Foto: Júlia M. i Adriana H.
En aquest diàleg es pretenia mirar enrere i recuperar les veus d’aquells gegants del coneixement, de l’educació i de la pedagogia. És aquest coneixement acumulat el que ens permet arribar fins on som ara. Cal conèixer la història, les experiències viscudes, les idees, les teories i metodologies per fer una bona anàlisi del present i partir des de les espatlles dels gegants en lloc de començar de zero. Des d’on partim? Cap a on anem? Som coneixedors dels que ens antecedeixen?
Amb aquesta premissa com a punt de partida, el primer diàleg del Tema General de l’Escola d’Estiu va oferir un espai ric, intens i inspirador entre dues veus referents de l’àmbit educatiu: Carmen Agulló Díaz, historiadora de l’educació i gran coneixedora del patrimoni pedagògic, i Jaume Cela i Ollé, mestre, escriptor i defensor de l’educació viva, profunda i arrelada al present.
La metodologia de la sessió va permetre una conversa oberta, amb un fil conductor centrat a recuperar el pensament pedagògic d’ahir per transformar l’escola d’avui. Els assistents van poder intervenir, enriquint el debat amb preguntes i reflexions pròpies.
Una de les idees centrals va ser que si volem innovar o renovar, hem de conèixer la tradició. No es pot construir una educació significativa sense tenir presents les grans mestres i referents que han marcat camí. Tant Agulló com Cela van posar èmfasi en com de poc conegudes són encara aquestes figures entre molts docents actuals, especialment durant la formació inicial. “Com fer-les interessants?”, es preguntava Agulló, convidant a repensar la manera com presentem la història de la pedagogia a les futures generacions de mestres.
Durant el diàleg van emergir noms imprescindibles: el matrimoni Freinet i la seva aposta per una escola cooperativa i compromesa amb la comunitat; Ferrer i Guàrdia, amb la seva mirada revolucionària i emancipadora; Paulo Freire, que ens ensenya la força transformadora de la paraula significativa i del diàleg conscient; i les germanes Agazzi, que van reivindicar el valor educatiu de donar una segona vida als materials senzills. Una constel·lació de pensament crític i compromís pedagògic que continua sent motor de canvi.
Per a Jaume Cela, l’educació s’ha d’entendre com un acte de present: “És en l’ara que eduquem, que decidim, que estimem. I és des d’aquest present que podem projectar el futur com un acte d’esperança i de possibilitació. El passat? És un acte de memòria. Una memòria activa, que ens ajuda a no perdre el nord”. Una visió que enllaça perfectament amb l’esperit d’aquesta Escola d’Estiu: aprendre del passat per transformar el present i projectar futurs educatius.
Finalment, Carmen Agulló va deixar una idea que va ressonar profundament entre els assistents: tota pedagogia té una dimensió política. En efecte, qualsevol decisió que prenem a l’aula —com organitzem l’espai, què pengem a les parets, si hi ha o no taula del mestre— és una declaració política, una expressió de la nostra mirada sobre l’infant, sobre l’ensenyament, sobre la societat. Una reflexió potent que interpel·la el compromís i la consciència crítica de tota persona dedicada a l’educació.
Recuperar la història de l’educació des del paradigma de la història pública vol dir entendre que pedagogia i política són inseparables: allò que fem a l’aula parla del món que volem construir. El compromís pedagògic i el compromís polític són indissociables. Caminar a espatlles de gegants és també reconstruir el nostre llinatge col·lectiu de mestres, reconeixent no només els noms consagrats sinó també els mestres anònims com a veritables referents.
Aquest esperit es reflecteix també en els models de formació que posem en pràctica: la formació permanent, les formacions en centre, els grups de treball i les xarxes són fonamentals per construir una escola que s’interroga, es renova i es transforma des de dins. L’equip que es forma a si mateix és una força col·lectiva, una escola que aprèn en comunitat. En aquest camí, Rosa Sensat i els MRP continuen sent models potents de formació crítica i transformadora, inspiradors d’una fusió necessària entre renovació, innovació i renovellació.
