Marta Comas: "Quan les coses de l'escola ressonen a casa i viceversa, els resultats escolars es disparen"

Parlem amb Marta Comas, educadora social i antropòloga especialitzada en l'anàlisi de la participació de les famílies a l'escola i la democràcia escolar, sobre el rol de les escoles en el desenvolupament dels nens i nenes.

[embed]https://youtu.be/OLN8f5q50V4[/embed]

• Què és per tu la innovació educativa?

A grans trets innovar és sempre deixar de fer el que feies per fer alguna cosa totalment diferent. Per a mi, la innovació educativa ha de ser un moviment que emprens quan te n'adones que les coses no van bé, que no pots seguir fent el mateix que feies abans. La innovació per a mi no és una petita millora, si no és canviar el paradigma sencer de l'educació, per això fa tant de temps que en parlem. Hem de canviar l'ofici de mestre! Un equip educatiu que innova és no tolerar taxes d'abandonament grans, que els nens i nenes s'avorreixin o que perdin les ganes d'aprendre. Avui en dia tenim prou evidències de com les persones humanes aprenen, que el món no està dividit en assignatures sinó que el pensament és global. Si sabem tot això, no podem fer que els nens i nenes aprenguin amb processos memorístics... Hem de trobar la manera que siguin ells/elles les protagonistes perquè estiguin connectats amb el món.  

• Quin consideres que és el principal repte que té l'educació a Catalunya en el context actual?

El gran repte de l'educació és que hauria d'anar sempre per davant dels canvis socials i no per darrere. La societat actual té uns problemes immensos de canvi climàtic, autoritarismes, radicalismes, intoleràncies, reptes digitals...No pot ser que l'escola comenci a pensar en aquests reptes quan és massa tard. S'ha d'avançar perquè està preparant als ciutadans, els quals en un futur s'hauran d'enfrontar en aquest context social. En el meu llibre 'Okupes a l’escola' reivindico que els reptes del segle XXI s'han plantejat com uns reptes molt enfocats en el context digital: competències per la feina, el que ens demanaran les noves professions... Però, crec que també hem de focalitzar-nos en els reptes ciutadans de ser conscients que si no cuidem el planeta molt probablement en quatre dies ens extingirem.

L'escola ha de ser un lloc que treballi els reptes productius, però també eduqui en els reptes cívics i socials de la vida, per a formar els ciutadans i les ciutadanes crítiques i autònomes que requerix la democràcia.

 

• Construir un vincle entre les famílies i l'escola té beneficis pel desenvolupament dels infants? Quins?

Si recollim les idees principals d'abans, on volem construir un nou paradigma d'escola que ja no sigui la catedral del saber sinó que prioritzem que els alumnes estiguin connectats amb el món, aquesta escola també estarà connectada amb les famílies. Hi ha un llibre de la Pepi Soto  'Crecer y aprender mientras tanto' que ho explica molt bé. Els nens i nenes, sobretot els infants, aprenen més d'allò que anomenem "educació petita" que del que és intencionadament aprenentatge escolar. Que una escola valori aquest tipus d'educació, de com ens preocupem pels altres, com ens emocionem, com aprenem a no estar sols, a lidiar amb les nostres emocions, farà que l'infant vegi que el que aprèn a casa té ressò a l'escola. En la majoria de casos, que les coses de casa ressonin a l'escola només passa en un grup reduït: El dels fills i filles de les famílies autòctones, de classe mitjana amb estudis superiors, bàsicament perquè les mestres també ho són. Podríem dir que s'estableix un "codi" de comunicació en el qual, si no hi ets dintre, se't fa difícil de comprendre i t'arribes a sentir desplaçat.  El sistema educatiu té un problema a l'hora de reajustar aquests codis, però és una necessitat molt gran actualment per la gran diversitat d’orígens culturals que hi ha a les nostres escoles.

Si els infants veuen que les coses de l'escola ressonen a casa i viceversa, els resultats escolars es disparen exponencialment, això està demostrat.  

 

• En la teva tesi doctoral "Famílies amb veu desigual en el sistema educatiu" expliques que l'escola té un percentatge més alt de poder en nivell educatiu i que pot arribar a reproduir les desigualtats que ja existeixen envers la vida dels infants dins de l'escola. Quin és o hauria de ser el paper de mestre en la construcció d’una escola que no sigui una reproducció exacta de les desigualtats de cada família sinó un espai d'igualtat i multiculturalitat?

Aquesta pregunta és per una tesi doctoral (riu). Totes compartim l'ideal emancipador de l'escola. Per exemple, pensem que el que li ha de donar poder a un continent com l'Àfrica és que les nenes vagin a l'escola perquè l'educació té aquest poder emancipatori. Si reps educació, ets una persona que pots plantar cara a les coses, amb capacitat de dir, de pensar i interpretar. L'escola, en teoria té aquest poder emancipatori i malauradament l'escola forma part de l'engranatge que reprodueix les desigualtats socials. Pau willis en el seu llibre 'Porque los hijos de clase trabajadora escogen trabajos de clase obrera' Per què els agraden més? No, perquè l'escola té un sostre de vidre i no posa en valors altres sabers, l'escola només reprodueix la cultura hegemònica. Per posar exemples,  l'escola connecta amb uns determinats "habitus"...  que són els de tots aquests nois i noies que al llarg de la seva vida han anat a un concert, un museu, que quan a casa expliquen què han après alguna cosa de Beethoven o el romanticisme hi ha alguna cosa que li ressona. Hi ha altres nens i nenes que tenen uns altres sabers, uns valors que no estan traduïts en llibres i que no puntuen per nota.

Si l'escola no trenca amb això, hi ha alguns que tenen avantatges sobre els altres en el que és simbòlic. L'equitat ha de tractar de compensar les diferències materials (amb beques menjador o ordinadors) però també les simbòliques.

   

• Creus que les escoles que es troben en un mateix barri han de "sumar esforços" i obrir les portes per tal de crear una educació col·laborativa entre diferents institucions i així garantir la diversitat social?

La innovació té una cara i una creu! Fa uns quants anys, les escoles que van començar a innovar es van convertir en 'estrelles' i es van posar de moda. Per tant, moltes famílies de classe mitjana van anar ràpidament cap allà i llavors els fills/es de pares i mares de classe treballadora es van quedar a les escoles tradicionals. El problema que hi havia és que la innovació només es treballava de manera autonòmica de centre, és a dir, l'escola innovadora també tirava una mica dels recursos de les famílies, potser un pare o una mare arquitecte que els ajudés a fer els espais per l'hort urbà, un pare o una mare periodista que els hi fes cursos als professors per fer una revista i, la innovació, en aquests casos, sí que arribava a ser un factor de desigualtat. Des del Consorci d'Educació es va llançar un projecte que es va dir 'Xarxes per al canvi' on també va participar l’Associació de Mestres Rosa Sensat, on l'objectiu principal era que no volíem que aquestes escoles 'estrelles' brillessin per si soles, sinó arribar a fer constel·lacions. Que les escoles d'un mateix barri abracin la innovació donant-se un cop de mà les unes amb les altres.  

• Quin son els graons de participació de les famílies a l'àmbit educatiu?

L'any 2015 vaig fer un estudi juntament amb la Fundació Bofill perquè volíem saber l'aportació de les famílies a les AFAs, i vam separar els resultats de la mostra en graons:

• El 90% dels pares i mares estan presents a l'hora de la tutoria, la participació amb el mestre o la mestra.
• 75% els que també hi participen en festes de l'escola, festivals...
• 40% els qui s'arremanguen i agafen un càrrec a l'AFA, però d'una forma interessada, “ja que si l'escola del meu fill/a va bé, ell/a també anirà bé”.
• 20% "escola de ciutadania", com vaig anomenar-los a la meva tesi. Participar més enllà de lo concret de la teva escola, com en les reunions del consell escolar i adonar-te que l'escola del costat té un projecte d'innovació molt més potent o que hi ha un programa a l'ajuntament que et permet tenir un hort urbà, per exemple.
• 6-7% Famílies que participen de manera més polititzada. Les que han iniciat que es limiti el moviment de cotxes i motos al voltant de les escoles, això farà de Barcelona una ciutat més amable.

Aquest últim percentatge és ínfim comparat amb els altres, però hi ha moltíssimes famílies implicades per mobilitzar l'educació a Catalunya, hi ha més que socis del Barça!

 

• Què han de fer tant les famílies com el sistema educatiu per aconseguir una participació igualitària?

Hi ha un llibre del Jordi Collet i Antoni Tort que es diu 'Escola, famílies i comunitat' que ho explica molt bé. Per ells, existeix un concepte que es diu 'Habitança' i l'escola ha de ser això: un espai on nens i nenes, equip docent i famílies es sentin còmodes, on les portes de l'escola s'obrin de 16h a 17h per entrar a buscar els nens i nenes i no deixin als pares fora. També hi ha un altre qüestió que algunes escoles innovadores estan treballant i em sembla molt interessant. És el tema del butlletí de notes, quina conversa pedagògica tenen els pares i mares amb els fills?

 - Que has tret a Català? Un 5,5

- .. I a anglès? un 7, sóc dels que ha tret millor nota

- Moltbé Moltbé!

Si només podem tenir aquesta conversa amb els nostres fills i filles perquè el butlletí no m'informa de res més, no sé de què més parlar amb ell o ella. Però, en canvi, si els/les mestres comencen a lliurar informes on expliquen als pares i mares que el meu fill/a ha fet un treball col·laboratiu i ell/a ha sigut l'encarregat/a de fer les fotografies i, a més, estaran exposats a la classe i els pares i mares podrem entrar a veure'l, les converses amb els fills/es i els/les mestres comença a anar més enllà d'una simple nota numèrica. A partir d'aquests informes, les famílies també es comencen a interessar i saben de què parlar amb l'equip docent. Les converses deixarien de ser disciplinàries per ser una mica més riques, ja que, a l'escola ara mateix s'estan fent un munt de coses i projectes. Avui en dia els nens son fotògrafs, periodistes, científics, cuiners... però si això no ho expliquem a les famílies aquestes mai tindran una conversa diferent que la de les notes.  

• És cert que aquesta desvinculació de les famílies a l'escola també ve provocada pels infants quan estan cursant la secundària? Què s'ha de fer per no trencar aquest vincle entre infants, famílies i mestres que durant l'escola infantil i primària é intocable.

Fa uns quants anys vaig fer una enquesta on deia que les que sempre estan presents a les escoles i en totes les etapes són les mares, i la figura paterna només apareix en els dos cursos superiors de l’ESO - 3er i 4rt-. Aquests apareixen com una figura autoritària, de control per por a que els/les joves vagin per mal camí. Això no passaria en el model d’escola nova del que estem parlant, on es plantegin tutories entre mestra-alumne i pares/mares per definir l’orientació de l’alumne/a i per evitar trobar-se amb un suspens. 

La clau és tractar l’adolescent com un adult, dóna millor resultat. A l’ESO, el que funciona és dotar d’autonomia els i les alumnes, que es reparteixin de forma democràtica les tasques per col·laborar amb la comunitat i l’escola. 

 

• La pandèmia ha ajudat a afavorir les relacions entre l'escola i famílies o, per altra banda, ha obert més la bretxa de la desigualtat en els infants?

La pandèmia ha posat en evidència la bretxa. La digital és la més fàcil de resoldre, ja que només s'hi han de destinar més diners. El problema és qui alfabetitza digitalment aquesta mare o aquest pare i qui ensenya a les mestres. A vegades pensem que el tema de la bretxa és no tenir mòbils, però, és saber fer-los servir. Durant la pandèmia, en fer l'escola a casa, moltes famílies s'han assabentat més de les coses que fan a l'escola els seus fills i filles. I, alhora, en el cas de les famílies vulnerables, les mestres s'han preocupat molt per aquests nens i nenes, han entrat a les seves cases i han pogut veure en quines condicions estan.

La distància de casa a l'escola s'ha fet transparent, s'han trencat les barreres per bé i per malament.