Autores: Gemma Pla Padrós i M. Antònia Pujol i Subirà
Diuen que qui canta els seus mals espanta, però a l’escola no hem d’espantar cap mal perquè la quitxalla, si té algun “mal” són les seves ganes de jugar. Jugar, per què? Per aprendre, per descobrir sense pressa, amb espais per explorar tot gaudint del camí.
Quan la cançó és veu
Quan cantem cançons a l’escola, no estem només omplint un temps d’esbarjo o fent una activitat complementària, estem creant espais d’aprenentatge que integren totes les dimensions del desenvolupament d’un infant: estem transmetent sons, ritmes, paraules i estructures que ajuden a construir llenguatge i memòria, però també compartim un acte de comunitat, de consciència del propi cos, de gaudi i de cultura.
En aquest sentit, les cançons tradicionals tenen un valor immens: són el fil que ens connecta amb les generacions que ens han precedit, amb històries que ens expliquen d’on venim i qui som, són memòria viva i patrimoni immaterial, i quan desapareixen del dia a dia de l’escola, perdem un vincle que ens arrela. És una oportunitat preciosa per a nosaltres, mestres, recuperar i mantenir viu aquest repertori, sense por que sigui “antic”, perquè la mainada quan canta ho fa amb curiositat i alegria, sense prejudicis, disposada a descobrir la riquesa que aquestes cançons ofereixen.
No és necessari tenir una veu perfecta per cantar a l’escola, sinó una veu disponible, valenta i oferida amb afecte.
I per obvi que pugui semblar les cançons s’han de cantar en directe, amb veu nua, sense bases ni àudios de fons, amb la nostra veu, així, ben despullada. Perquè la veu, que és un instrument viu, vibra i respira mentre es modula amb la mirada, el somriure i el gest, potenciant una atenció i una dedicació afectiva que transmet afecte i vincle. Així, cantar amb la pròpia veu esdevé, també, un acte de resistència i d’esperança en un moment en què és massa fàcil i habitual delegar el cant a àudios i pantalles, oblidant que el contacte directe és insubstituïble. Per això, cal recordar que no és necessari tenir una veu perfecta per cantar a l’escola, sinó una veu disponible, valenta i oferida amb afecte.
Quan la cançó és dansa
La cançó-joc és sovint la primera porta cap al moviment. Quan cantem amb la mainada cançons que conviden a picar de mans, seguir el ritme amb els peus o afegir-hi gestos senzills, estem fent entrar el moviment d’una manera natural i significativa, sense complexitats, tot vinculant el cos amb la música de forma vivencial. La cançó es converteix en joc, i el joc en moviment, despertant la consciència corporal mentre es gaudeix del ritme i de la melodia. Aquesta connexió entre veu, gest i ritme prepara de manera orgànica el camí cap a la dansa, perquè quan l’infant ha integrat els moviments rítmics de la cançó-joc, el pas a la dansa flueix amb naturalitat, amb el cos i la música alineats.
La dansa és llenguatge perquè ens permet comunicar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres, sempre hi ha un “emissor” i un “receptor”. Per tant, és tècnica i art. És tècnica perquè requereix aprendre a utilitzar el cos amb precisió, consciència i respecte, tot desenvolupant habilitats que ens permeten controlar el moviment, l’espai i el ritme amb coherència i cura. Però alhora és art, perquè posa aquesta tècnica al servei de l’expressió, donant valor estètic al moviment. Quan art i tècnica es troben, la dansa es converteix en llenguatge, perquè ens ofereix una manera pròpia de comunicar qui som, què sentim i com vivim el món. Per això, és tan important conèixer el llenguatge que recull la manera pròpia de bellugar-se d’un territori.
La dansa tradicional ens transmet el caràcter, el ritme, la gestualitat i la història de la nostra comunitat. A través dels seus gestos, punts, evolucions i gèneres, la dansa tradicional és un testimoni de la cultura d’un poble, que es renova cada vegada que es balla. Conèixer aquest patrimoni immaterial ens permet expressar-nos des de l’avui i l’aquí, utilitzant un llenguatge amb un segell d’identitat que ens és propi.
Cantar, jugar i dansar: un compromís del professorat però també del sistema educatiu
Recuperar el valor de cantar, dansar i jugar a l’escola no és una activitat ornamental, ni un gest puntual, sinó una necessitat educativa. Com a mestres, tenim la responsabilitat d’oferir a la infància espais per créixer arrelats al seu entorn (llengua, cos i cultura), però també cal un compromís col·lectiu del sistema educatiu per entendre que cantar, jugar i ballar no són activitats secundàries, sinó eines essencials per construir una escola que eduqui persones creatives, vinculades al seu territori i amb capacitat de viure amb sentit i plenitud.
Recuperar el valor de cantar, dansar i jugar a l’escola no és una activitat ornamental, ni un gest puntual, sinó una necessitat educativa.
Perquè qui canta, potser espanta mals, però sobretot obre finestres d’aprenentatge i d’esperança. I qui juga, canta i balla a l’escola, creix amb alegria, amb sentit i amb el goig d’aprendre a fer-se gran.
