de les xarxes també havíem pogut entrar una mica a l’escola i havíem conegut alguns projectes interessantíssims que estaven portant a terme en relació amb l’educació literària de la comunitat. I també l’havíem sentit parlant a Les Talpetes, un grup de nois i noies que actualment tenen vint-i-un anys i que representen l’inici de tot plegat (3). 

L’escola Cesc Aldea és un centre d’una línia situat al barri de Can Parellada, a la ciutat de Terrassa. Un barri perifèric, envoltat d’indústries i grans magatzems, allunyat del centre de la ciutat. La situació geogràfica i la realitat immobiliària han fet que a la zona s’instal·lin majoritàriament famílies amb un nivell socioeconòmic i educatiu mitjà-baix. Al barri no hi ha cap biblioteca pública, i l’única opció de comprar llibres a la zona són uns coneguts grans magatzems. 

Fa uns anys va arribar a l’escola una mestra que va creure que el més important que podia fer amb aquells nens i nenes, que després es dirien Les Talpetes, era llegir i compartir bones històries. I el seu entusiasme, el seu rigor acadèmic i professional, la seva constància i el que feien els nens i les nenes amb allò que els oferia van anar fent-se grans, contagiant-se… I de mica en mica, i com es fan les grans coses, entre tots i totes, aquesta escola de Terrassa s’ha anat convertint en «comunitat lectora». 

No ha estat fàcil. Al darrere hi ha una història d’anys de treball constant, de complicitats, i també de gestionar resistències, algunes associades a les mateixes inèrcies del sistema. Anys també de moltes, moltíssimes, històries, llibres i converses. 

«la defensa de la tradició consisteix en la preservació del foc, no en l’adoració de les cendres».

Passejar per l’escola amb la Lara i la Virtu, mestres i membres de l’actual equip directiu, és un plaer. Van teixint el relat de qui són i el que volen ser a partir de la materialitat dels detalls, dels racons, els gestos, les creacions, els llibres i les imatges que veiem a les parets. I, sobretot, a partir del que veiem en l’ecosistema viu de les aules: mestres llegint en veu alta sota la mirada embadalida d’uns infants mig endormiscats encara, dues nenes a una catifa mirant un àlbum il·lustrat mentre esclaten en una rialla compartida que inaugura el dia, altres regirant en les biblioteques d’aula, recomanant-se llibres amb una capacitat d’anàlisi i argumentació que meravella, i una nena de set anys que s’apropa amb un Ottolina (4) a les mans i em diu: «Saps què? El senyor Munroe s’assembla una mica al meu gos.»

 

A la porta de l’escola hi ha uns sofàs i una selecció de llibres per llegir que canvia mensualment. «Cada matí venien famílies voluntàries a llegir una estona als nens. No als seus, a altres. Però la pandèmia ens ho va trencar, això, i ara de mica en mica ho anem recuperant.»

Des de principis del 2019 el món s’ha vist sacsejat, i això ha representat un repte enorme per a la societat en general i per als centres educatius en particular, tant pel que fa a la gestió com a la concreció i el desenvolupament dels projectes educatius. En la primera fase de la pandèmia, els confinaments van posar en relleu el paper clau de l’escola com a palanca de transformació social i garantia d’equitat, i, dit sigui de passada, també es va posar de manifest la falta de recursos estructurals en molts àmbits. En recuperar la presencialitat, amb la subordinació a les excepcionals mesures sanitàries es corria el risc de retrocedir a una aproximació individual i individualista de l’aprenentatge i a fer seriosament malbé els vincles que ens uneixen com a comunitat. «L’escola no és el lloc on aprenem, és el lloc on aprenem junts», diu Meirieu, que també parla del «deure de resistir (5)». Escoltant la Lara i la Virtu, penso en tot això. 

No tot el que passa al Cesc Aldea gira al voltant de la literatura, però en l’aire que es respira hi ha històries i l’enorme plaer de compartir-les. Cada matí comencen el dia llegint, i cada mestra fa lectura diària en veu alta. S’emprenen projectes literaris, i en cada aula hi ha una acuradíssima selecció de llibres il·lustrats, novel·les, llibres de coneixements, poesia… 

Cada setmana, en cada grup, es dedica una estona a compartir els contes, els àlbums i les novel·les que s’han llegit, i nosaltres tenim l’enorme privilegi d’assistir a una d’aquestes converses, en què nois i noies de quart de primària presenten les seves lectures als companys i companyes amb una capacitat d’anàlisi que meravella, no únicament per com han après a analitzar les obres, a mirar-les, a dotar-les de sentit posant l’atenció en el tipus d’il·lustracions i el paper que juguen en la història, en la veu narrativa o el tipus de final, entre d’altres, sinó també per la cultura literària que demostren i les connexions que estableixen amb altres obres, autors i autores, i també amb el que han dit els seus companys i companyes respecte a aquestes i altres històries. Meravella també la capacitat de la Lara per fer de «jardinera i ser alhora garant dels drets del text (6)», creant l’espai i acompanyant els nens i les nenes perquè s’atreveixin a bussejar en els sentits dels textos i puguin fer interpretacions progressivament més complexes, més profundes, sobre allò que llegeixen. El fet de ser un lector cada cop més competent, i aprendre a ser-ho també a través del diàleg amb els altres, és imprescindible per desenvolupar la competència literària. 

L’escena i l’absoluta admiració que em genera, que veig també als ulls de la resta de companyes de Les Vinyes, em porta a Llegir el món (7) de Michèle Petite i a aquella nit al Brasil en què ella no és capaç d’identificar cap estel, cap constel·lació que li permeti orientar-se en la immensitat de la nit a l’hemisferi sud, perquè no sap les històries que la diuen; i aleshores se sent perduda: 

«Para que el espacio sea representable y habitable, para que podamos inscribirnos en él, debe contar historias, tener todo un espesor simbólico, imaginario, legendario. Sin relatos el mundo permanecería allí, indiferenciado. No nos serviría de ninguna ayuda para habitar los lugares en los que vivimos y construir nuestra morada interior.»

I torno a aquests nens i nenes que conversen sobre històries i llibres. I penso que, potser sense saber-ho encara, estan teixint entre tots i totes un mantell perquè els doni escalf en la nit. Perquè les bones històries, a vegades, endrecen el cel immens. 

En una altra part del món: quantes donzelles? 

 

Fa uns dies la Lola i l’Alba, alumnes de batxillerat en dos instituts diferents, m’explicaven que havien de llegir Tirant lo Blanc. Érem a casa meva i els en vaig ensenyar una versió il·lustrada per Paula Bonet (8). I mentre el fullejàvem i miràvem les il·lustracions anàvem parlant. Una d’elles em va dir: «Aquesta edició no pot ser. No la vol. No pot tenir dibuixos.» Les dues em van explicar també que a classe no hi ha temps de comentar el llibre i que la profe els fa un examen cada certs capítols. Mai els ha preguntat si els agrada, si no, si l’estan entenent, ni tampoc per què. Per descomptat, mai han conversat al voltant del Tirant filant el text amb altres històries, aventurant-se en interpretacions més profundes i posant en relació el món del Tirant amb el nostre. La Lola m’explica també que en el darrer examen una de les preguntes era: «Quantes donzelles hi havia a la cambra de Carmesina?» A mi m’entristeix i m’enutja escoltar-les. És així com pretenem que desenvolupin el gust per llegir i la competència literària? És açò el que es considera «nivell»? 

Les vaig mirar, vaig somriure i sols els vaig poder dir: «Sabeu que el Tirant és el primer heroi de la literatura que es mor d’un refredat?» I elles també em van somriure. 

Açò que expliquen la Lola i l’Alba, tan lluny del que passa al Francesc Aldea, és més a prop de la realitat de la majoria de centres educatius, especialment a secundària. Dediquem poc temps a llegir, i menys encara a compartir bones històries. No estem oferint als nois i les noies les experiències literàries que necessiten per desenvolupar la competència lectora i literària que l’educació obligatòria ha de garantir. Siguem honestos: en la majoria de casos hem convertit la lectura en una activitat individual, reproductiva, de baixa complexitat. I hem deixat de banda tot el que pot fer-ne una potència de transformació individual i col·lectiva. 

En relació amb el corpus de textos, passem d’obres per a les quals encara no estan preparats a altres de dubtosa qualitat literària i de poca exigència interpretativa. Deixem de banda tota la tradició de literatura infantil i juvenil (9) i continuem considerant àlbums, novel·les gràfiques i còmics gèneres menors. I tot açò en un moment en què la cultural visual té la força que té. 

Però no es tracta sols de què llegim, sinó també de com i què fem amb el que llegim. Diu Pennac en la seva obra Com una novel·la (10) que, un cop han assolit la mecànica lectora, deixem sols els nens i les nenes davant dels llibres. Sols amb la lectura, sols amb la seva interpretació i sols també en l’art de teixir vincles entre la paraula, el món i les vides humanes. 

[caption id="attachment_134824" align="aligncenter" width="592"]11 11[/caption]  

Tot i que és veritat que cada cop som més les persones convençudes que aquest tipus de pràctiques no contribueixen en absolut a desenvolupar les competències lingüístiques i literàries i a fer créixer el plaer lector, el cert és que les inèrcies del sistema i les tensions inherents d’un currículum pensat encara en termes massa disciplinaris fa que sigui molt difícil virar de direcció i ser molt més agosarats en l’educació literària que oferim als nois i les noies als centres educatius de secundària.

És cert que les condicions del sistema perquè aquesta mena de pràctiques puguin estendre’s a les aules no són les òptimes. Hi ha una clara manca de recursos i temps i també una infinitat de demandes que ens saturen i ens desorienten respecte al propòsit de l’educació obligatòria en general i de l’educació literària en concret. Però un currículum, més que un llistat interminable de continguts, exigeix valentia interpretativa i posar damunt de la taula quines haurien de ser les prioritats irrenunciables. 

Siguem honestos: en la majoria de casos hem convertit la lectura en una activitat individual, reproductiva, de baixa complexitat.

Dedicar temps a llegir, compartir bones històries, pensar, crear a partir d’elles, i portar els nois i les noies a una creixent capacitat interpretativa de les obres em sembla que ha de ser una d’aquestes prioritats educatives irrenunciables. No sols per l’estreta relació que hi ha entre lectura i èxit educatiu, ni tampoc per l’impacte que té sobre la competència lingüística i, de retruc, sobre tota la resta;no es tracta sols de la riquesa que representa conversar i pensar amb altres en el marc d’un diàleg respectuós que aspira sempre a anar una mica més enllà, a buscar la profunditat, sinó també del fet que, al mig de les sacsejades aigües de l’adolescència, en aquest món convuls que ens ha tocat viure, els nois i les noies necessiten un enorme coratge narratiu per llegir-se i per escriure’s. De fet, el necessitem tots i totes. Diu Michèle Petit: 

«Porque es eso lo que está en juego con la transmisión cultural y en particular con la lectura: construir un mundo habitable, humano, poder encontrar un lugar y moverse en él; celebrar la vida todos los días, ofrecer las cosas de manera poética; inspirar los relatos que cada uno hará de su propia vida, alimentar el pensamiento, formar el corazón inteligente, para hablar como Hannah Arendt, que hubiera añadido que hay que enseñarles el mundo a los niños, enseñarlos a amarlo para que un día tengan ganas de hacerse responsables de él. Pues es el amor al mundo el que nos da una disposición política (12)», p. 27.

Històries per als principis fets de finals

 

Penso sovint que entomar el repte de fer-se gran, de conquerir un nom i un lloc en el món, al mig d’aquest present nostre de ressonàncies distòpiques, no ha de ser fàcil. Les dades són aclaparadores: la pandèmia ha impactat de manera contundent i dramàtica en la salut mental dels i les adolescents. Però no em refereixo únicament a això. 

Diu la filòsofa Marina Garcés que estem vivint en el moment històric en què la finitud del món s’ha imposat amb més força que mai. Les distopies omplen els nostres imaginaris i repetim un i altre cop que el món està al límit, que el futur és fosc i incert. Aquesta insistència i la complexitat i globalitat dels problemes que compartim ens aboca a la impotència o a lliurar-nos a la força d’un sistema que sembla que s’ha engolit totes les possibilitats. En aquest present nostre el saber ha perdut l’atribució de fer-nos millors. Ho sabem tot, però no podem fer res (13). O potser sí? 

Escapar de la impotència i els fatalismes que imposen aquestes coordenades és un repte enorme, i necessitem articular respostes col·lectives a la gestió dels nostres malestars, a la nostra voluntat de donar sentit, d’entendre una mica més el món, a nosaltres, els altres i d’intervenir-hi, amb la paraula i amb l’acció. 

Per això necessitem que al mig dels vincles que ens uneixen hi hagi històries, relats que ens interpel·lin i ens reptin interpretativament, que ens permetin parlar de la vida, del món, de les misèries i les grandeses humanes, amb altres. Perquè posar al centre bones històries em sembla particularment urgent en un context en què tots i totes hem perdut una mica el control sobre tot allò que alimenta els nostres imaginaris. I perquè l’escola no pot desatendre el que els nodreix i no pot tampoc caure en el parany d’oblidar que «la defensa de la tradició consisteix en la preservació del foc, no en l’adoració de les cendres (14)».

Narrar històries, compartir-les, forma part de la nostra humanitat. Configura el nostre pensament i la nostra manera d’interpretar el món i els altres, d’expressar-nos. I sabem del cert que les històries, d’una manera gairebé misteriosa, endrecen el cel immens i ens permeten orientar-nos en la nit i entomar el repte enorme de fer-nos grans, de llegir-nos i escriure’ns, que és la millor manera que tenim de viure i fer que viure valgui la pena. 

Però, per on comencem? 

 

La primera visita a l’escola Francesc Aldea, i algunes altres que han vingut després, em tenen colpida des de fa un temps. Sovint em meravello recordant algun detall, pensant en les implicacions ètiques, polítiques i educatives del que he vist i he viscut, i el seu exemple em fa de palanca i m’encén les ganes i la convicció que a secundària també és possible una altra educació literària, que també podem compartir històries i lectures, i que les necessitem, ells i elles i també nosaltres, per fer-nos grans.

Però, per on comencem? 

Potser podem començar pel gest més senzill de tots: obrir un llibre i començar a llegir. Un fragment, una pàgina, un poema… i mirar-los, i escoltar el que diuen. Podem explicar-los que hem llegit una novel·la que ens ha encantat, perquè el protagonista ens enamora, el final ens ha colpit, les il·lustracions són meravelloses, o ens ha recordat una altra història. Podem demanar-los a ells i elles que ens facin recomanacions a la resta, i ajudar-los a fer-ho cada cop amb més criteri, posant al seu abast llibres que els ajudin a anar més lluny. Podem, en definitiva, dedicar un temps i un espai a llegir, a compartir i fer visible i present el plaer lector. 

El gest, és veritat, és senzill. Però exigeix també per part nostra el compromís de reivindicar-nos com a aprenents i com a lectors i lectores de literatura infantil i juvenil. Eixamplant el corpus de lectures, la nostra capacitat per interpretar-les i fer que els nois i les noies puguin fer-ho també. Intentant, també nosaltres, ser lectors i lectores cada cop més competents. 

És important que llegim més literatura infantil i juvenil de qualitat. Més àlbums il·lustrats, més còmics, més novel·les gràfiques… Que confiem en el criteri de persones, llibreries i llibreteres especialitzades, institucions i iniciatives com ara Gretel (15), el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (16), Rosa Sensat (17), l’Associació Àlbum (18) o el fantàstic podcast Tàndem (19).

I és també important que aprenguem junts a gestionar converses literàries a l’aula de secundària, analitzant les nostres pràctiques, emmirallant-nos i observant-nos entre nosaltres, aprenent de qui més sap i dialogant amb la teoria (20) perquè faci més profunds i més rics aquests moments i en generi molts d’altres. 

Desenvolupar la competència lectora en els nois i noies és un repte enorme, apassionant, absolutament necessari i necessàriament compartit. Per poder fer de l’escola un lloc on hi hagi lloc per a les històries i el plaer de compartir-les són necessaris recursos, condicions i moltes sinergies. I encara que hem de seguir exigint a l’administració el compliment de les seves responsabilitats com a servei públic al servei de l’equitat, crec també que nosaltres hem de poder garantir, des del concret i la quotidianitat a l’aula, les experiències literàries quotidianes que són substrat perquè creixi, arreli i es faci cada cop més profunda la capacitat de llegir i llegir-se, d’escriure i escriure’s. En tots i cadascun dels nois i les noies, però també en nosaltres. I recuperar amb això un temps que és nostre i parla de la nostra humanitat. I un imaginari que ens permeti creure que, malgrat tot, la salvació dels elefants, els joves, i les glaceres i el món, continua sent possible: 

«Los relatos y los niños no quitan, sino que dan tiempo, nos devuelven el tiempo; nos devuelven precisamente el tiempo geológico que necesitan las montañas para formarse, los niños para crecer, la atención para fijar la mirada, las manos para prestar cuidados, la lengua para conservar su riqueza, los cuerpos para conocerse, la inteligencia y la imaginación para interesarse por un objeto o un ser humano concreto. En este tiempo, que el reloj del relato nos restituye y que es el tiempo propiamente humano, pueden ocurrir cosas terribles. Pero sin ese tiempo, las buenas, las mejores, aquellas de las que dependen la salvación de los elefantes, los niños y los glaciales, son imposibles (21).»

 

  1.  Hi ha diferents vídeos a la xarxa de la Lara parlant d’educació literària. Jo tinc una especial estima a la seva intervenció en les IV Jornades dels Laboratoris de Lectura (1 i 2 de juliol de 2016) que es van fer a la Biblioteca Roca Umbert de Granollers. La seva intervenció portava per títol «Discutir literatura, discutir el món» https://www.youtube.com/watch?v=zj3k2SIGq90

  2. Colomer, T.; Manresa, M.; Ramada Prieto, L.; Reyes, L.(2018). Narrativas literarias en educación infantil y primaria. Ed. Síntesis.
  3. Podeu escoltar el que diuen al primer Ciutat Maragda, un programa de ràdio molt recomanable dedicat a la literatura: «Com ens iniciem en la lectura?» 
  4. Riddell, C.(2008). Ottolina i la gata groga. Cruïlla.
  5. Meirieu, P. Pedagogia, el deure de resistir. Rosa Sensat.
  6.  Munita, F. (2021) Yo mediador. Octaedro.
  7. Petit, M. (2015). Leer el mundo. Experiencias actuales de transmisión cultural. Fondo de Cultura Económica.
  8.  Bonet, P. (2016). Tirant lo Blanch. Ed. Drassana.
  9. Em sembla tristament significatiu que en el temari de les oposicions a professorat de secundària no hi hagi un sol tema dedicat a literatura infantil i juvenil.
  10. Pennac, D. (1993). Com una novel·la. Empúries.
  11.  Rodari, G. (2017). Escola de fantasia. Blackie Books. Fa uns anys, partint del text de Rodari «Nou maneres de fer que els nens i les nenes odiïn la lectura», i després d’una conversa amb un grup de nois i noies, vaig escriure aquest llistat. Ara probablement canviaria algunes coses, però he volgut deixar l’original.
  12.  Petit, M. (2015). Leer el mundo. Experiencias actuales de transmisión cultural. Fondo de Cultura Económica.
  13.  En aquest sentit, la filòsofa Marina Garcés parla «de la doble experiencia de la impotencia y la estupidez que invaden y monopolizan nuestra relación con el mundo cada vez que sentimos que todo es posible pero que no podemos hacer nada» (Garcés, 1999: 15).
  14.  La cita és de Gustav Malher, però a mi me la va regalar la meva companya i amiga Marta Torelló.
  15. Grup de Recerca de literatura infantil i juvenil i educació literària de la Universitat Autònoma de Barcelona (https://gretel.cat/presentacio/).
  16. https://www.ibbycat.cat/
  17. El Garbell (https://www.rosasensat.org/novetats-i-recomanacions-de-literatura-infantil-i-juvenil-consulta-el-garbell-num-22/)
  18. https://webdelalbum.org/ca/inici/
  19. https://www.tandemlij.cat/
  20. Algunes de les obres que a mi m’han resultat més interessants i útils: Chambers, A. (2015). Dime: los niños, la lectura y la conversación. Fondo de Cultura Económica. Munita, F. (2021). Yo mediador. Octaedro. Colomer, T.; Manresa, M.; Ramada Prieto, L.: Reyes, L.(2018). Narrativas literarias en educación infantil y primaria. Ed. Síntesis.
  21.  Alba Rico, S.(2015). Leer con niños. Random House.

Subscriu-te al nostre butlletí!

Correu electrónic
He llegit i accepto la Política de privacitat
Nosaltres i tercers, com a proveïdors de serveis, utilitzem cookies i tecnologies similars (d'ara endavant, “cookies”) per proporcionar i protegir els nostres serveis, per entendre i millorar el seu rendiment i per publicar anuncis rellevants. Per a més informació, pot consultar la nostra Política de Cookies. Seleccioni “Acceptar cookies” per donar el seu consentiment o seleccioni les cookies que desitja autoritzar. Pot canviar les opcions de les cookies i retirar el seu consentiment en qualsevol moment des del nostre lloc web.
Cookies autoritzades:
Més detalls