Foto: Júlia M. i Adriana H.
En el marc de l’Escola d’Estiu, Antoni Tort Bardolet i Marta Venceslao Pueyo van oferir un diàleg profund sobre tres conceptes fonamentals de la pràctica educativa: esforç, compromís i condicions. Lluny de simplificacions, la sessió va servir per desmuntar tòpics, explorar tensions i reconèixer la complexitat que comporta ensenyar i aprendre en un món canviant.
La reflexió va començar amb una pregunta essencial: n’hi ha prou amb l’esforç per aprendre? Ambdós ponents van coincidir que l’esforç només és significatiu quan hi ha un context que el sosté i el dota de sentit. No podem exigir compromís ni esforç a l’alumnat si prèviament l’escola —i nosaltres, els mestres— no ens preguntem: “en què estem compromesos?”
Aquesta idea va portar a recordar una frase de María Zambrano: “lo que causa el deseo de aprender es siempre el deseo de enseñar”, que remarca la dimensió relacional i mútua de l’aprenentatge. L’ensenyament compromès neix d’una passió que es transmet, no d’un mandat abstracte. Això demana una educació amb sentit, amb vocació i amb condicions reals per sostenir-la.
Una aportació central del diàleg va ser la necessitat de deconstruir la idea que el compromís és dolor. El compromís no ha de ser patiment ni abnegació, sinó implicació amb sentit, vincle amb un propòsit i amb una comunitat. Esforçar-se no és carregar pes, sinó activar el desig d’aprendre.
En aquest sentit, es va criticar l’ús retòric de la “cultura de l’esforç” com a eslògan buit, i es va subratllar que no hi ha esforç real sense condicions que el facin possible. Això implica mirar l’educació com un acte polític i col·lectiu, on el compromís es construeix i es cuida.
Es va recuperar el pensament de María Zambrano quan deia que l’acte educatiu és una promesa. Una promesa de creixement, de reconeixement, d’exigència justa. Per això, l’escola no pot ser només el lloc on es demana compromís, sinó on aquest es genera i es manté. I es va remarcar que l’escola és l’invent pedagògic i cultural més important de la història, i com a tal, cal preservar-ne el valor comunitari i emancipador, per sobre de la lògica individualista o competitiva.
També es va posar sobre la taula la necessitat de parlar del compromís docent, de les condicions en què els equips treballen i de la necessitat de construir entorns que permetin als mestres créixer i comprometre’s de veritat. Sense aquest suport, és ingenu demanar vocació o passió sostinguda.
Aquest diàleg no va oferir receptes, sinó reflexions valentes i compromeses. Ens va recordar que esforç, compromís i condicions no són objectius separats, sinó parts indissociables d’un mateix procés. Que l’aprenentatge amb sentit neix del desig, però també del context i de les relacions que el fan possible.
En definitiva, no és qüestió de demanar més esforç, sinó de crear les condicions perquè aquest tingui sentit, perquè sigui compartit, i perquè l’educació sigui realment una promesa col·lectiva de transformació.
