Plana oberta. No marxis!
Aquests primers dies de curs, alguns infants trepitgen les escoles per primera vegada. És l’inici del seu procés d’escolarització, però sobretot de socialització i entrada al món compartit. I aquí el paper de la persona educadora és clau per aconseguir que la seva arribada sigui el més amable possible i que la seva experiència es pugui farcir de detalls positius. La mestra té per davant el repte d’estar present, i és força probable que parlar de presència ens generi llargs debats.
A totes les estances, com a la vida mateixa, hi ha qui necessita uns braços a què aferrar-se, una falda que l’aculli, una mà que acaroni, un contacte pell a pell. També hi ha qui seu a una distància prudencial que permet no perdre de vista l’adult. Hi ha qui en té prou amb una mirada, una paraula, un gest, un joc compartit, una cançó, un conte. Però també hi ha qui juga autònomament i aixeca la vista per assegurar-se que l’educadora segueix allà, que no ha marxat, i en aquest petit moviment d’ulls ja troba la seguretat que necessita. Necessitar, quin verb tan gran! Quantes implicacions emocionals!
Estar present és, per definició, ser-hi, trobar-se en un lloc, ocupar un espai…, però, sempre que hi som, hi som realment? La presència parla d’una proximitat física, d’una actitud conscient de disponibilitat, d’escolta, d’observació i acompanyament; però quin valor té ser-hi sense escoltar ni veure? Quin valor té ser-hi si no deixem que l’infant hi sigui en essència? On trobem l’equilibri entre una presència buida i una presència que no deixa espai per a ningú?
En la complexitat de saber mesurar què fa falta a cada un dels infants en cada moment del dia a dia, no hi ha una fórmula màgica, no hi ha una mesura exacta, no hi ha recepta més enllà de l’observació per conèixer els infants de forma individual i no com a part d’un col·lectiu. De ben segur que la majoria d’educadores pensem que no tenim temps d’observar i no ens adonem que ho fem de forma sistemàtica i que per això sabem si un infant té son, un altre, gana; sabem què ens diu amb la mirada, què li agrada, de quin joc gaudeix…
Buscar l’equilibri entre presència i absència és un repte complex i requereix una consciència i un profund coneixement sobre el paper de l’adult en cadascun dels moments del quotidià.
Massa sovint confonem presència amb omplir l’espai, i trobem mestres que parlen a tothora o que ofereixen incansablement propostes, com si el valor real del dia es trobés en fer sense parar, com si jugar fos massa poca cosa. Mestres que intervenen constantment limitant les iniciatives dels infants. Mestres protagonistes del temps i l’espai. Mestres de l’«ara toca» col·lectiu que atura i invisibilitza totes les necessitats individuals. Mestres que són al centre del joc dels infants, que ensenyen com cal jugar i que hi participen de forma activa, i sovint invasiva, i anul·len així les seves competències d’autonomia. Mestres que aixequen la veu a cada moment i silencien el magnífic so dels infants quan juguen, quan imaginen, quan es relacionen, quan riuen. Presències massa protagonistes que ho omplen tot i no deixen lloc al que és realment important.
La presència de la mestra és valuosa quan és respectuosa amb l’infant, el seu temps i els seus processos, quan acompanya sense imposar un camí, quan posa límits i regula sense dirigir i intervé en la mesura justa, quan observa sense interferir i sosté sense substituir la iniciativa dels infants. Estar present ha de ser sinònim de disponibilitat i no d’invasió. Estar present ha de permetre generar un context d’oportunitats. La presència aporta benestar i això ho és tot per aprendre.
A l’altre extrem, trobem situacions on l’absència de l’adult s’ha convertit en un deixar fer l’infant i esperar que sigui aquest qui el busqui quan el necessiti. Aquell adult que ho mira tot des de la superfície a manera de control, que no veu massa res perquè tan sols fa un cop d’ull a l’escena que ha preparat. Aquell adult que en el seu afany de no ser protagonista ha deixat de ser-hi totalment. Aquell adult que a tothora feineja i que provoca que els infants es neguitegin demanant-li sense paraules que s’aturi. Un adult que aprofita (o mal aprofita) qualsevol moment de calma per desaparèixer i provoca en cada fugida imprevista que l’infant es converteixi en la seva ombra silenciosa i altra vegada invisible.Supervivència i abandó. Desatenció i ignorància. Aquesta absència no aporta benestar i això no permet aprendre.
L’absència de l’adult de la qual parlem representa un pas enrere per permetre que l’infant sigui, faci i descobreixi per ell mateix sense interferències. Una absència que parla de disponibilitat, d’observació, de silenci i de respecte, però sobretot de confiança en l’infant i les seves possibilitats. Una absència que els infants no senten com a tal perquè l’adult no marxa, hi és i li cedeix l’espai i el temps en un context de seguretat. No hi ha solitud ni incertesa.
En aquest binomi entrellaçat, l’absència és plena de presència i la presència té una mesura justa d’absència. Tan justa, tan plena i tan conscient que cap infant haurà de seguir cridant en silenci no marxis!
DESCARREGAR EL PDF PER IMPRIMIR