Infància 270

“Quan el sistema educatiu es debilita, no només ho fan els centres o els professionals que hi treballen, sinó també el futur col·lectiu.”

Ignasi Blanch ens cedeix la il·lustració, que pertany al llibre Un estel al cel de Vallfogona (Lleida: Pagès, 2023), on, amb text d’Alba Llobet i Roser Miquel, s’expliquen facècies atribuïdes a Francesc Vicent Garcia, l’escriptor més famós del barroc català.
Ignasi Blanch (Roquetes, 1964) ha publicat dotzenes de llibres que han merescut múltiples reconeixements. La seva obra s’ha exposat en exposicions com la que va presentar al Port de Tarragona l’any 2024. Tot just fa uns dies, ha pintat uns murals al Museu de Montserrat. I també és autor del cartell de la 56a Escola d’Estiu de l’A. M. Rosa Sensat, de l’any 2021.

L’Escola Bressol Municipal Elna de Mataró porta un nom que va molt més enllà de la mera identificació geogràfica: és un homenatge profund a una dona i a una obra humanitària excepcionals, símbols de la defensa de la vida i la dignitat en temps d’adversitat. El nom evoca inevitablement la Maternitat d’Elna, un espai de pau i esperança fundat per la mestra i infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, que es va convertir en un referent de solidaritat, humanisme i compromís durant l’exili republicà i la Segona Guerra Mundial.

Una educadora alça un tros de cartró amb un missatge senzill: «ens falten mans i ho pateixen petits i grans». Se situa davant d’un edifici polític a Barcelona i no està sola. La reivindicació de l’educació com una necessitat social amb suport qualitatiu institucional és un camí històric que reprèn força i protagonisme a batzegades, amb més o menys força depenent del moment social. Actualment, moltes professionals de l’educació hem decidit alçar la veu per reivindicar un 0-3 educatiu que demana uns recursos alineats amb els seus objectius; un empoderament necessari que ha d’anar acompanyat d’una creixent consciència social de les necessitats i els drets de la infància i de les responsabilitats de les professionals entorn d’una qualitat educativa real.

El model dualista ment-cos estira l’escola cap avall, la qual cosa no sols converteix el bebè o la criatura en objecte o receptor passiu de l’activitat escolar i, per tant, el cosifica, sinó que simultàniament converteix l’educadora en subjecte o protagonista activa, mestra habituada o ensenyant dedicada, i en fer-ho, seguint el currículum, potser amb la millor de les intencions, li roba la infància.

Per parlar de l’infant i la seva individualitat volem conversar amb Efrèn Carbonell, mestre i gran coneixedor de la realitat diversa que acull el nostre país. Ha estat gairebé trenta anys director d’Aspasim, una entitat sense ànim de lucre que, des de 1938, vetlla per a les persones amb discapacitat intel·lectual greu i potencia el benestar i la inclusió de les persones mitjançant projectes educatius, ocupacionals, d’habitatge, de salut i d’oci.

Un infant que està construint la seva identitat ha de sentir-se valorat en les seves particularitats. Quan parlem d’identitat, parlem del conjunt de característiques que, tant des del punt de vista individual com de comunitat, fan que una persona o un grup es defineixin a si mateixos. A més, un infant també forma part d’un entorn social que cobreix aquesta necessitat de vincular-se amb els altres.

Més enllà del temps en què els infants romanen a l’escola, aquesta continua present en ells. Eixa connexió que va més enllà de portes que reben i acomiaden; eixa connexió que convida a generar vivències i presències. I en eixe camí, de viure, recordar i somiar, és on l’escola ofereix als infants l’oportunitat de transitar noves aventures. I entre elles, enderrocar els murs físics i imaginaris que separen les escoles de la llar per començar a teixir noves connexions.

Setembre ens convida a pensar en la vida i l’educació. Des de fa anys, professionals del 0-3 compartim experiències en diverses realitats educatives del territori valencià. Un debat recurrent que emergeix amb força és el de les aules de 2 anys als ceip, un projecte que, lluny de consolidar-se com una millora educativa, continua generant dubtes, desigualtats i preguntes sense resposta.

Bon dia, shbasel her (en àrab), buenos días, gamardsxoba (en georgià), good morning, subha bihani (en nepalès), mirëmëngjes (en albanès), Subha sakala (en oriya), subsabir (en panjabi)… Una lletania de sonoritats lingüístiques diverses sonen cada matí a l’Escola Drassanes, ens conformen, ens donen identitat i ens conviden a tenir un bon dia. Benvinguts i benvingudes a l’Escola Drassanes, escola pública, situada al cor de Ciutat Vella a Barcelona. La nostra és una escola multicultural, plurilingüe i de màxima complexitat. 

La capacitat dels infants de meravellar-se pels fenòmens quotidians, per la descoberta i l’exploració de tot allò que els envolta, és una de les qualitats més colpidores i simbòliques observables durant la infantesa. La infància té identitat pròpia, que cal respectar per fer-la duradora en el temps. 

Aquell primer dia a la porta de l’escola, veient tothom atrafegat amunt i avall, amb la motxilla plena d’incerteses i de pors, però també d’il·lusió i de reptes. Por i il·lusió, quina barreja tan poderosa per afrontar la vida!

Introduir la perspectiva de gènere dins de les aules, des de les escoles bressol fins a la universitat, es reconeix com a necessitat i es regula com a normativa, ja que s’articula un discurs polític i normatiu que sustenta i dona suport a aquest requeriment. Aquesta incorporació hauria de suposar un qüestionament sistemàtic de les implicacions i els efectes del sexisme estructural i qualsevol altre tipus d’opressió amb la finalitat d’anar construint una educació en igualtat de drets i amable per a totes.

Hi ha moments a l’aula que fan de mirall. No és un mirall on tothom veu el mateix, sinó que cadascú pot veure reflectit allò que li arriba al cor.

En les primeres etapes de l’infant pot semblar que aquests dos mots són antagònics. Però no ho són. Els infants necessiten créixer tant individualment com grupalment. I la poesia ens pot ajudar a equilibrar la balança.

Ens ha deixat Carme Thió de Pol
El passat 9 d’abril de 2026, vam acomiadar la Carme Thió de Pol, educadora i psicòloga especialitzada en educació infantil, que es va dedicar tant a l’orientació i a la formació de mestres com a l’assessorament familiar. Va col·laborar amb l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona al llarg de molts anys i va ser autora de diversos llibres sobre l’educació dels infants, com ara Entre pares i fills (2003) i M’agrada la família que m’ha tocat (2013).
Moltes persones vam compartir converses amb ella a casa seva, assegudes al seu sofà i preparades per escoltar les seves sempre sàvies paraules sobre la infància i l’educació.

Mestra de mestres, persona extraordinària i recordada per la seva generositat, compartia sempre amb els altres professionals i els equips les seves reflexions, dubtes i també preocupacions al voltant de les tasques amb els infants i les seves famílies, així com també sobre les incomprensions dels poders públics, que sovint atribuïa al seu desconeixement de les criatures i les formes que tenen d’aprendre.

La Carme mostrava sempre el que podríem considerar com la pedagogia pura, basada en la capacitat d’estimar, considerant l’infant com a persona de ple dret, capaç de viure amb llibertat i que pot decidir per si mateixa.

En les seves exposicions, enumerava els valors bàsics de primer ordre, en l’educació i en la vida en general: la tolerància, el respecte, la solidaritat i l’afectuositat, destacant l’empatia, l’escolta i la capacitat d’observació, sense prejudicis de cap mena, per tal de revisar les pràctiques i les respostes mecanitzades per valors poc reflexionats.

Aquesta és l’herència que ens deixa Carme Thió: aprofitar la sort que tenim de poder observar criatures i aprendre cada cop més a posar en qüestió les pròpies interpretacions perquè deixin de ser convencionals i mecanitzades i s’apropin als camins que segueixen les criatures quan se’ls permet ser infants de veritat. 

El comiat de la Carme va ser un homenatge sentit i sincer per part de la seva família i també de nombrosos testimonis de professió. La seva amiga i companya Imma Homar va acabar la seva intervenció amb aquestes paraules: «Carme, amiga, dona, companya, mestra de mestres, com diuen algunes criatures amb un somriure, a reveure fins a l’infinit...!»