La frase que encapçala l’article que signen Mercè Olivé i Jordi Carmona em crida l’atenció. Llegeixo: “Avui en diuen educació 360, abans parlàvem que per educar un infant es necessita tota la tribu, durant un temps en vam dir ciutat educadora. En qualsevol cas parlem del mateix: la necessitat d’implicar tota la comunitat en el procés d’educació i formació d’infants i joves.” L’afirmació em sorprèn i em fa pensar: realment és el mateix? Com l’article porta per títol “Municipalitat educativa”, i diguem que aquest és el terreny al que em dedico professionalment des de fa anys, abans de donar-hi més voltes opto per seguir llegint. Recorro l’article a poc a poc, subratllant mentalment les frases que més m’atrauen i arribo al final amb la satisfacció que l’article acaba reivindicant el caràcter educatiu de la ciutat i, per tant, el seu potencial, com “una gran oportunitat que no hauríem de deixar escapar en aquest repte global i competencial de l’educació d’avui”.
M’alegra que dues persones rellevants del món de l’educació, com la Mercè i el Jordi, estretament relacionades amb centres educatius, defensin i explorin el potencial educatiu del més enllà de l’escola. Penso que estic molt d’acord amb el que expliquen i que sí, que l’objectiu final és el mateix: tots i tot educa, cal un compromís col·lectiu per tenir èxit com a societat i que l’èxit sigui de cadascuna de les persones que la formen. Però, més enllà de l’objectiu, crec que els mots defineixen conceptes en un temps concret i això em fa pensar que no és el mateix quan “abans” dèiem ciutats educadores que quan “avui” diem Educació360. Sense voler polemitzar ni tenir necessàriament raó, deixeu-me que esbossi algunes idees. casino malaysia
L’objectiu final de l’Educació sempre ha estat formar persones. Per a què i en quines condicions ha anat canviant en el temps. Gent que en sap molt ho ha explicat abastament i som conscients que l’objectiu i el propòsit de l’educació han anat canviant amb els temps. Cada època ha tingut el seu paradigma educatiu. Pedagogs de renom han anat donant forma al pensament educatiu, que ha evolucionat com també l’organització de les escoles o les metodologies i pràctiques que s’hi desenvolupen. Durant molts anys s’ha parlat del mateix, formar als infants, però s’hi ha parlat des de llocs i des de visions molt diferents.
En la relació entre l’educació i el territori ha passat el mateix. Fa molts anys nens i nenes entraven a escoles que era igual on estiguessin ubicades. A poc a poc va anar apareixent una relació entre les escoles i el lloc on eren. El territori coneixia l’escola i a la inversa. I des d’aquí, es va anar intensificant una relació que ha tingut els seus noms propis.
“L’escola no vol fer-ho sola, vol fer-ho connectada a les persones que estan dins i fora del centre, connectada al temps lectiu i al no lectiu, als espais docents i als que no ho son, i als aprenentatges, a tots els aprenentatges competencials que ajuden a les persones a construir el seu itinerari al llarg de la vida”
En destacaré quatre que han estat paradigmes de política educativa local amb els que hem treballat i encara continuem fent-ho: participació, corresponsabilitat, acompanyament a l’escolaritat i ciutats educadores. Cada un d’ells descriu una intencionalitat, centra les seves prioritats i planteja una forma de fer. Uns son mes globals, altres potser més concrets però tots han aportat moltes propostes i bons projectes. Cada un planteja més o menys el mateix objectiu, que hi siguem tots, però cada un ho fa de forma diferent i, com dic, amb intencionalitats diferents.
Educació360 és el darrer en aparèixer, acaba de néixer. Podríem creure que això és un desavantatge, perquè encara és petit, tot just comença a caminar. Però formular-ho així seria fer trampa, perquè neix amb el bagatge acumulat i el millor de cada un dels paradigmes que l’han precedit. No els substitueix, sinó que els reconeix i els integra, i ho fa en clau del segle XXI. Ho fa sabent que els aprenentatges han de ser globalitzadors i competencials per afrontar el repte d’un món que està canviant acceleradament. Ho fa sabent que per educar es necessita tota la tribu, però que també es necessita posar en valor el lloc on habita, les feines que fa i les relacions que tenen els seus membres entre ells.
Hom podria pensar que això és un matís, però crec que no. El repte d’avui és més global, s’enfronta a un model d’intervenció al límit i requereix d’una implicació major del conjunt dels actors, dels espais i de les relacions. Intento explicar-ho millor. Vam passar de la coordinació a les xarxes perquè els reptes educatius requerien la participació de l’entorn.
L’escola sola no podia, havia de treballar amb l’entorn i ho havia de fer en xarxa amb altres centres. La ciutat es va configurar com una xarxa i l’escola com el node principal, al centre. Els diferents actors participaven en espais de governança. Es coneixien, es generava sentit de pertinença i aportaven valor al conjunt. Van aparèixer projectes compartits, molts indicadors van millorar però no es va produir una transformació profunda, malgrat que, com apunten la Mercè i el Jordi, hi ha iniciatives que han generat experiències d’èxit, tant des de les escoles com des dels municipis.
“El que proposem avui amb l’Aliança Educació360 és passar de conèixer-se a reconèixer-se i, per tant, establir una relació permanent: passar de reunir-se i fer xarxa a ser un ecosistema”
Avui en dia hi ha projectes de centre implicats amb l’entorn, territoris amb potents projectes educats de ciutat, plans d’entorn o xarxes educatives locals que han obert vies en la relació entre uns i altres. I aquest és, des del meu punt de vista, l’aspecte essencial on encara tenim camí per recórrer: com construïm les relacions entre uns i altres, com els donem contingut.
El que proposem avui amb l’Aliança Educació360 és passar de conèixer-se a reconèixer-se i, per tant, establir una relació permanent: passar de reunir-se i fer xarxa a ser un ecosistema. I això vol dir connectar el conjunt dels temps, espais i actors educatius d’un territori de manera que la relació entre ells els modifica. L’ecosistema es basa en la interdependència i aquesta característica és inherent al concepte 360 i al seu funcionament.
En aquest escenari, la personalització esdevé la clau de volta per a garantir l’equitat a cadascú, tant en l’accés a l’educació, com en el seu procés i resultat. L’escola ha deixat de centrar-se en el docent i el currículum per posar l’aprenent i els seus interessos al centre del procés d’aprenentatge. I també ho fa la ciutat, dissenya estratègies per generar itineraris d’aprenentatge des de tots els seus nodes.
Connectem els centres culturals, els camps esportius, les biblioteques, els centes de salut, les associacions de veïns, els caus i els esplais, les entitats, els cinemes, però també les places i els carrers que habitem i els temps en què vivim. El territori es converteix així en un ecosistema on cadascú pot transitar i construir el seu itinerari vital, sense exclusions i amb oportunitats. Parlem del mateix objectiu però d’una manera diferent d’arribar-hi.
L’escola sola no pot. Ho sabem. Educació360 acabem de començar, i el que tenim sobretot son molts interrogants. Tanmateix, potser ara pensem que del que es tracta no és d’ajudar l’escola perquè sola no pot, sinó de treballar amb ella i de connectar-la, des d’un propòsit competencial, al conjunt de nodes de l’ecosistema educatiu local al que pertany.
El que estan dient avui en dia molts mestres, el que crec que defensen la Mercè i el Jordi no és un clam a que l’escola sola no pot, sinó, més aviat, un clam a que “l’escola sola no vol”. Que quedi clar, no vol fer-ho sola, vol fer-ho connectada a les persones que estan dins i fora del centre, connectada al temps lectiu i al no lectiu, als espais docents i als que no ho son, i als aprenentatges, a tots els aprenentatges competencials que ajuden a les persones a construir el seu itinerari al llarg de la vida.
Les imatges d’aquest article corresponen als projectes pilot d’Educació 360 de Badalona, El Prat de Llobregat i Manresa, respectivament.
