L’enhorabona pel llibre L’escola de l’ànima: de la forma d’educar a la manera de viure. M’ha captivat la seva voluntat de repensar totes aquelles paraules clau per poder redefinir-les. Podria ser vist com una manera de rescatar els mots educació, ensenyament i formació cap a una perspectiva més humanista?
Des de fa uns quants anys que miro d’articular una filosofia que anomeno «filosofia de la proximitat». I això, per dues raons principals: d’una banda, per la capacitat que tenim d’aproximar-nos a l’altre i que esdevingui realment proïsme; de l’altra, per la prioritat que dono a la concreció per sobre de l’abstracció. Elaborar una filosofia du a redefinir paraules o, si més no, a lligar-les a la comprensió de l’humà que s’intenta vehicular. Així, a cadascuna de les tres paraules que indiques dedico gairebé un capítol sencer. Educació té a veure amb el fet d’haver d’orientar-se, ensenyament amb el fet meravellós que el món es mostra i formació amb el fet que l’humà pot i ha de madurar.
El llibre presenta nou capítols en forma de benaurances, amb un inici i final de curs. És possible que hi hagi el propòsit d’elaborar algun tipus de missatge encoratjador per a tots els mestres en un món que té tendència cap a la desconfiança, indiferència?
La meva filosofia no és ni pessimista ni optimista; aquestes paraules no formen part del meu vocabulari. Però sí esperançada. Ara bé, aquesta esperança no és fàcil de definir. Pot expressar-se a través d’altres mots que hi estan relacionats: desig, anhel, passió, confiança… No estalvio la denúncia de les foscors i de les servituds del nostre context actual, però el centre de gravetat no rau en aquesta part de denúncia, sinó en la part constructiva. Procuro mostrar que hi ha sentit, i que l’esforç per assolir més sentit val la pena. El llibre va adreçat, sí, a tot el col·lectiu docent, però no només, perquè aquest anhel de sentit batega en tothom.
Per què és tan necessari «tenir escola tota la vida»?
Precisament perquè el fet d’orientar-se i de madurar no se circumscriu a una edat, a una institució o a una determinada professió. L’humà viu del sentit i busca una mica més de sentit. L’escola de l’ànima és allò que els antics anomenaven la cura de l’ànima, la cura d’un mateix, per poder fer, a la vida, un bon camí. Quan s’acaba aquesta cura? Quan s’acaba aquesta necessitat d’orientació i de sentit? Quan s’acaba la possibilitat de tastar una mica més la bellesa i la fondària de les coses? Mai. I per això, l’escola de l’ànima tampoc s’acaba mai.
L’escola de l’ànima es presenta amb una porta oberta, sense parets ni sostre i amb prou amplitud per fer possible la presència de fileres de núvols, lletres, somnis… També hi ha un vell que ensenya les coses més essencials. És una imatge molt suggeridora, però quines coses es fan necessàries per a què estigui realment adreçada a tothom i de qualsevol edat?
No hi ha escola sense algú a dins. I aquest algú ha de vibrar. La fredor i la indiferència es troba als antípodes de la situació educativa. Algú que vibra per les coses del món i pels altres. Algú que, precisament per aquesta vibració, per aquesta passió, du als altres –adreça els altres– cap a alguna de les coses belles del món. Algú que encomana la seva passió. L’escola és el lloc del contagi, però no el contagi de la pesta camusiana, sinó de la bellesa i del sentit.
Clarament la recerca de sentit no s’acaba mai, però un punt de partida d’aquesta aventura queda situat a l’escola, «un dels primers llocs on es va». Què ha de succeir en una escola perquè sembli i alhora sigui una escola de debò, de veritat?
Que hi hagi un ambient –una cultura d’escola– que cuidi les persones i faci possible l’autèntica trobada entre algunes d’elles. No hi ha cap institució que sigui de veritat sense algú que se la cregui. Sé que creure en alguna cosa és avui difícil, per la confusió ambiental, per la indiferència, per la violència… Quan en travessar el llindar d’una escola es nota una mena de mirada diferent (més atenta), és que ja hi ha gent que se la creu.
També defenses una escola relacionada amb tres idees: altertopia, epiqueia i antidestinal. Quin seria, doncs, el seu sentit?
Altertopia és per indicar un lloc diferent, altre. Els llocs fonamentals són el resultat d’accions fonamentals: casa, teatre, temple, parlament… Escola és un d’aquests llocs fonamentals. Epiqueia i antidestinal són paraules que es trenen. Sostinc, sí, que cada ésser humà és un inici. Ser inici, de debò, vol dir que malgrat tots els condicionants, que hi són, l’humà parla per si mateix i actua per si mateix. Que no és un titella en mans de poders que el mouen per darrere. Ser inici vol dir, també, que cap cadena causal (física, biològica, sociològica…) pot explicar i preveure la vida d’algú. Cadascú ha de ser tractat com l’inici que és –això és l’epiqueia–, i ha de ser ajudat a trobar el camí que tot aquell que és inici necessita.
Com pot mantenir viu el seu sentit en aquests moments de tanta temptació cap a l’homogeneïtat?
Doncs, resistint. Sempre és així. Les forces entròpiques i homogeneïtzadores, sota diversos aspectes, no desapareixen mai. Ara, per exemple, tenen la forma de la ideologia economicista i de la ideologia tecnològica. L’economia no té res de pervers, i la tecnologia, tampoc. Però les ideologies corresponents, sí. La ideologia es desplega arreu i, precisament per això, és empobridora.
Per què la infància cada cop té menys marge de ser-ho?
De la mateixa manera que hi ha una ofensiva contra els llindars dels llocs, hi ha una ofensiva contra els llindars de les edats. Es vol tot homogeni i llest per a la seva immersió consumista. Així, el món dels infants es colonitza emplenant-lo de tota mena de coses (objectes tecnològics, matèries i activitats curriculars i extracurriculars, etiquetes psicologistes…). Se’ls hi manlleva el temps i el joc, i el badar i el somiar, l’avorrir-se i el passejar, la ingenuïtat i la lleugeresa…
Succeeix una cosa semblant amb la reflexivitat dels mestres?
La tecnificació i la burocratització de l’ensenyament forma part de la ideologia que he esmentat. Procediments, avaluacions, dades i més dades… La «gestió» tècnica acapara espai i temps i desplaça altres coses molt més importants. Entre aquestes, el temps de l’estudi tranquil, de la reflexió, del diàleg, de la lectura…
Comparteixo aquesta idea: «no hi ha escola sense mestres, és a dir, sense bons mestres». Quin tipus de bons mestres caldria reivindicar perquè rere el llindar escolar hi hagi algú disposat a viure una trobada de veritat?
Hi ha coses que és millor no definir mai del tot. D’una manera o altra se sap: se sap quan hi ha una bona mestra, un bon mestre, un bon docent… o com es vulgui dir. El nom no fa la cosa. Tot i això, en el llibre miro d’indicar-ne algunes pistes. Una persona freda no pot ser mestre, i una persona narcisista, tampoc.
Hi hauria possibilitat d’algun tipus de formació inicial i contínua per poder forjar aquests «bons mestres»?
I tant! La qüestió, però, de cap manera es redueix a organitzar cursos de formació contínua. Qui els organitza? Qui els imparteix?… Una vegada més, no es tracta d’una qüestió tècnica. De cursos de formació contínua n’hi ha massa. N’hi ha pocs que valguin la pena. El qui és l’essencial.
Parlar, llegir i escriure continuen essent pràctiques de resistència per excel·lència?
Les pràctiques essencials de la resistència són estimar i pensar. Aquests són els infinitius –infinits– de la vida.
Per què «llegir bé és prefaci de la lectura del text del món»?
Llegir és com mirar per la finestra de casa. El món ja és obert, però cal prestar atenció perquè t’arribi i t’amari. La lectura és una pràctica de recepció. Qui llegeix bé, rep. Qui mira bé el món, també rep. El llibre és com un món, i el món és com un llibre.
L’atenció és un mot molt present en el teu llibre. Hi apareix en un sentit d’aturar-se per entendre l’esperit, però també d’escolta vers el món i la vida. És possible que l’entrenament de l’atenció s’acabi convertint en una de les tasques principals de les escoles, instituts i facultats?
Com ara mateix deia, l’atenció és un entrenament per rebre. L’humà és una fondària oberta. I l’educació i la cultura són un cultiu d’aquesta obertura. El contrari és el tancament, la indiferència i la fredor. La violència deriva d’això. No sé què passarà. No faig pronòstics: ja hi ha massa gent que es dedica a fer-ne. L’educació no és cosa de prospectiva, sinó de perspectiva. El que dic és que l’essencial és el cultiu de l’obertura.
Les dues darreres preguntes. Quin llibre t’estàs llegint en aquests moments?
Llegeixo poques coses noves. Rellegeixo molt. Sobretot els filòsofs que m’han alimentat més i em continuen alimentant: Emmanuel Levinas i Jan Patočka. Però també textos literaris com La pesta, de Camus, o El pavelló número sis, de Txèkhov: dos textos que comento en alguns dels meus seminaris i que recomano molt.
Quin llibre, música o pel·lícula recomanaries a un altre docent per continuar pensant en diàleg?
Doncs, mira, recomanaria escoltar dues peces del compositor contemporani Arvo Pärt: Spiegel im Spiegel i Vater unser, que em semblen una meravella. En l’imperi de la superficialitat on som, són peces que conviden a descobrir com la senzillesa i la fondària es conjuguen alhora. <
Moltes gràcies per dedicar-nos una part del teu temps.
TEXT JORDI GARCIA FARRERO
FOTOGRAFIES JOAN JUANOLA
