En els temps en què es troba l’educació, més sovint del que voldríem al focus mediàtic del debat i la polèmica, i amb la incansable tasca dels mestres amagada rere titulars que parlen de fracàs, de resultats, de competències i de reformulacions educatives que no arriben mai, la revista Infància es vol aturar en un fet essencial i sovint oblidat: quin lloc tenen les famílies en la vida escolar? Com acollim els infants que arriben cada setembre? Quin lloc i quin temps dediquem a obrir les portes i donar-los un lloc a cadascú?
En l’àmbit educatiu, acollir no és simplement donar la benvinguda el primer dia de classe. No va de festes ni de titulars. No s’acaba al setembre. És un gest constant d’obertura, és una actitud perpètua d’escolta i de cura cap als nens i nenes, les seves famílies i l’equip del centre. A tots. Per a tots. És mirar l’altre no només com a persona, amb la seva història, les seves pors, els seus talents i desafiaments. És acceptar la diferència, és respectar la creença, és adaptar-se els uns als altres. I en aquest fet caldria incloure no només els infants, sinó també a les seves famílies, amb la seva pluralitat i diversitat.
Una escola que acull és aquella on ningú no se sent invisible, on tothom troba el seu lloc, perquè hi ha un lloc per a cadascú. Una escola en què hi ha espai per viure, per créixer, per equivocar-se i per ser diferent. Acollir és acompanyar amb aquella mà estesa que inspira confiança. Acollir és no deixar anar. És donar seguretat i refugi. És comprendre que l’aprenentatge neix en un entorn en què la persona se sent segura, valorada, mirada i escoltada.
Ho sabem: la realitat massa sovint és una altra. Ràtios desbordants, mestres esgotats, sistemes que prioritzen el que és urgent per davant del que és important. En aquest context, acollir pot semblar un luxe. Però no ho és. No ho hauria de ser. És una responsabilitat, una necessitat pedagògica i humana. Malgrat tot i tothom.
Estrenem un nou curs i li hauríem d’obrir les portes amb una voluntat clara i innegociable: que cada espai educatiu sigui també un espai d’acollida. Que les nostres escoles parlin de comunitat, no d’exclusió. Que els nostres mestres siguin respectats i valorats com es mereixen. Que les persones siguin més importants que els sistemes. Que l’economia deixi de passar per sobre de la pedagogia. Que la infància pugui ser infància.
I, per damunt de tot, que mai oblidem que, per aprendre, primer cal sentir-se a casa.
