Ahir va tenir lloc la conversa ‘Neurociència i Educació’ amb el doctor en biologia i professor de genètica, David Bueno, i la filòsofa i assagista, Marina Garcés. Una vegada més, vam poder trobar-nos en un “diàleg profund i pausat”, molt necessari en una “formació de mestres encara amb molt buits”, exposa la presidenta Francina Martí. L’objectiu que perseguia l’acte era el d‘aixecar el nivell del debat, de reflexió i coneixement dels mestres a través de la ciència i la filosofia. Ambdós camps de coneixement ens poden donar l’empenta, el missatge, el fonament, i el rigor que ens cal al col·lectiu per fer la feina ben feta.
“Trobar-nos a partir dels problemes comuns hauria de ser el més senzill. Si els camps no compartim problemàtiques, no sé si seria coneixement”, Marina Garcés
Quan la neurociència i la filosofia es donen la mà i no l’esquena
Segons Garcés, un camp que no pugui compartir les seves preguntes amb els altres és poc fèrtil i, per això, és important crear un espai que possibiliti el pensar amb els altres, en aquest cas, amb les ciències.
La conversa seguia el fil dels aspectes que la moderadora, Francina Martí, anava posant sobre la taula. Primerament, seguint aquesta idea de compartir entre disciplines, el referent en la divulgació de la neurociència ressalta que aquesta no vol suplir la pedagogia, sinó oferir una eina més a la formació de mestres i a la pràctica continuada. Expressava que entre les diferents disciplines a vegades hi ha malentesos, quan “precisament la gràcia són els punts de confluència, els quals fan sorgir les idees més innovadores”.
Garcés, que fa un any va rebre el Guardó Marta Mata per la seva contribució al pensament sobre l’educació, acull amb els braços oberts les dades sobre formació i operativitat del cervell, ja que pensa que “tenim una formació didàctica i metodològica, però hi ha poca fonamentació i poc debat pedagògic”. Tots dos coincideixen en la necessitat d’entendre el context, el qual condiciona les necessitats educatives.
“Qui des de la neuroeducació ven receptes, no ho fa bé”, David Bueno
Ho farem bé, si ho fem ajustat a l’entorn. La naturalesa social i relacional de l’educació
Durant la pandèmia la pràctica era cadascú sol des de casa. Tanmateix, què és educar? Marina Garcés ho té clar: “aprendre a viure junts i aprendre junts a viure”. Per a Bueno, “l’escola és la societat i la societat ha de ser una escola”, ja que “no podem compartimentar la vida ni el cervell”. Garcés va compartir la reflexió del seu company de conversa, però alhora va voler rescatar-la per donar-li una volta més: ep! “l’escola no pot només reproduir ‘el carrer’, ha d’intentar transformar la societat”. Això és perquè per a Garcés, és el lloc on estem assajant la vida que volem i, per tant, ha de ser un laboratori de formes de vida possible, més enllà d’un cotxe escombra de totes les ferides socials. Ens convida a ser estranys entre estranys. I Bueno, ens introdueix les neurones mirall, contribuïdores dels aprenentatges socials i responsables de la característica humana de l’empatia.
Sense continguts, no hi ha aprenentatge
“Si parlem d’educació globalitzada sembla que ens carreguem els continguts. I no és així”, Francina Martí
Marina Garcés reivindica que “tota cosa que aprenem és un contingut d’aprenentatge”. La presidenta llegeix en veu alta preguntes que segurament es plantegen moltes persones: tenen cap utilitat les conegudes com a Maries (música, art i psicomotricitat)? Aquestes, segons David Bueno, són “les àrees que proporcionen més flexibilitat i potencien més el desenvolupament del cervell en les primeres etapes”.
Educació i política van lligades
“L’educació és ideològica, no hi ha sistema educatiu neutre!”, David Bueno
Marta Mata ja entenia l’educació com un acte polític i encoratjava als educadors a prendre partit en la resolució dels problemes del món. “L’escola és l’espai dels debats polítics en el sentit més radical’, va dir Marina Garcés argumentat que en ella “ens forgem com a ciutadans i creem vincles amb la societat”. Els dos participants de la conversa situen l’escola al centre del cos polític. Garcés afegia: “pagar impostos i pagar l’escolarització dels fills i filles és allò que s’ha entès que ens fa cos polític”.
