XXVI Jornada de Museus i Educació: connectar amb els públics a través de la comunicació
Article elaborat per Irene Abillar, Laia Jimenez i Marta Solans, estudiants de Pedagogia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en pràctiques a l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
El passat 23 de febrer es va celebrar la XXVI Jornada de Museus i Educació, que portava per títol Com un prisma: la comunicació d’activitats als museus, centrades en l’anàlisi i comprensió dels diferents tipus de comunicació que es desenvolupen als museus i centres culturals en el context digital actual. L’esdeveniment va oferir una reflexió sobre les estratègies comunicatives actuals i les necessitats dels departaments educatius, que sovint busquen consolidar i potenciar el seu paper dins de l’activitat institucional.
La jornada va començar a les 9 h amb la benvinguda d’Enric Garcia Domingo, director general del Museu Marítim de Barcelona (MMB), i Mireia Mayolas Créixams, cap d’àrea d’Educació i Activitats del MMB, que van introduir de manera clara i sintètica la temàtica de la sessió i els objectius de les jornades.
Durant el matí es van presentar diversos anàlisis de comunicació i es van abordar les estratègies utilitzades pels centres culturals per arribar al públic en entorns digitals, així com les eines i recursos necessaris per als departaments educatius per adaptar-se a aquestes dinàmiques i garantir la seva presència activa en la comunicació institucional.
Veritables canals de comunicació
El primer bloc de la jornada va estar conduït per Carme García Fabóni, directora de Màrqueting Cultural, i Isabel Díaz Rastrojo, cap de l’Àrea de Comunicació del Museu Marítim de Barcelona (MMB), amb la xerrada titulada “Comunicar l’activitat al museu. Reptes i oportunitats compartides”. La ponència va plantejar una qüestió clau: què ha de passar dins del museu per establir veritables canals de comunicació amb els seus públics?
En un context educatiu i cultural cada vegada més complex, la resposta no passa per multiplicar les activitats, sinó per repensar la manera com els museus es relacionen amb les persones. Tal com es va subratllar durant la sessió, “els públics són de tots els departaments i les expectatives i responsabilitats sobre aquests públics han de ser compartides”. Aquesta perspectiva exigeix un canvi profund: la comunicació no és només responsabilitat d’un departament, sinó una tasca col·lectiva i transversal a tota la institució.
A continuació, es van presentar tres passos clau per transformar la comunicació del museu en una eina de vincle educatiu, centrada en la connexió amb els públics i en la rellevància social i educativa de les activitats.
1) El repte: arribar als públics adequats
El principal repte dels museus no és omplir l’agenda, sinó identificar amb precisió els públics. Cada activitat ha de tenir un públic prioritari clar i comunicar-se amb estratègia i pertinència.
- El mapatge de públics permet adaptar llenguatge i canals segons les característiques de cada grup.
- La segmentació dels butlletins (general, familiar i docents/inclusiu) facilita continguts més rellevants.
2) El mètode: coordinar abans de comunicar
La comunicació efectiva requereix coordinació interna i visió compartida.
- Les reunions transversals, com les “CAFEM”, garanteixen coherència organitzativa.
- La comunicació ha de ser integral: pedagogia, contingut i difusió han de dissenyar-se conjuntament.
“La comunicació no pot ser una fase final; ha de ser des del principi.”
3) L’objectiu: de la difusió al vincle
El veritable objectiu és generar relació i connexió amb els públics, no només informar.
- Dissenyar experiències significatives que perdurin en el temps.
- Fomentar l’escolta activa i la coordinació interna per construir relacions sostenides.
- L’avaluació conjunta transforma la informació en aprendre institucional i reforça la confiança i la fidelització del públic.
Com millorar la comunicació
La segona xerrada, titulada “Com millorar la comunicació entre l’àmbit educatiu i els museus”, va ser impartida per Núria Mora Lorente, experta en comunicació educativa. Per comprendre els punts principals de la sessió, primer cal plantejar-se si existeix una comunicació educativa real entre museus i centres escolars, o si la relació és més aviat comercial.
Durant la xerrada es va posar de manifest que sovint es fa servir un llenguatge molt comercial, ja que els museus busquen promocionar les seves activitats amb l’objectiu d’obtenir ingressos. Això pot limitar la naturalesa educativa de la comunicació.
Per millorar-la, es van proposar diverses estratègies:
- Redissenyar materials atractius per a les escoles, especialment en format digital, perquè siguin elles mateixes les que s’interessin a participar en les activitats del museu.
- Planificar amb antelació els tempos, ja que la programació escolar és molt acurada i les propostes museístiques sovint arriben massa tard per poder-se incorporar adequadament.
En resum, una comunicació educativa efectiva requereix un llenguatge adequat, materials atractius i una coordinació temporal que respecti els ritmes dels centres escolars.
Per poder millorar la seva relació hem de passar de tenir una oferta educativa com a museus a una aliança educativa amb els centres.
Per fer aquest pas, és fonamental que la comunicació es basi en relacions personals i en el vincle proper que es crea entre els museus i els centres educatius. És necessari canviar la mirada educativa dels museus, concebent-los com a espais d’investigació, narrativa visual, identitat cultural, pensament científic compartit i laboratoris d’hipòtesis.
Per dur a terme aquests canvis, es proposa que els claustres de professors puguin visitar el museu abans i després de la relació amb els infants, de manera que la visita deixi de ser només una sortida puntual i es converteixi en una experiència educativa significativa. Des dels centres, les visites als museus han de ser considerades aliades de l’aprenentatge, fet que requereix millorar tant la comunicació com la relació entre ambdues institucions.
Museu, infants i famílies
La tercera ponent va ser Núria Vilanova Blanco, directora i presentadora de l’INFOK, l’informatiu per a infants de SX3. Durant la sessió, va mostrar estratègies per apropar els museus a infants i famílies que no hi poden accedir presencialment, posant èmfasi en la inclusió i la mediació educativa a distància.
Si la cultura és un dret, tal com reconeix la UNICEF a partir de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, els mitjans de comunicació tenim una responsabilitat clara: fer-la visible, accessible i significativa. La cultura no és només un consum passiu; és experiència, mirada crítica i motor de canvi.
Quan una activitat cultural surt de la sala i arriba a la pantalla, no només s’explica: es transforma. La notícia, el reportatge o el contingut audiovisual han de permetre que l’experiència viscuda continuï viva, que qui ho mira senti que també hi ha estat i que hi pugui participar des de casa.
A continuació, es va destacar la diferència entre divulgació i preinscripció al museu:
- Divulgació: explica què passa, dóna context i amplia mirades. No es tracta només d’informar, sinó de generar coneixement compartit.
- Preinscripció: orienta i acompanya famílies, infants i joves en la descoberta cultural, recomanant activitats amb criteri i obrint finestres a nous imaginaris.
Per crear continguts efectius, els mitjans necessiten quatre elements clau:
- Imaginari: el contingut construeix relats. Què mostrem? Quines històries expliquem? A qui donem veu? L’imaginari és un conjunt de referents que ajuda a créixer; ampliar-lo significa ampliar oportunitats, mostrant diversitat, creativitat i experiències transformadores.
- Valors i mirada: els continguts culturals han de reforçar valors que construeixin comunitat i fomentin la convivència, com cooperació, respecte, pensament crític, inclusió i esforç compartit.
- Jugabilitat i interactivitat: el joc connecta millor amb l’audiència. Formats participatius, preguntes obertes, reptes i dinàmiques digitals permeten que l’audiència experimenti i aprengui.
- Participació i emocions: la cultura emociona, i l’emoció és memòria. Continguts que generen curiositat, sorpresa, identificació o entusiasme deixen empremta. La pantalla ha de ser un pont, no una barrera, per arribar a tots els destinataris.
Finalment, es va destacar la importància dels elements visuals en els continguts audiovisuals: l’espai, la riquesa visual i el moviment. Aquests aspectes fan que la narrativa sigui més atractiva i que l’audiència vivi l’experiència cultural de manera intensa i memorable.
Xarxes socials
A continuació, Javier Sainz de los Terreros Bustos, cap del Servei de Comunicació Digital, va exposar com el Museo Nacional del Prado ha sabut transformar la seva comunicació institucional per apropar-se a nous públics a través de les xarxes socials. Tradicionalment percebut com un espai solemne i distant, el museu ha adoptat una estratègia digital que humanitza la institució i la fa més accessible, especialment per a les generacions més joves.
A partir de 2017, el Prado va començar a experimentar amb formats digitals més dinàmics, adaptant-se a les lògiques de plataformes com Instagram i, més endavant, TikTok. Mitjançant vídeos curts, continguts divulgatius i un to proper, el museu va trencar amb la comunicació tradicional, apostant per una narrativa més quotidiana i emocional.
Durant la pandèmia de la COVID-19, aquesta estratègia es va intensificar. Davant del tancament físic de les sales, el museu va impulsar directes a Instagram, on conservadors i especialistes explicaven una obra concreta en temps real. Aquest format no només mantenia el vincle amb el públic, sinó que reforçava la proximitat: els professionals del museu apareixien en primera persona, amb un llenguatge entenedor i interactuant amb els espectadors.
Aquesta evolució converteix el Prado en un cas d’estudi rellevant sobre com les institucions culturals poden adaptar-se als nous ecosistemes digitals sense perdre rigor acadèmic ni qualitat educativa.
La cinquena xerrada, titulada “Quan el museu parla als infants: els butlletins ‘La Nora i en Martí’ i ‘Patapum’ com a eina de comunicació directa”, va ser impartida per Ismael García Granados, cap d’unitat de programes educatius del Museu Marítim de Barcelona (MMB). La sessió va permetre comprendre com es pot establir una comunicació efectiva amb els infants i va servir com a model inspirador per a altres institucions.
A principis dels anys 2000, el MMB va desenvolupar una estratègia de comunicació infantil molt sòlida basada en la creació dels personatges La Nora i en Martí. Aquests personatges es van convertir en la imatge central del butlletí enviat als infants, protagonistes de caixes didàctiques per als centres educatius, materials pedagògics com llibres, i elements visuals dins del museu, incloent els seus propis capgrossos. A més, el projecte treballava la dimensió emocional i la proximitat amb els infants, establint una relació directa que els convertia en protagonistes de la programació infantil i dotava la proposta educativa de coherència i continuïtat.
Posteriorment, el projecte es va interrompre per qüestions de drets d’autor, i es va crear un nou butlletí amb un nou personatge, Patapum. Tot i continuar la tasca educativa, aquesta segona etapa va ser més limitada, reduint-se principalment al butlletí i a algunes imatges dins del museu. A més, en un futur proper, aquest personatge també haurà de ser reemplaçat per temes legals.
L’experiència del MMB subratlla la importància de la planificació estratègica i la previsió legal en projectes amb infants. Quan els referents canvien, els infants poden perdre els vincles establerts i la capacitat de construir relacions clares amb el museu. És fonamental garantir la continuïtat dels vincles i la coherència dels projectes educatius, perquè els infants puguin establir referents duradors i significatius.