Editorial. Posats a demanar...

Una altra vegada setembre… 
Una altra vegada les escoles plenes de vida, de retrobaments, de reptes per descobrir...
Una altra vegada la il·lusió posada en un curs nou, en els propòsits, en els projectes per estrenar…
Però aquest setembre sembla diferent dels altres, encara tenim a les retines les mobilitzacions de mestres que van omplir els carrers de tot el país i que van posar la lluita per l’educació al centre del debat. Una lluita massa vegades invisibilitzada i moltes altres criticada, incompresa i fins i tot menyspreada. Quan milers de professionals de l’educació senten la necessitat de sortir al carrer per reclamar millores, potser el problema no són les protestes, sinó allò que les fa necessàries.
Per això, posats a demanar, demanem alguna cosa més que bons desitjos per a aquest nou curs.
Posats a demanar, reclamem una aposta real per l’educació pública. No en els discursos institucionals plens de promeses, sinó en els pressupostos, en les plantilles i en les decisions que afecten el dia a dia dels centres. 
Posats a demanar (i després de tant demanar-ho), exigim una reducció real de les ràtios. Perquè parlar d’atenció individualitzada mentre les aules s’omplen cada vegada més és una contradicció difícil de sostenir. La qualitat educativa necessita presència, temps, vincle i proximitat, i no aquesta col·lectivitat insostenible.
Posats a demanar, demanem menys burocràcia i més docència. Reclamem el reconeixement professional que es mereix aquesta professió. Deixem de creure que la maleïda vocació pot aguantar una societat sencera. 
Posats a demanar, demanem una educació de qualitat per a tothom. Demanem que la inclusió deixi de ser una trampa i que els recursos siguin els que necessiti i es mereixi cada infant.
I, posats a demanar, reivindiquem l’educació com un tot, unificant totes i cadascuna de les etapes educatives sense fraccionar encara més les lluites. Les millores en educació han d’arribar des de les escoles bressol fins als instituts. No ens podem permetre deixar ningú enrere, no hem de menysprear els fonaments sobre els quals s’assenta aquesta estructura. Fonaments que es troben en els primers anys de vida. No permetem que ens divideixin. Així és com històricament ens han vençut.
Les vagues, les protestes i les reivindicacions no neixen del caprici. Neixen del convenciment que una altra educació és possible i que millorar les condicions de les persones que eduquen significa millorar també les condicions de les persones que aprenen. 
Per això, en començar aquest nou curs, no ens conformarem de desitjar que tot vagi bé, després de tants anys escoltant promeses. Potser ha arribat el moment de deixar de demanar el que és imprescindible i començar a exigir-ho.  
“Potser ha arribat el moment de deixar de demanar el que és imprescindible i començar a exigir-ho.”