Autor: Albert Ortuño | Foto: Júlia M. i Adriana H.
Una de les tendències més accentuades de la societat contemporània és el retorn a discursos i conceptes del passat, sovint, excloents i discriminatoris amb alguns sectors de la població. L’educació tampoc no s’escapa d’aquest debat entre progrés i retrocés, però fa servir altres termes que li són propis: innovació i tradició. El model competencial ha arribat per sacsejar el debat educatiu, i Ramon Grau i José Sánchez Tortosa han abordat la qüestió fins al moll de l’os.
El diàleg ha estat un frec a frec intens entre dos ideals educatius. D’una banda, Sánchez ha alertat sobre els perills de confondre progrés amb innovació. La novetat d’algunes metodologies o recursos sovint ens enlluernen, ens obren les portes a una nova manera de fer que fins ara era desconeguda. Ara bé, diu José Sánchez, aquestes innovacions no sempre garanteixen una millora o un progrés. “Crec que hem arribat massa lluny quan infants de primària fan servir pantalles diàriament a l’aula”.
D’altra banda, Ramon Grau (qui va formar part de l’equip que va dissenyar el currículum competencial del 2021) ha defensat el model competencial en contra dels discursos basats en els continguts i el tradicionalisme. “Què vol dir que les competències menyspreen els continguts? Això no és cert”. Grau aposta pel model competencial com a l’única manera d’assolir un aprenentatge significatiu i inclusiu, capaç de fer de l’escola un espai obert a tothom.
Respecte a aquesta qüestió, la universalitat de les escoles, els ponents han exposat visions clarament diferenciades. Sánchez creu que, en el moment en què l’escola vol ser oberta a tothom, necessàriament deixa de banda els continguts i abaixa el nivell acadèmic. “Els continguts no estan al nivell de tot l’alumnat. Si volem incloure tothom, cal abaixar el nivell. És el preu a pagar”. Per aquest motiu, afirma, l’escola pública hauria de centrar-se a donar resposta a les necessitats dels infants desafavorits.
Per la seva part, Grau aposta per un model educatiu universal, per a l’alumnat de tots els nivells i contextos socioeconòmics. “Si posem el focus en els continguts, aboquem l’alumnat desafavorit directament al fracàs escolar”. Ha insistit que el fracàs escolar no depèn de l’infant, sinó que depèn del seu barri, és a dir, del seu context socioeconòmic. Per tant, centrar l’educació en els continguts provoca la integració del fracàs escolar dins del propi sistema educatiu: és l’escola qui genera el fracàs.
Més enllà del debat teòric, han parlat, a tall d’exemple, de la comprensió lectora de l’alumnat. Sánchez ha afirmat que els seus alumnes de secundària “ja no llegeixen, no ho troben necessari”. Segons ell, a major innovació tecnològica (per tant, educativa) els processos d’aprenentatge tendeixen a la regressió. “Estem abandonant la comunicació escrita en favor de la comunicació oral”. Grau l’ha rebatut, afirmant que els baixos nivells de comprensió lectora “no són culpa del model competencial”.
El diàleg entre Sánchez i Grau ha fet palesa la intensitat del debat educatiu entre progrés i retrocés, innovació i tradició. Sí que han estat d’acord en la polarització que sovint es fa dels dos discursos. D’una banda, els partidaris del model competencial redueixen els contraris a la memorització de continguts sense significativitat. D’altra banda, els tradicionalistes assenyalen els corrents educatius innovadors per l’abandonament dels continguts, de la memorització i de la rigorositat acadèmica. “La culpa de tot la tenen la Fundació Bofill i l’Associació de Mestres Rosa Sensat”, ha ironitzat Ramon Grau.
