L’escola espera i calla. Para l’orella al ressò que queda en l’espai buit on les ombres dels infants bellugaven amb força. L’escola sap. Immòbil al lloc que l’acull, obre els llindars amagats, com una porta secreta finalment descoberta per un xicarró tafaner, persistent i tossut. L’escola es queda allà on és, a l’aguait de les engrunes de l’entrepà, les jaquetes perdudes, les motxilles gastades i les pilotes penjades dalt d’una branca. L’escola fa un plat únic amb els bocins estripats de paper de seda i els gomets escampats per sota taules i cadires.


