Aquest juliol hem posat punt final a un nou curs escolar des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, i ho hem fet celebrant la 60a edició de la nostra Escola d’Estiu. Seixanta anys dempeus, al peu del canó, des de la militància pedagògica i el compromís amb una educació transformadora.
Ho hem fet des de la Facultat de Geografia i Història, al cor de Ciutat Vella, el nostre barri. Terreny simbòlic que ens recorda constantment d’on venim i per què som aquí. El lloc on es troba la nostra seu no és casual, és un territori que ens obliga a mirar el món amb amplitud, de forma inclusiva i valorant la gran diversitat cultural, tan important i tan necessari.
Una associació tossuda, viva i més necessària que mai
Seixanta anys no són poca cosa. No parlem només de números, sinó de dècades de resistència pedagògica, de defensa incansable d’una escola que no es limita a ensenyar continguts, sinó que educa ciutadans crítics. I és que, en un moment en què es qüestionen conquestes socials que crèiem consolidades, el nostre paper és, si és possible, encara més rellevant.
A l’Escola d’Estiu hem reflexionat sobre el fet educatiu com a acte polític. Educar és fer política —no partidista, sinó ètica, social i comunitària—. És prendre partit per la infància, per l’adolescència, per l’equitat i pel pensament lliure. Reduir l’educació a la simple obtenció de resultats acadèmics no només és una mirada simplista, sinó profundament injusta. Suposa ignorar allò que realment importa: el desenvolupament integral de les persones.
Més que formació: trobada, comunitat i sentit
L’Escola d’Estiu no és només un conjunt de cursos. És una trobada, un espai viu de relació i de pensament compartit. Aprenem a les aules, però també als passadissos, al dinar, a les converses improvisades després d’una cervesa o dins d’un vagó de metro al costat d’una companya tornant a casa. L’escola es viu i es pensa en comunitat, i això ens transforma.
I parlant de comunitat, aquests dies, a la sortida de la facultat, molts de nosaltres hem quedat fascinats davant d’una escena que es repetia als espais oberts del MACBA i el CCCB. Grups d’adolescents, de manera espontània, s’autoorganitzaven per fer coreografies, balls, salts amb patins, cants urbans i jocs creatius. Ho feien amb disciplina, esforç i passió, amb un fort sentiment de pertinença i respecte mutu.
I ens hem preguntat: és l’educació actual capaç de protegir tot això?
Educar també és mirar i saber valorar la bellesa espontània
Com a mestres, tenim la capacitat —i la responsabilitat— de reconèixer la bellesa en aquestes manifestacions espontànies. O potser estem tan aferrats als sabers mesurables que les menystenim, que només sabem veure el que podem controlar, quantificar i avaluar? Aquesta mirada reduccionista ens allunya de l’educació, una educació entesa amb majúscules.
Precisament, això ha estat el fil conductor del nostre tema general d’enguany. Hem reflexionat sobre què passa als marges de l’ensenyament formal, sobre com mirem, contenim, eixamplem o silenciem allò que no encaixa en els esquemes tradicionals de l’acte d’ensenyar, sobre com podem destruir experiències valuoses quan intentem imposar una cultura nostàlgica del “abans les coses sí funcionaven”.
Diàlegs per construir escola
Els diàlegs organitzats durant aquests dies han estat espais rics en matisos, amb opinions diverses que no sempre han estat fàcils de moderar. Però han estat també una prova de compromís, de respecte profund i d’admiració per la infància i l’adolescència, com sempre ha sabut fer la nostra Associació de Mestres Rosa Sensat.
Si som capaços d’imaginar la infància que volem, sabrem quina escola cal construir.
Ara toca recollir i redactar les conclusions finals. Les compartirem amb totes les persones assistents, i també amb el Departament, perquè puguin servir de brúixola enmig d’un context en el qual la figura del mestre compromès es veu sovint desautoritzada i qüestionada, i on les xarxes socials i l’”opinologia” s’han convertit en referents educatius sense criteri ni rigor.
Gràcies i fins aviat
Gràcies a les prop de 500 persones que heu confiat en nosaltres. Gràcies per la vostra participació, pel vostre temps, per buscar preguntes difícils i rebutjar respostes fàcils. Tornem al setembre, amb la mateixa força i el mateix compromís: defensar una escola pública, crítica, viva i compromesa amb la vida real.
