Quan als segles XVIII-XIX es van començar a construir els sistemes educatius moderns a Europa, els objectius de l’escola de masses eren pocs, clars i acotats. Es tractava de donar una mínima instrucció a la població general orientada a: fer treballadors més competents i productius; ciutadans disposats a pagar impostos i morir a la guerra per aquest nou artefacte anomenat estat nació; homes (i després dones) amb una mínima alfabetització per afrontar el futur dret a vot; persones amb una nova subjectivitat que entenguessin com a normal el nou ordre social burgès, capitalista, industrial i urbà; i cristians (catòlics o protestants segons la zona) devots i morals. En canvi, avui, segurament pel fet que és l’únic espai d’assistència obligatòria per a tots els infants i adolescents, l’escola i l’institut estan saturats de demandes, objectius i necessitats que cal cobrir. L’experiència de moltes i molts docents és que requeririen ser dos, tres o quatre professionals al llarg del seu dia a dia per atendre aquestes necessitats de l’alumnat i llurs famílies; assolir els objectius marcats; i fer front a totes les demandes, formacions, coneixements… requerits. L’escola, precisament pel seu èxit al llarg dels darrers 170 anys, ha acumulat tantes funcions, tasques, competències, activitats, demandes…, que segurament està col·lapsada en els seus objectius bàsics: incloure tot l’alumnat, garantir el seu benestar i la seva seguretat, i que tothom aprengui al màxim de les seves possibilitats, amb uns mínims garantits per a tothom que permetin continuar formant-se sempre. I, especialment, assolir això amb l’alumnat d’origen més desafavorit.
