Perspectiva 429. Temps i Educació

L’enhorabona pel llibre La servitud dels protocols. Quin pes ha tingut la teva experiència viscuda com a directora del Centre d’Art Contemporani Bòlit (Girona)? 

50 anys després de la mort del militar que el 18 de juliol de 1936 va fer un cop d’estat contra el govern democràtic espanyol i que, acabada la guerra, va instaurar una cruel i sanguinària dictadura, hem sabut que més d’un 20% dels ciutadans espanyols creuen que els anys del franquisme van ser bons, que un percentatge significatiu de joves no consideren que la democràcia sigui un sistema millor que els altres i que l’extrema dreta és vista amb simpatia per un nombre creixent de la població de totes les classes i els sectors socials. Com hem arribat fins aquí?

Treballar com a docent a Chicago permet observar de prop com s’entén i s’organitza l’educació en un context molt pautat. Aquest article reflexiona sobre un sistema nord-americà en què la instrucció és molt dirigida i concentra gran part de l’atenció en el docent.

Hi han homes de geni superior; de profonds coneixements, que no encertan á dirigir una escola, mentres que altres, ab instrucció menos brillant, pero ab un recte judici y una gran forsa de carácter, natural ó adquirida, que gobernan é instruheixen perfectament un nombrós conjunt de deixebles obligantlos á ésser atents y á interessarse en l’estudi. Hi ha Mestres instruhits que’s deixan portar ó enganyar dels deixebles més totxos, los quins, á pesar de sa ignorancia, se mofan dels esforços empleats pera ordenarlos. Aixis mateix, homes de ferm caracter, aptes pera dirigir á altres homes, som impotents pera dominar als noys capritxosos, irreflexius, mandrosos ó díscols disposats sempre á destruir las bonas disposicons que han rebut de la naturalesa. Se’n deduheix de lo exposat, que la professió del Mestre vol un talent especial, que, si bé s’ha concedit á tots los homes, sols se logra sa adquisició per medi del estudi y de la experiencia y estar ben possehit (per exercir dignament lo magisteri) de la instrucció general en los ramns que enclou la primera ensenyansa, y com á condició indispensable tenir un perfeccionat coneixement de las diversas facultats del home y dels medis mes ventatjosos y á propòsit pera desenrotllarlas.  

Són les 8.25 del matí. El timbre està a punt de sonar i al passadís hi ha corredisses, motxilles a terra, converses a mitges. A l’aula, el docent prepara la sessió mentre pensa que avui tampoc hi haurà temps per acabar el que ahir va quedar a mig fer. A tercera hora ja nota el cansament a l’ambient; a cinquena, la desconnexió.

Quan entrem en un lloc o estem amb una persona o amb un grup de persones, vivim el temps d’una manera o d’una altra. Si els llocs continuen essent llocs amb identitat, marquen un tempo; i si les situacions que vivim amb els altres són autèntiques i variades, també ens marquen un tempo. No sentim el temps igual quan esperem l’autobús, posem les coses del supermercat a la bossa, quan estem amb l’avi malalt, que parla poc i es mou amb dificultat, o quan escoltem les coses que expliquen infants de tres anys en una rotllana.

Les sortides escolars a l’entorn proper s’incorporen, sovint, a les programacions curriculars amb l’objectiu d’enriquir la pràctica educativa. Tot i els esforços organitzatius i els costos econòmics addicionals que poden representar, la majoria dels centres les mantenen i valoren positivament. Els beneficis que aquestes aporten són nombrosos, per exemple, hi ha estudis que destaquen l’augment de la motivació per aprendre i el foment d’un aprenentatge més vivencial, contextualitzat i significatiu; també, la millora d’aspectes socials, com la cohesió del grup i el sentit de comunitat. Quan parlem de sortides escolars a la natura, s’afegeixen altres beneficis relacionats amb el context: pel que fa als hàbits saludables, respirem aire més pur que en un espai tancat i hi ha més oportunitats per al joc actiu, aspecte que repercuteix en més activitat física. Pel que fa al compromís ambiental, també hi ha estudis que defensen les experiències positives i continuades viscudes a la natura des de la infància, que porten a actituds de respecte i cura cap a la natura a l’edat adulta. Així doncs, és positiu que les escoles fomentin i mantinguin les sortides a l’aire lliure. 

Nascuda en una família de sabadellencs emigrats a Barcelona, l’Amàlia ha seguit el batec de les seves il·lusions infantils fins a convertir-lo en la feina de la seva vida.

En termes generals, el classicisme musical es desenvolupà a Europa al llarg de la segona meitat del segle xviii i el primer quart del segle xix. Es caracteritzà per cercar una simplificació i una claredat de la música; això vol dir: línies melòdiques senzilles i simètriques amb una estructura bàsica de frases antecedents i conseqüents; predomini de la textura de melodia acompanyada i menor ús del contrapunt; regularitat i equilibri entre blocs temàtics a partir de la introducció del principi de recapitulació o reexposició. En conseqüència, l’estructura esdevenia tancada i cíclica, equilibrada i, auditivament, comprensible i estable [peça musical 1]. 

Tenim moltes ganes de recomanar-vos alguns dels darrers llibres que hem catalogat a la biblioteca. En tenim per a tots els gustos i per a tota mena de lectors i estem segures que alguna de les nostres recomanacions us farà ullets.

A l’altra banda de l’aparador tot era moviment. Però no sempre havia estat així. Quan el carrer Ballesteries no era un vaivé constant de turistes tot era diferent. Llavors passava molts dels llargs vespres d’hivern en silenci i a la penombra, sentint la veu aspra i rogallosa que baixava de l’entresol passant pel celobert cobert. Ara només sentia aquelles cançons antigues molt de tant en tant, i aleshores l’envaïa una mena de nostàlgia intensa si recordava els migdies que havien compartit amb la Montserrat a la rebotiga amb un got de vi i un pa amb tomàquet, allunyats ell de la seva dona i ella de l’home absent de qui s’havia enamorat sent una adolescent.