Autor: Albert Ortuño | Foto: Júlia Moner i Adriana Hurtado
Les possibles respostes a la pregunta “en quin món vivim?” són tan diverses com persones hi ha al món. A les aules, quan cal transmetre als infants aquest món en què vivim, la tasca esdevé encara més complexa. El context de cada infant condiciona la tasca docent d’una manera diferent. I encara hi ha una pregunta tant o més difícil de respondre: quin món volem? Pere Soler i Jaume Funes han provat de donar resposta a aquestes preguntes a l’Escola d’Estiu. Més que respostes, han formulat preguntes per reflexionar i orientar la tasca educativa.
En un sistema democràtic com l’actual, els infants juguen un paper complex. Si bé són ciutadans de ple dret, no poden exercir els seus drets (ni assumir tots els deures) en la seva totalitat. La tasca docent, segons Soler i Funes, ha d’aconseguir que els infants preguin consciència de quins són els seus drets com a ciutadans. “Els infants no són ciutadans del futur; ja són ciutadans de fet”, ha dit Pere Soler.
La perspectiva política de l’educació (tema general d’enguany) ha filat tot el diàleg: l’esforç del Departament per convertir l’educació en ensenyament, la igualtat d’oportunitats de tot l’alumnat, o la vulneració de drets dels infants a l’entorn familiar han estat alguns dels temes que s’han tractat. “És impossible aconseguir una llei d’educació consensuada”, ha afirmat Jaume Funes. Tan sols podem estar d’acord en què tenim quatre punts de desacord, ha dit: a quina mena de població es dirigeix l’escola; el debat sobre l’escola com a eina per aconseguir la igualtat d’oportunitats; la dicotomia educació-ensenyament; i quin currículum (quin relat sobre el món) volem donar. “Aquestes qüestions tenen a veure amb la igualtat de drets en tots els sentits: habitatge, feina, formació, entre d’altres”.
Els ponents també han dialogat sobre la finalitat de l’escola: ensenyar o educar? La voluntat del poder polític per reduir l’escola a un espai d’ensenyament és evident de fa anys. “L’educació és l’arma més poderosa; controlar-la suposa un poder encara major”, ha recordat Soler. Ensenyar posa el focus en la transmissió d’informació i de coneixement. Aquesta és una funció imprescindible de l’escola. Ara bé, “en el nostre món de fake news i postveritat, si ens centrem només en el traspàs d’informació, estem facilitant la manipulació dels ciutadans infants”.
Funes ha plantejat una qüestió que ha fet emmudir la sala: “si la tasca de l’escola no és descobrir el món als infants, qui se suposa que ha de fer aquesta tasca?”. En el moment en què l’escola deixa d’acompanyar en aquest descobriment (en altres paraules, deixa d’educar), permet que la descoberta depengui exclusivament del context social de l’infant. Això, clarament, desafavoreix els infants amb contextos familiars més complexos, posant en risc la igualtat d’oportunitats de l’alumnat.
Abans d’acabar, una assistent ha fet broma sobre si aquest panorama tan complex pot tenir solució. S’hi ha afegit una altra assistent, que també ha posat de manifest la dificultat de fer efectives aquestes reflexions a l’aula. Durant el diàleg, els ponents han fet afirmacions que sí que fan creure en el poder de canvi de l’educació. Pere Soler ha fet èmfasi en la importància dels petits gestos diaris: “Sempre hi haurà infants que diran mentides quan tenim veritats; que no exerciran els seus drets tot i tenir-los reconeguts. És inevitable. El repte de l’escola consisteix a minimitzar aquests riscos”. Per la seva part, Jaume Funes ha ressaltat l’escola com el gran espai de convivència de la societat: “Hi ha infants que només han estat reconeguts com a iguals als altres a l’escola. L’escola és l’únic lloc on han pogut sentir-se persones en igualtat”. Una conversa encoratjadora i molt necessària.
