Quina meravella observar el joc de l’infant, quan és lliure, quan aquest surt de la seva iniciativa, quan és ell qui el guia, qui el modela, quan n’és el protagonista.
Veient l’infant jugar podem veure la intel·ligència de la natura que sempre va més enllà del que pot anar la nostra ment i els coneixements. Emmi Pikler va escriure l’any 79 : “La competència del bebè”, ja llavors feia la reflexió sobre la gran distància que hi ha entre els coneixements científics sobre el desenvolupament humà dels primers anys de vida i les pràctiques que es duen a terme. Podríem dir que no només no podem comprendre tot el que l’infant viu mentre juga i estructura la seva individualitat, sinó que la concepció d’infant i el lloc que li donem en la societat no permeten o no han permès encara, que el tracte, la mirada, l’espai i l’experiència vagin acord amb qui és aquest infant, amb les seves capacitats i competències.
Vivim en un món que segmenta i divideix, que mira per parts, que classifica intentant entendre. I cada vegada som més les que sabem i constatem que en el desenvolupament, en el creixement, en la salut… tot està relacionat. El benestar no va només de tenir les necessitats cobertes, va de sentir, de l’experiència i va també de compartir. Té a veure amb com et sents amb tu mateixa, amb com veus el món i com t’hi pots relacionar. Amb si tens eines per comunicar i expressar, eines per comprendre i poder dialogar. I va d’una pila de coses més, subtils i diverses, mòbils i efímeres.
Quan en les formacions analitzem imatges de nadons, estirats a terra bocaterrosa, observant atents l’objecte que tenen a les mans, movent-lo, comprenent la relació entre el terra, pla horitzontal i l’objecte, en perpendicular, pla vertical, ens adonem que estan integrant des de l’experiència orgànica, a través de la coordinació oculomanual (desenvolupament cognitiu), el que viurà aviat, la verticalitat en el seu propi cos, aixecant el tronc, veient el món des d’una nova perspectiva. Alhora buscant i trobant l’equilibri, intern, el que l’ajudarà a mantenir-se a peu dret, algun dia, amb un “jo”, ja més ferm, bípedament, d’aquesta forma tan humana, la que ens diferencia de la resta de mamífers.
Aquesta cerca de la verticalitat i de l’equilibri, és un procés intern i extern, un procés que parla de la construcció de la personalitat, camí íntim i intransferible, camí que obre les portes a comprendre el món i que acompanya en el procés de socialització.
Sabem que a través del joc els infants aprenen a conèixer el món que els envolta i aprenen a conèixer-se a si mateixos, sabem que el joc és innat i és universal. En cada acció, en cada projecte, quantes i quines coses elabora l’infant? Algunes ja estudiades les podem aprendre, per saber observar i acompanyar amb pulcritud, d’altres es continuen estudiant i d’altres, de moment, només són supòsits.
Jugar no és només divertit, és necessari per a desenvolupar les capacitats i competències que l’infant du en si des que neix.
A través del coneixement i de donar valor pedagògic a què fan els infants, no només hem de garantir espais de qualitat on puguin desenvolupar el seu potencial, on es puguin desenvolupar de forma global, holística i saludable, sinó que també contribuïm al canvi de mirada, en donar valor al què l’infant fa. Jugar no és només divertit, és necessari per a desenvolupar les capacitats i competències que l’infant du en si des que neix i que si li propiciem espais, temps i relacions de qualitat podrà desenvolupar de forma complexa i significativa.
Quan l’infant desconstrueix la torre que ha construït ell mateix o un altre infant, comprova la reversibilitat. Que és irreversible a la vida? La mort…I algunes altres poques coses. Si no estàs bé en un lloc, pots marxar, si estàs tipa, pots deixar de menjar… el concepte de reversibilitat té a veure en tenir coneixement d’un mateix i de les pròpies voluntats. Té a veure en prendre decisions, en agafar petites i grans responsabilitats. A través del joc l’infant experimenta conceptes de gran profunditat, però ho fa en un entorn cuidat, segur, en un espai d’aprenentatge. Ho fa quan està preparat per fer-ho, ho fa de forma global i orgànica.
És responsabilitat nostra entendre com són els processos interns dels infants per acompanyar-los a construir-se des de les pròpies capacitats, respectant temps i processos, no ensenyant conceptes o propiciant experiències descontextualitzades sinó guiant i acompanyant perquè puguin créixer des de la pròpia competència.
