Foto: Júlia M. i Adriana H.
En el marc de l’Escola d’Estiu, aquest diàleg ha reunit dues figures referents del pensament pedagògic: Fernando Hernández-Hernández i Neus Sanmartí i Puig, per abordar un tema fonamental per a la pràctica docent: el rigor i la professionalitat. En un context educatiu on proliferen mètodes i propostes d’aprenentatge molt diverses, la sessió s’ha centrat en la necessitat de revisar amb esperit crític si totes són igualment vàlides i quins elements garanteixen realment una pràctica rigorosa.
Els ponents han defensat que el rigor no és una qüestió de duresa ni de sobrecàrrega, sinó una manera d’entendre l’exigència educativa amb sentit. Sanmartí ha assenyalat que aquest rigor implica claredat —en les normes, en les avaluacions, en les regles—, profunditat i capacitat de reflexió. Hernández ha afegit que també comporta acompanyar l’alumnat, confiant que donarà el millor de si mateix. Com ell mateix va dir: “No caminaràs sol, estaràs acompanyat.”
Una de les idees més potents del diàleg ha estat entendre el rigor com una combinació entre l’expectativa que l’alumne pot aprendre i el compromís del docent per fer-ho possible, ajudant-lo a qüestionar els seus propis supòsits i desafiant-lo amb tasques que el facin créixer. Els alumnes, han recordat, volen sentir-se reptats; això genera motivació real i sentit.
Al llarg de la sessió també es va posar en evidència que no podem pretendre canviar les nostres accions si no canviem abans el nostre pensament. Aquesta idea, inspirada en el pensament de l’humanista i filòsof Herbert Marcuse, va servir per reforçar el missatge que una escola realment transformadora no s’aconsegueix només modificant metodologies o recursos, sinó que cal revisar profundament com entenem l’escola, l’aprenentatge, l’avaluació i el paper de l’alumnat. No hi ha acció educativa transformadora sense un canvi previ de mirada i de pensament. Per això, la formació del professorat no pot ser únicament tècnica: ha de ser crítica, conscient i orientada a la reflexió.
Els ponents també van abordar els dilemes i tensions que viu el professorat en el seu dia a dia: la dificultat de prioritzar en un sistema que sovint ho vol fer tot alhora, la manca de condicions per consolidar equips estables, i com tot plegat afecta la possibilitat de construir un projecte educatiu col·lectiu amb sentit. En aquest punt, es va obrir una reflexió sobre la vocació docent: lluny de veure-la com una qualitat innata, es va defensar que es construeix en el si d’un equip que creu en la seva tasca i hi aposta conjuntament. El primer centre on treballa un mestre, van recordar, pot marcar profundament el seu compromís i la seva trajectòria.
També es va criticar la competència entre escoles, que sovint substitueix l’esperit de col·laboració necessari per fer avançar un municipi, un país o fins i tot una humanitat que es reconegui interdependent. El rigor, en aquest sentit, també és una qüestió col·lectiva i política.
El diàleg va concloure amb una crida clara i inspiradora: cal que cada centre, cada equip, defineixi què vol dir rigor dins del seu context, no com una imposició externa, sinó com una necessitat per garantir el dret a l’aprenentatge de tots els infants. Un missatge que no només apel·la al compromís professional, sinó a la responsabilitat ètica i col·lectiva d’educar amb sentit i amb mirada transformadora.
Una sessió densa, valenta i clarament compromesa amb una educació exigent però humana, crítica però realista, ambiciósament col·lectiva.
