Somnis a remolc de la geografia

Vaig passar unes setmanes en una petita comunitat indígena a Colòmbia. Un lloc de difícil accés, sense carreteres ni aeroports, connectat a la civilització únicament per estrets afluents del riu Amazones, per on només les canoes poden transitar. La humitat i la calor, a part de les llargues caminades per la selva, van fer que l’aigua potable que duia se m’acabés en pocs dies. Els habitants del poblat bevien la de pluja, i quan aquesta s’acabava no tenien cap problema per a fer glops directament del riu. Els nens i nenes de la comunitat, en explicar-los que jo no podia beure la mateixa aigua que ells, es van organitzar i, en poca estona, van aparèixer amb un cistell ple de fruites perquè m’hidratés. Prop de la cabana de la família que em va acollir, alçada dos o tres metres del terra prevenint les inundacions, hi havia un arbre fruiter. Enfilats sobre les branques més altes, a una distància considerable del terra, un nen i una nena cooperaven per collir tantes fruites com calgués. En veure’ls allà dalt, el meu instint va actuar sense avisar.  ̶ ¡Cuidado!  ̶ vaig dir. En sentir-me, la mare d’algun d’ells, que estava cuinant menjar per mig poblat en una olla enorme, va mirar amunt, va riure i va dir: ̶ Tranquilo, no se caen.

L'actitud que tenim els adults envers aquests comportaments són, en gran part, el que determina les característiques de la personalitat dels més petits.

Dos mesos després vaig volar cap a Madrid. Duia gairebé tres anys voltant arreu del món, amunt i avall, sense parar, i sentia la necessitat de deixar reposar les màquines. Des de l’aeroport vaig agafar un autocar fins a Barcelona, i va ser a mig camí, durant una parada de descans a alguna àrea de servei que no recordo, que una nena va començar a enfilar-se per una estructura de fusta d’un parc infantil. Quan va posar el segon peu a la xarxa, el pare, que prenia una coca-cola assegut en un banc proper, es va alçar i, a correcuita, va anar fins on era la nena.  ̶ Ves amb compte  ̶  li deia, mentre col·locava les mans sota el cos de la petita, protegint-la. Va ser aleshores, més que no pas quan el policia de duanes em va demanar el passaport i em va dir “bienvenido a España”,quan realment em vaig adonar que sí, que efectivament, tornava a ser a casa. Aquest petit exemple mostra com els comportaments dels infants són similars arreu del món. Tanmateix, l'actitud que tenim els adults envers aquests comportaments són, en gran part, el que determina les característiques de la personalitat dels més petits. En aquest cas, l’autonomia i la resiliència, tot i que el ventall d’actituds és tan ampli que ens serveix per a una infinitat de casos.

Més enllà dels comportaments dels referents, l’educació dels infants també ve determinada pel seu entorn: la situació política, social, econòmica, religiosa, geogràfica, etc. 

  Per posar algun exemple, em baso en un recull de somnis d’infants de vint-i-cinc països, que he realitzat al llarg dels últims anys (des del 2014), i que ara estan plasmats en el llibre “Somiem?”. Aquests desitjos deixen entreveure com l’entorn i les condicions anteriorment esmentades influeixen en el dia a dia dels menuts. La Fatoumata, una nena de Mali de cinc anys, a qui vaig conèixer caminant pels carrers de Bamako, somnia a tenir una pinta i aprendre a fer pentinats. Cal advertir que Mali està immers en una guerra des de fa gairebé una dècada i l’índex de pobresa és dels més alts de l’Àfrica. Disposar d’una pinta, a Mali, no és tan comú com en la majoria de regions del món. En Ties, un nen d’Holanda de nou anys, amb qui vaig coincidir a Amsterdam mentre navegava pels canals de la ciutat, somnia a caçar els millors Pokémons al joc virtual de Pokemon Go. Evidentment, per jugar a aquest joc, compta amb un dispositiu electrònic connectat a Internet, i una xarxa elèctrica regular per carregar-lo que no tots els infants del món posseeixen. Per altra banda, la Luana, una nena d’Uruguay d’onze anys que viu en un petit poble costaner sense llum ni aigua corrent, somnia que deixin d’existir les meduses. Durant l’estiu, el mar és l’únic entreteniment, i si hi ha meduses el bany queda restringit i l’avorriment assegurat. Si anem cap a Costa Rica, trobem en Josué, un nen d’onze anys que somnia que s’acabin totes les guerres al món. És interessant saber que Costa Rica és l’únic país d’Amèrica Llatina que no té exèrcit, i la cultura de pau és un dels tresors més preuats d’aquest paradís tropical. L’Alí, a qui vaig conèixer mentre netejava un camió en una zona rural de Togo, em va explicar que el seu somni era tenir pares. Des de feia un temps, ell i el seu germà vivien al carrer perquè el seu pare havia mort i la seva mare els havia abandonat en no poder-se’n fer càrrec. A Togo, igual com a la resta de països de l’Àfrica Occidental, és comú trobar nens i nenes orfes que malviuen pels carrers de pobles i ciutats.

El denominador comú de tots els somnis d’aquests infants és la relació que té cadascun d’ells amb el seu entorn. En definitiva, les persones som allò que vivim i no hi ha una etapa més important que la infantesa.

 

Adrià Homs, 
Mestre i viatger. 
Autor del llibre 'Somiem?'.