Entrevista. Conversa amb Irene Balaguer «La pedagogia activa té èxit»

Irene Balaguer, mestra de mestres, ha deixat un llegat molt important en l'educació del nostre país, tant en l’àmbit institucional i polític, com en l’educatiu. Un llarg recorregut pedagògic, amb diversos articles i entrevistes l’avalen i deixen l’empremta del seu paper dins l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Destaquem algunes reflexions seves extretes de les entrevistes que se li han fet al llarg de tots els anys. Les seves idees i el seu pensament són plenament vigents i necessaris en aquesta societat neoliberal on sembla que l’educació no és mai una prioritat. Pregunta: Com vas conèixer l’existència de Rosa Sensat? Irene Balaguer: Vaig tenir informació de la II Escola d’Estiu com es tenia en aquella època, pel boca-orella. Necessitaven persones voluntàries, hi vaig anar, em va obrir la porta Marta Mata i ja no n’he sortit. Les companyes de la Llar em van deixar treballar només als matins i a la tarda podia assistir al Curs de tarda que organitzava l’Escola de Mestres Rosa Sensat. Era una formació de mestres que jo crec que s’hauria de recuperar. Les escoles de parvulari i primària que s’havien creat al marge del sistema oficial es trobaven que no podien aplicar una pedagogia nova amb mestres que s’havien format en una pedagogia tradicional i que havien viscut com a criatures una escola tradicional. Les mestres que assistien al Curs de tarda anaven a l’escola al matí, en aquelles escoles que volien fer una escola diferent, i a la tarda anaven a Rosa Sensat a formar-se. El que havien provat al matí amb els infants i amb els companys, podien contrastar-ho amb persones que també treballaven en aquestes escoles noves, però que ja tenien més experiència, persones que et feien anar més enllà de la teva reflexió o treure’t l’angúnia que arrossegaves. P: Quan parles d’idees diferents, a què et refereixes? I. B.: Totes aquestes escoles que s’havien creat al marge del sistema, les havien impulsat mestres i famílies que estaven en desacord amb l’escola tradicional, amb l’escola franquista, l’escola memorística, l’escola disciplinària i no catalana. I van crear aquestes escoles perquè els nens i les nenes poguessin parlar en català, perquè s’eduquessin en la renovació pedagògica i en la tradició de les escoles de la República, on els llibres de text eren pràcticament inexistents, on no tenien exàmens, on els infants eren escoltats i podien treballar amb els companys. P: Què queda d’aquelles escoles? I. B.: Hi ha una realitat contradictòria. En aquell moment, tant les famílies com els mestres tenien un grau de compromís per canviar, per fer una cosa diferent, per anar contra l’escola franquista, que feia que el projecte pedagògic de cada una de les escoles tingués una força extraordinària. Tenien el convenciment total que estaven fent alguna cosa en aquest camp. Això els donava una entitat que avui no trobaríem, segurament. D’altra banda, com que, des de Rosa Sensat i des d’altres entitats i altres moviments de renovació pedagògica, aquestes idees s’han anat explicant, s’ha anat demostrant que és possible treballar d’una altra manera; es pot dir que, gràcies a aquella implicació tan forta, s’ha generalitzat, una mica diluït, el que van impulsar. Amb tot, al conjunt d’escoles i d’instituts encara es treballa de manera molt tradicional perquè crec que, a la gent, ens pesa més el que hem viscut que el que ens han explicat a la universitat. Però queda que «l’escola tradicional», en el sentit terrible, ha desaparegut. Aquelles escoles innovadores, que eren unes dues-centes, es van incorporar a la xarxa pública, i dins de la xarxa pública la influència de la pràctica diferent també ha pesat. Encara queda molt camí per fer, però s’hi ha avançat força. El 2015 vaig anar a la jubilació d’en Philippe Meirieu i vaig quedar molt impressionada per un comentari que va fer en una de les seves conferències: en aquest moment hi ha un model imperant d’educació neoliberal, un model economicista que pensa que el sistema educatiu està al servei de les necessitats econòmiques i empresarials, i que, per tant, només s’ha de tenir en compte allò que pensen que necessita el mercat de treball i que és avaluable, amb els informes pisa, amb avaluacions constants dels infants, dels mestres, de tothom. Aquest model imperant sap que els principis de l’escola nova són bons i els combat, i els ridiculitza, i els amaga, perquè l’escola nova s’ha demostrat que serveix per fer persones amb capacitat de decisió, amb llibertat d’expressió, amb capacitat d’interrelacionar els problemes, persones realment creatives i, a més a més, felices, cosa que no interessa al sistema. Per tant, ara més que mai hem de defensar aquesta escola activa, l’escola nova, per lluitar contra aquest sistema neoliberal que vol anul·lar les persones que pensen d’una manera diferent. Tornem a estar un altre cop en un combat que no sabem com s’acabarà. I l’Associació de Mestres Rosa Sensat hi té molta feina per fer. A més, també fa d’altaveu de la realitat. És a dir, a tot arreu hi ha gent que treballa d’una manera extraordinària, i amb les publicacions i la formació, Rosa Sensat dona a conèixer allò que va més enllà de l’entelèquia mental, que és una realitat. Si un altre mestre ho pot fer, jo també ho puc fer, i això és un valor magnífic per ajudar a canviar la realitat. [caption id="attachment_133358" align="alignnone" width="1766"] De viatge al Nepal, l’any 1999.[/caption]

“Tant les famílies com els mestres tenien un grau de compromís per canviar, per fer una cosa diferent, per anar contra l’escola franquista, que feia que el projecte pedagògic de cada una de les escoles tingués una força extraordinària”

P: Com seria la teva escola ideal? I. B.: Cada cop més, influïda per la realitat nòrdica, però també influïda pel que van ser les primeres escoles municipals, penso que hauria de tenir més espai comú a l’aire lliure que a l’interior. La vida a l’aire lliure és d’una riquesa extraordinària tant per a la salut física com per als coneixements, per a la curiositat, per procurar un ambient tranquil, per poder observar més enllà del que t’ofereixen. La naturalesa n’ha d’ocupar més de la meitat. A més, han de ser escoles petites, d’una línia. Si són petites, els infants van més lliures i tots els adults els coneixen. Però algú en algun despatx va decidir que eren més rendibles més grans, quan una escola gran et demana determinades normes de funcionament que no són per al bé dels infants sinó per al funcionament general. Quant a l’equip de mestres, ha d’entendre quines són les prioritats dels nens i les nenes, i estar disposat a dedicar més temps de l’estrictament necessari per discutir entre ells i aconseguir crear un clima de convivència que faci possible descobrir els grans avenços que fan els infants interrelacionant-se entre ells. I per últim, la relació amb les famílies ha de ser de complicitat per construir junts un projecte. La participació dels pares i les mares t’ajuda a treballar amb la diversitat. La necessitat ens va portar a relacionar-nos-hi durant la dècada de 1950 i cal recuperar-ho.

“L’escola nova s’ha demostrat que serveix per fer persones amb capacitat de decisió, amb llibertat d’expressió, amb capacitat d’interrelacionar els problemes, persones realment creatives i, a més a més, felices, cosa que no interessa al sistema.”

[caption id="attachment_95639" align="alignleft" width="1600"] Irene Balaguer, Philippe Meirieu y Rosa Securun en la Escuela de Verano
de Rosa Sensat 2003[/caption]   P: I el 0-3/3-6? I. B.: Haurien de conviure, i això és el gran drama que tenim actualment. Volíem que el 3-6 tingués entitat dins de les escoles de primària. Els pares que les van tirar endavant ho volien així, però, en generalitzar-ho, el parvulari ha tendit a ser absorbit per la primària, hem primaritzat el parvulari. I mentrestant es torna a discutir si el nen ha d’estar amb la mare, o amb la família o a l’escola. Totes les persones necessitem una família, però també tenim necessitat d’un temps propi, tant els infants com els adults. Necessitem compartir temps amb coetanis. Solament cal fixar-se quan es creuen dos cotxets amb nens d’una edat semblant: connecten. P: Hi ha una veritable igualtat d’oportunitats en educació? I. B.: No, però això no depèn només dels mestres. Jo diria que aquest és un tema molt polític. Durant un període de la nostra història, la igualtat d’oportunitats era una voluntat del Govern, concretament dels governs socialistes. Va ser una prioritat tant estendre l’educació pública com compensar les desigualtats que la societat aplicava a nens i nenes. Això no obstant, els mestres també tenim una part de responsabilitat. Malauradament hi ha escoles que, quan tenen dues o tres línies, especialment a secundària, classifiquen nens per les «capacitats». I ho poso entre cometes, perquè és interessant preguntar-se què són les capacitats, la intel·ligència. Aquí hi hauria molt a parlar. Classificar els alumnes és l’antítesi de cercar una escola equitativa. P: Quines qualitats ha de tenir un bon mestre? En quins aspectes incideix la formació del professorat que s’ofereix des de Rosa Sensat? I. B.: Tenim molt en compte els principis de l’Escola Nova, que estan recollits als trenta punts de l’Escola Nova de Ferrière, o a les aportacions dels grans pedagogs de principis del segle xx. Em refereixo a Maria Montessori, les germanes Agazzi o Célestin Freinet. Aquestes aportacions, a més de donar-nos eines per poder treballar d’una altra manera, contenen, totes, una mateixa idea d’infància i educació. El concepte d’una infància amb capacitat, amb criteri. Té en compte que el nen està en procés de conquerir la seva autonomia, però que en definitiva és una persona igual que nosaltres, en qui hem de confiar. [caption id="attachment_133362" align="alignnone" width="2816"] A Berlín, l’any 2007.[/caption]

“Totes les persones necessitem una família, però també tenim necessitat d’un temps propi, tant els infants com els adults. Necessitem compartir temps amb coetanis.”

P: Què aconsellaries al mestre que acaba de sortir de magisteri? I. B.: Primer, que intentés trobar una escola que treballi diferent i amb entusiasme, que encara que fos amb caràcter voluntari l’admetessin per respirar aquell ambient, i que analitzés allò que fan i que ho contrastés amb allò que sap, que ha viscut o que ha après a la universitat. Perquè en la formació dels mestres hi ha professors que intenten trencar els esquemes imposats i n’hi ha que mai no han vist un infant, tret dels que es troben pel carrer. Jo, després d’haver deixat l’escola, vaig anar bastants cops a veure les meves mestres i els vaig preguntar on havien après a fer de mestres d’aquella manera i em van respondre que al costat d’una altra mestra. P: Hem de ser optimistes? I. B.: Necessàriament. Un pessimista, que es dediqui a una altra feina! Per què no es generalitza la innovació? Perquè demana un canvi profund de mentalitat i canviar mentalitats és de les coses més difícils que hi ha. I hi ha un altre element que comentava Philippe Meirieu a Lió: els que prenen les decisions educatives saben que la pedagogia activa té èxit, és positiva, fa persones lliures que pensen per si mateixes, crítiques, que treballen en grup, i això per a les forces dominants, que marquen els sistemes, és perillós. [caption id="attachment_133360" align="alignnone" width="2048"] Amb membres de la revista Infancia latinoamericana, l'any 2004.[/caption] P: Per acabar, pensem en el futur. Què t’agradaria que l’Associació de Mestres no perdés? Quina essència del projecte voldries que es mantingués invariable? I. B.: Les qüestions de fons poden continuar sent les mateixes. Delors va plantejar els quatre pilars d’una educació per al segle xxi: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure plegats i aprendre a ésser. És això. Canviaran els instruments i els espais –esperem!–, però l’essencial no es perdrà. Els canvis arribaran i seran fantàstics, però no hem de ser dogmàtics, hem d’estar oberts i veure què és fonamental perquè les persones puguin pensar per elles mateixes i ser lliures. Bibliografia, amb les entrevistes completes «Conversa amb Irene Balaguer», Infància, núm. 210. www.rosasensat.org/revista/infancia-210/ Bergós, Mónica: «El gran cambio en la educación vendrá desde la base». https://consejoescolar.educacion.navarra.es/web1/wp-content/uploads/2015/10/204.pdf Rodríguez, Pau: «És important recuperar la feina de mestres més o menys anònims que han fet grans coses», Diari de l’educació, juny de 2015. https://diarieducacio.cat/escolaestiurosasensat/2015/06/29/una-de-les-coses-que-es-troben-a-faltar-als-centres-son-espais-de-reflexio-pedagogica/