Fabulinus- Argentina
Cada escola hauria d’incloure en el seu projecte una proposta d’espais, de materials i de decoració que afavorís i reflectís la seva manera d’entendre l’educació, així com la identitat pròpia.
Només hi ha una bona manera de fer escola? Només hi ha una bona manera d’organitzar l’espai de l’aula? Només hi ha una bona manera d’estar amb els infants?
Evidentment, i per sort, no.
Fa anys, vaig assistir a una xerrada d’unes mestres de Llatinoamèrica que defensaven el dret a no ser colonitzades. Es referien a les escoles de Reggio Emilia i deien que elles ‒amb tot el respecte‒ no volien aquella mena d’escola. Es referien, sobretot, a l’ambient i l’estètica. Amb els anys ho entenc millor. Elles reivindicaven la seva pròpia cultura, la seva arquitectura, els seus colors, el seu gust, la seva herència i la seva pròpia trajectòria.
Això em fa pensar…
Fa pocs anys ens va arribar una proposta, als parvularis de les escoles públiques de Barcelona, que ens va fer molta il·lusió.
Tota la vida ens havíem hagut d’espavilar per tenir mobles i altres objectes que ens semblaven necessaris per a les nostres aules.
Segur que no soc l’única que ha recollit mobles, fustes, oueres, palets, banquets, tubs de cartró i tota mena de «tresors» pels carrers. Arreplegàvem mobles vells de casa i dels amics. Voltàvem buscant gangues pels Encants i per on fes falta. Sovint acabàvem, si podíem, portant coses comprades o fabricades per nosaltres mateixes.
Alguna vegada arribava a l’escola una partida de diners per renovar mobles, però sempre eren mobles del tipus d’oficina, no gaire bonics ni estimulants. Hi havia un altre catàleg, més proper a la idea que teníem per a una aula, però no el podíem ni fullejar, perquè ens deien que era massa car.
No hi havia pressupost. Només per canviar cadires o taules, de tant en tant. De cop, venia una partida que calia gastar de pressa, però era per comprar llibres, ordinadors, tauletes o pantalles… Però a educació infantil no era això el que demanàvem.
Vèiem imatges d’escoles d’altres llocs d’Europa i ens moríem d’enveja.
Ens dèiem a nosaltres mateixes que el més important era el que fèiem i com, no només els espais i materials. Però, en realitat, era una forma de consolar-nos. Sempre es treballa millor i més a gust en un entorn dissenyat per a les necessitats dels infants.
Uns anys després va obrir, prop de Barcelona, la gran botiga sueca de mobles a preus més econòmics. De cop moltes escoles d’educació infantil van anar a firar-s’hi. Una prestatgeria convertida en banc, una mosquitera per amagar-se, una butaqueta, uns armariets per guardar la roba… Si tenies l’oportunitat de visitar escoles pel territori, moltes estaven equipades amb un mobiliari similar.
Per això, quan ens va arribar la proposta i els diners per triar mobles d’un nou catàleg, no ens ho crèiem. Cada any tocava renovar una aula diferent. Entre totes les mestres triàvem amb il·lusió allò que sempre havíem somiat.
Hi havia caixes de llum, taules plegables, llums, contenidors diversos, fins i tot un calidoscopi per entrar-hi com el que tenien a Itàlia, taules amb miralls o vidres!
Per fi tindríem uns banquets per poder seure tots i fer una rotllana sense haver de portar coixins o catifes de casa. A la vegada, sota els banquets, hi havia calaixos per endreçar-hi cotxets o peces de construcció. Podríem evitar conflictes perquè els bancs oferien noves superfícies per jugar i veure l’efecte de construir sobre una superfície amb mirall, posar fulles sota el vidre o a la taula de llum!
La majoria de mobles es veia que estaven «inspirats» en els dissenys de les escoles de Reggio Emilia. Feia una mica d’angúnia pensar que allà, a Itàlia, pedagogs, arquitectes i dissenyadors havien ideat el mobiliari partint de l’observació de les necessitats dels infants, cercant els materials més adients, les formes, les funcions…, i aquí es reproduïen sense remordiments.
A més, s’imitaven de qualsevol forma. La fusta d’algunes peces era excessivament rugosa per al tacte, fet que també en dificultava la neteja.
Hi havia uns mobles grans, rectangulars, que pretenien ser bancs per seure i a la vegada contenidors per a emmagatzematge. L’obertura era per un extrem i, per arribar al fons, un adult s’havia d’estirar a dins i ficar-s’hi completament. Nosaltres li dèiem «el taüt». No era gaire pràctic!
També hi havia poms que queien el primer dia que els utilitzaves.
Les taules plegables es feien malbé si es desplegaven cada dia.
Les rodes, tan necessàries sota els calaixos, ja no van arribar en els darrers enviaments.
Val a dir que també vam tenir cistells, llums, catifes i plantes, i tot plegat feia força goig. Paral·lelament a la distribució de mobles, ens demanaven que féssim una petita formació en línia sobre espais i didàctica.
Suposo que la idea de fons no era comprar els mobles i prou, sinó tenir clara la seva funció i empènyer l’educació infantil cap a una organització diferent de com es feia encara a moltes escoles.
Es buscava que la diversificació d’espais dins l’aula repercutís també en la variació d’activitats dels infants. És a dir, que no calia que tots fessin el mateix a la vegada. També s’intuïa la voluntat de buscar la calidesa dels materials, la multiplicació de punts de llum, la importància dels elements naturals, de l’observació…
Per altra banda, es va incidir també en la decoració de les parets de l’aula. Es van eliminar de cop els penjolls que lluïen a moltes escoles.
Realment hi havia aules que semblaven fires, plenes de coses per tot arreu i d’un gust dubtós. Fins i tot n’hi havia que cobrien els vidres i la claror amb imatges tristes i estereotipades de fulles a la tardor i neu a l’hivern.
Sé que a algunes companyes els van treure de mala manera tot el que tenien muntat, la consigna era: «Tot blanc i neutre per evitar la sobreestimulació dels infants».
És lent ajudar les escoles a fer un canvi de mirada. La formació potser era massa reduïda per a mestres que encara estaven molt lluny del model que es proposava.
La reivindicació d’un espai més neutre pot ser una bona idea, però també ho seria que els infants poguessin gaudir de bons models. No seria tan discordant, ni sobreestimulant, ni horrible, tenir ben penjades a l’aula imatges d’obres d’artistes diversos: pintors, fotògrafs, arquitectes o escultors. O emmarcar il·lustracions, fotografies dels infants, com faríem a casa. També seria important tenir un lloc perquè les famílies i altres adults poguessin llegir i compartir la vida de l’aula, un altre on els infants poguessin penjar les seves pròpies coses, un altre perquè recordessin a partir d’imatges el que han viscut, o per saber el que menjaran…
No n’hi ha prou amb canviar els materials per canviar l’escola. Cal una bona formació, una reflexió constant, una autoexigència i revisió permanent, un treball en grup i, sobretot, una necessitat/voluntat de transformació sorgida d’un equip estable. I, potser, el més important, que cada escola trobi el seu camí.
Si es té l’oportunitat de visitar alguns parvularis d’escoles de Barcelona, actualment torna a repetir-se el mateix que fa uns anys, quan totes compraven els mobles al mateix lloc. Ara, a més de tenir la majoria el mateix mobiliari, tenen totes les parets blanques, buides, nues i ben tristes. Ni una pintura, ni una imatge, ni una foto?
Tenien raó aquelles mestres de Llatinoamèrica. Podem aprendre els uns dels altres, però no es poden homogeneïtzar les escoles. Cada país, cada barri, cada equip de mestres, cada escola és diferent i ha de fer la seva tria i evolució.
Les condicions haurien de ser les millors per a tothom i segurament les bases pedagògiques també, però, a partir d’aquí, calen diferències.
O és que només hi ha una sola bona manera de fer?
Sílvia Majoral, mestra d’educació infantil.
Bibliografia
Zini, Michele, i Claudia Zoboli (disseny): Atelier 3–Arredi per l’infanzia. Prodotto e commercializzato da Isaff. Assessorament pedagògic: Carla Rinaldi, Vea Vecchi. Reggio Emilia, 2001.
Cabanellas, Isabel, i Clara Eslava (coord.): Territorios de la infancia. Diálogos entre arquitectura y pedagogía, Barcelona: Graó, 2005, Biblioteca Infantil, núm. 9.
Ceppi, Giulio, i Michele Zini: Bambini, spazi, relazioni. Metaprogetto di ambiente per l’infanzia, Reggio Emilia: Reggio Children i Comune di Reggio Emilia, 1998.
Hart, Roger: La participación de los niños en el desarrollo sostenible, Unicef/pau Education, 2001.
maushaus (Anabel Varona i Carlos Arruti): La arquitectura a través del juego, Barcelona-Madrid: Fundación Arquia i Libros de la Catarata, 2016.
Trueba, Beatriz: Espacios en armonía, Barcelona: Octaedro-A. M. Rosa Sensat, 2015, col·l. Temas de Infancia.
Vecchi, Vea: Arte y creatividad en Reggio Emilia. El papel de los talleres y sus posibilidades en educación infantil, Madrid: Morata, 2018.
