«El quotidià és el projecte dels projectes», etziben amb contundència Maite Pujol i David Altimir (2023). I no és coincidència que un dels eixos vertebradors de la vida quotidiana a l’escola bressol sigui el joc autònom, planificat amb cura i rigor per l’equip educatiu pel que fa a espai, temps i material. Quan aquests tres puntals regnen meticulosament en una estança i l’acompanyament de l’educadora és present i conscient, s’albiren els interessos i les experiències dels infants perquè els plasmen als seus projectes de joc. I aquests són projectes d’autèntica qualitat, una mostra dels quals volem compartir a continuació.
La devoció dels olotins i les olotines per la nostra faràndula és especialment singular; impregna cases, carrers i places, i també, per descomptat, acaba arribant a les escoles. És així com fins i tot les figures de goma dels gegants són un objecte de transició per a en Pau i l’Aniol, els dos protagonistes d’aquesta història. I aquí comença tot.
L’Aniol és un apassionat del món geganter, afició que comparteix amb en Pau. És cert que altres infants també fan palesa certa atracció pel tema, però no s’hi acosten ni de prop. Alhora, hi ha una part del grup que s’hi mostra indiferent.
Així doncs, les figures dels gegants, fidels companyes en els moments de joc d’en Pau i l’Aniol, són el punt de partida d’infinitat de situacions sorgides de la seva imaginació i el seu interès. Alhora, els contes de la faràndula, els programes de les diferents festes majors i el setmanari La Comarca d’Olot tenen cabuda a l’espai, sigui perquè l’educadora comparteix estones de lectura amb els infants o bé són ells mateixos que se’ls miren i remiren moltes vegades al llarg de la jornada. I, a tot això, hi sumem el material inespecífic divers (prèviament seleccionat i disposat estratègicament) que els infants tenen a l’abast arreu de l’estança.
A partir d’aquí, en Pau i l’Aniol ens regalen un projecte de projectes genuïns sorgit del seu anhel i la seva predilecció més innata, el qual es va enriquint al llarg del curs i es veu positivament condicionat per l’espai físic on es troben i els materials dels quals disposen.
Sempre situats en un lloc poc transitat de l’espai, poden recollectar peces diverses que col·loquen en fila per representar una cercavila; o també en cercle, per evocar la ballada dels gegants a la plaça Major. Així mateix, se les enginyen per combinar materials diversos com ara imants, teles, tubs, etc., i crear autèntiques meravelles. I fins i tot posen a prova l’equilibri col·locant cadenes damunt els gegants per fer-los dansar amb tota la delicadesa i evitar que caiguin (potser és que els geganters també mouen els gegants amb molta cura?).
El joc continua quan endrecen les figures a les seves motxilles i es creen els seus gegants o són ells mateixos que es converteixen en els personatges folklòrics: des del vaivé dels collarets al coll que acompanya els seus passos dansats fins a amagar-se sota llençols grans com si fossin la mulassa de Sant Feliu de Pallerols, passant per vestir-se amb davantals i giravoltar sense parar, gaudint delectats, sentint-se com la imponent gegantessa d’Olot.
En definitiva, queda clar que les experiències que viuen, veuen i senten amb intensitat en el seu context les representen nítidament als seus projectes de joc. Van passant els dies i ells mateixos s’adonen que traginar dos gegants cada un és una mica incòmode, per la qual cosa acordem que només en portin un cadascú. El més fascinant és que són ells que pacten cada dia qui portarà el gegant i qui durà la gegantessa.
Les educadores els observem embadalides i ho documentem tot per no perdre’ns cap detall, i així podem intuir i interpretar les seves intencions per afegir materials o redistribuir l’espai amb l’objectiu únic que el seu joc vagi creixent i continuï sense aturador. Alhora, defugim els rellotges i ens organitzem perquè la situació de joc acabi quan ells ho decideixin i no per imposició de l’adult o per rutines accelerades.
Aquest interès també es trasllada i es desplega a l’espai exterior. Ara bé, aquí sense les figures, ja que així ho estipulem amb ells i les famílies. I això no els és un impediment, sinó tot el contrari. A tall d’incís, és sabut que l’espai exterior és generador de veritables oportunitats d’aprenentatge. Alhora, amb qualsevol material, els infants creen la situació que volen o els agradaria viure.
Així doncs, a l’exterior, els pals són la porra del gegant i un grapat de fulles o flors, el ram de la gegantessa. I així transcorren les estones al jardí i les passejades, entre voltes interminables i passos al so de la música que sona dins seu. Un dia, però, en arribar al prat dels cavalls, l’Aniol i en Pau es van fixar en un tronc gruixut i molt més alt que ells que estava recolzat al marge i, no hi ha dubte, tot i les dificultats, se’l van fer seu. Mentre cantaven, l’anaven fent ballar com si de geganters es tractés. A més a més, van trobar un tros d’heura damunt de l’herba i van decidir que seria la corona de la gegantessa. Aviat, altres infants es van sentir atrets per la situació i es van afegir al joc: alguns picaven de mans, d’altres entonaven la melodia, mentre n’hi havia que ajudaven a fer ballar el nou personatge o es convertien en els cavallets. Entretant, una bona part del grup continuava immers en altres jocs que per a ells eren pla més interessants.
I això no és tot! Ens vam endur un tros d’aquesta vivència a l’escola: l’Aniol i en Pau van voler carregar la gegantessa al carretó i la van protegir tot el camí. A hores d’ara, la gegantessa segueix al jardí de la Llar.
En Pau i l’Aniol troben ocasions per seguir amb el seu projecte a tot arreu. I és al jardí on el joc amb les caixes de plàstic va anar evolucionant al llarg del curs fins que van arribar a col·locar-se-les damunt el cap i tapar-se la cara per començar a ballar, tot posant-se a la pell dels geganters que veuen l’altra banda del vestit a través del reixat.
El sorral també convida a crear i l’Aniol, disconforme amb l’escampall que hi troba, alinea els sedassos i les galledes, que va omplint totes per igual amb calma i seriositat. De seguida, es dirigeix a la Sira i li diu: «Ara ja comença la cercavila». Què deuen representar les galledes? La faràndula desfilant o el públic que els veu passar? I per què ha emplenat les galledes d’arena? En tot cas, el que és segur és que l’Aniol posa ordre al món material, per representar i evocar una de les seves passions. Alhora, mentre juga, està fent un treball intel·lectual intens: mesurant, classificant, triant i ordenant… En definitiva, està construint les seves estructures de pensament, reelaborant les seves idees i verificant les seves hipòtesis.
Les educadores els contemplem detingudament i amb cura per no entorpir-los, ja que aquest projecte –i tots!– pertany als infants. En aquest sentit, hem de ser curoses per no colonitzar el joc mitjançant paraules buides, o intentar aportar contingut per omplir l’infant de coneixements, ja que, possiblement, en aquest cas, l’únic que farà la intervenció directa dels adults és destorbar el seu joc i interferir en la seva experiència. Una experiència que neix de l’activitat autònoma, d’accions que sorgeixen de l’interès dels mateixos infants, sense que intervingui la incitació de l’adult.
Ara bé, aquesta autonomia de cap manera significa solitud o abandó, sinó que l’infant desenvolupa les seves capacitats de manera autònoma quan l’adult de referència li ofereix totes les condicions de seguretat físiques i emocionals, i de llibertat de joc i moviment sobre la base d’un factor essencial: la confiança (García, 2024). La mateixa autora ens diu que, des de la perspectiva de l’adult, la confiança en les capacitats i la competència de l’infant ha de ser absoluta. I, des del punt de vista de l’infant, la confiança és fruit del vincle positiu forjat amb els seus iguals, però també amb l’adult que li ha donat l’oportunitat d’explorar un món adaptat a les seves possibilitats.
Ves per on, només hem parlat d’un sol interès ‒dels molts que tenen‒ de dos infants en un grup de catorze. Per tant, obrint la mirada, els projectes es multipliquen perpètuament i s’interrelacionen en un caos perfecte en el qual la mestra és qui ha de saber ‒i poder‒ donar resposta. Sovint es banalitza la nostra tasca, però resulta que és altament complexa. La nostra responsabilitat no és programar, sinó planificar rigorosament, acollir i enriquir totes les situacions que puguin néixer: deixar-los ser i fer en un marc de planificació, seguretat i confiança suscita que els infants vagin teixint el seu entramat de coneixement.
Així mateix, queda palès que el joc autònom ens regala infinitat de projectes que connecten l’escola amb el món: quin sentit té que ho reduïm tot a un sol projecte unànime i que tots els infants facin el mateix en un temps concret? Això és partir dels seus interessos reals? Segur que a tots els infants els interessa el mateix i en el mateix grau? Ens estaríem perdent les mil meravelles de la infància i, a sobre, estaríem arrabassant als infants totes les oportunitats per anar-se retroalimentant el seu propi procés d’aprenentatge. El protagonisme ha de ser dels infants, de cada un d’ells. I cal cridar-ho ben fort: no hi ha aprenentatge sense ganes d’aprendre i, justament, respectant el seu joc és quan l’aprenentatge és més significatiu i, per tant, més ganes tenen de seguir aprenent!
Berta Molas, mestra d’educació infantil i primària, educadora a la Llar d’Infants Les Baldufes d’Olot.
Bibliografia
Altimir, D., i M. Pujol. L’escola dels infants. Construir i documentar l’educació infantil. Barcelona: A. M. Rosa Sensat, 2023
García, A. Acerca del jugar: Una perspectiva sobre el impacto del jugar en el desarrollo de los niños y las niñas, 2024.
