El títol d’aquest número d’Infància a Europa avui requereix una explicació que serà més fàcil entendre si us transporto a la redacció de la revista. La redacció no és en la 17a planta d’un gratacel d’una ciutat europea, sinó que es troba entre tots els altres fòrums que troben el seu espai de reunió en línia. Un cop al mes ens asseiem davant la pantalla i debatem sobre els continguts de la revista.
No és un procés ràpid. La llengua comuna dels editors és una mena d’anglès que segurament faria desesperar un professor d’aquesta llengua, però que funciona quan hi afegim una mica de traducció en francès, espanyol o italià. Riem molt dels curiosos malentesos que es produeixen, però també ens sorprèn fins a quin punt som capaços de comprendre’ns entre nacionalitats i llengües diferents.
Les reflexions sobre pedagogia sempre han viatjat en direccions diverses i han creat disrupcions en les pràctiques locals. No és un fenomen nou, però la velocitat ha augmentat. Un exemple és la gran atenció al GÈNERE: en grans parts del denominat món occidental hem estat ocupats discutint una manera més matisada i oberta d’entendre el que és el GÈNERE. En alguns llocs el debat ha sigut molt apassionat, amb posicions extremes. El gènere fins i tot va ser un element important en la campanya electoral dels Estats Units, i hem vist com el nou president ha proclamat que NOMÉS HI HA DOS GÈNERES. En el país on un dia es van escriure nombroses cançons sobre la llibertat, una gran part de la població conrearia ara idees conservadores i donaria suporta al desig del president d’acomiadar tothom que defensi la inclusió.
Pot fer la impressió que la legislació americana sobre el nombre de gèneres forma part d’un serial, però la cosa canvia quan es tracta de guerres que no s’aturen i esdevenen cada vegada més brutals. L’atac de Rússia a Ucraïna i el conflicte entre Israel i Gaza en són exemples propers. Aquesta mena de notícies troben ressò a la redacció i es barregen amb moltes altres històries sobre les pràctiques que trobem localment.
«Cal rehumanitzar el sector de l’educació», va dir un dels participants en la reunió, inspirat per l’autor israelià David Grossman. Potser alguns de nosaltres semblàvem una mica confosos, però de seguida va quedar clar que era un enfocament potent. Van sorgir moltes preguntes, i es va despertar el desig d’investigar diferents contextos.
Parlar d’una rehumanització suggereix que hi va haver un temps en què el sector de l’educació va ser humà, però, és realment així? Aviat vam decidir convertir la rehumanització en el fil argumental de la revista i començar a buscar persones que ens poguessin ajudar a desenvolupar el tema.
Hi ha hagut un període de deshumanització del sector? Com ha passat? Què ens hi ha dut? Confiem ser capaços de trobar matisos a motles de les preguntes que sorgeixen amb aquest número d’Infància a Europa avui.
