Revista. Miquel Àngel Essomba (2005-2012)

Educació pública avui: contra la mar de fons

Miquel Àngel Essomba

 Exdirector de Perspectiva Escolar

L’educació està vivint una autèntica revolució silenciosa, fruit d’una mar de fons sorgida d’una altra revolució, la social, caracteritzada per un conservadorisme creixent en els valors i un liberalisme descontrolat en l’economia.

Les causes caldrà buscar-les en el pèndol de la història, però allò que ens interessa aquí són els seus efectes, de fort impacte des d’una perspectiva d’educació pública, són les «cions», en marxa des de fa tres dècades: identificació de l’educació com un servei de compravenda; fragmentació del servei en cadenes juxtaposades de processos; externalització d’unitats del servei fora del sistema; privatització del servei en mans de capitals amb afany de lucre; competició entre els proveïdors del servei per captar els millors clients; segregació dels clients del servei en funció del seu capital econòmic, cultural i social; avaluació externa del servei en funció dels resultats dels clients, ajustats a estàndards predeterminats.

Tota mar de fons, però, quan esclata a la platja, va acompanyada d’una ressaca que procura contenir la naturalesa devastadora de les grans onades. Enfront dels impactes ultraliberals i ultraconservadors sorgeixen moviments alternatius que procuren restablir el valor públic de l’educació en la seva essència: és la resistència a perdre el caràcter emancipador de l’educació, i la seva contribució clau en la construcció d’una ciutadania democràtica i feliç. L’educació com a servei ja sabem que no aporta aquests beneficis, sinó populisme i infelicitat.

Existeix, per tant, alternativa. La mar de fons liberal i conservadora, hegemònica a hores d’ara, troba obstacles per desplegar amb comoditat el seu projecte educatiu. Amb tot, allò que hem de preguntar-nos és com ha de ser exactament aquesta alternativa. Les generacions amb més experiència aposten per apuntalar l’escullera que representa el sistema públic d’educació en els termes que el coneixem fins ara: un sistema en mans dels poders públics a qui la ciutadania delega el futur dels més joves; un sistema generalitzat i estable que es dissenya des dels consensos. És la mirada institucional a l’educació pública.

Des d’una altra banda, però, apareixen signes evidents d’una alternativa a l’alternativa. Les generacions que en aquests moments accedeixen a la vida adulta no se senten seduïdes per una contrarevolució que no s’ajusta als seus valors, necessitats ni expectatives. Davant d’una educació pública dissenyada des de la llunyania, reclamen proximitat i contextualització —res de models generalitzables i estables en una societat que, del canvi, no n’ha fet l’excepció sinó la norma—. Busquen en l’educació pública un caliu protector del seu sentit vital per arrecerar-se enmig d’un context social ferotge. Ja no confien que les administracions podran sostenir el valor públic educatiu i, atès que representen les generacions més preparades de la història, se senten amb capacitat per apropiar-se’n, comprometre-s’hi i lluitar per construir nius educatius de benestar. Són els trets identitaris d’una mirada comunitària de l’educació pública.

La dimensió comunitària de l’educació pública ha vingut per quedar-s’hi. Disposem de nombroses evidències, des de tots els angles de la comunitat educativa, que ens permeten afirmar-ho amb certa seguretat. En el darrer edubaròmetre de la Fundació Jaume Bofill d’abril 2018, dedicat a analitzar les opinions de les famílies sobre el sistema educatiu, observem com les famílies amb més capital cultural i social són les que més demanen educació pública, però no qualsevol educació pública. A banda de la titularitat, garant de laïcitat, equitat, diversitat i tantes altres coses, les generacions més joves volen una escola pública en què els valors centrals siguin la creativitat i l’esperit crític. Reclamen espais càlids de proximitat educativa. Indirectament, demanen una educació comunitària.

Mirem també quina tipologia de centres escolars públics de nova creació està apareixent. Tots ells responen a un factor comú: són centres que trenquen amb una concepció clàssica i estandarditzada del currículum, i aposten per unes metodologies de clara orientació emancipadora —els ambients, els projectes, la cooperació— i capacitadora en la ciutadania. I entren en tensió amb el sistema general quan, per donar solidesa al seu projecte educatiu, reclamen de l’autoritat educativa un tracte més comunitari que institucional: més capacitat per seleccionar el professorat, més autonomia de gestió dels recursos i dels espais, més competència per dissenyar el currículum de forma contextualitzada.

Els ajuntaments també estan fent avenços en aquesta direcció. D’una banda trobem com alguns consistoris estan cedint locals o subvencionant iniciatives educatives comunitàries adreçades a la petita infància —són les llars de criança, amb una implantació creixent al conjunt del país—. D’altra banda, i per compensar la desinversió de l’autoritat educativa en la pública dels darrers anys, promouen inversions i iniciatives comunitàries tant en el dins com en el fora escola. Per si fos poc, la irrupció del paradigma de l’educació al llarg de la vida fa que proliferin les iniciatives municipals per generar accions comunitàries adreçades a persones adultes.

Sembla, doncs, que a la tensió entre educació liberal conservadora i educació pública, hi hem d’afegir una tensió inesperada, i interna, entre educació pública institucional i pública comunitària. Aquesta tensió deriva de l’alta intensitat i virulència d’aquest model liberal conservador, que erosiona les roques de la pública i hi obre escletxes profundes. Res pitjor per defensar el valor públic de l’educació que entretenir-se massa redefinint què vol dir educació pública avui, ja que el model hegemònic avança sense aturador.

Cal, i ben aviat, que tots els diversos grups que promouen l’educació pública facin esforços d’acostament i de reconstrucció compartida del sentit i la praxi d’aquest model. Els partidaris d’una educació pública institucional han de començar a reconèixer que la seva proposta queda curta per a una societat complexa com l’actual. L’enfocament institucional va néixer i desenvolupar-se en un moment en què la societat era més simple. Avui l’educació pública ja no ve definida per la titularitat: trobem a bastament escoles de titularitat privada amb un inequívoc sentit públic de l’educació, just al costat d’escoles de titularitat pública de vocació liberal conservadora. Tampoc la defineix el finançament: molts centres concertats fan una funció pública al seu territori que els centres públics no poden fer, alhora que molts centres públics cobren quotes i proposen activitats a costos elevats. I menys la defineix la gestió: un terç del temps que infants i joves passen als centres educatius durant l’ensenyament obligatori es gestiona des d’un model privat externalitzat de gestió.

Alhora, els promotors d’una mirada comunitària a l’educació pública han de fer esforços notables per acceptar línies vermelles que distingeixen la seva proposta en tant que pública enfront d’un model liberal conservador. Cal que siguin conscients com la introducció de pràctiques pròpies d’aquest model que es rebutja pot desvirtuar el profund sentit públic de l’educació que defensen. Si no introduïm criteris objectivables per a la selecció i l’avaluació del professorat, difícilment podrem afirmar que comptem amb els millors en comptes dels més amics. Si establim activitats educatives dins o fora del currículum que exigeixin una forta despesa econòmica, estarem expulsant de facto sectors socials que no poden costejar-les. Si només perseguim l’autogestió del nostre centre, sense comptar amb una articulació més àmplia en xarxa amb la resta de centres de l’entorn, podem acabar consolidant un gueto excloent lluny de l’esperit públic en el qual creiem.

Uns i altres han de poder seure i dialogar, i trobar els elements comuns essencials que defineixen l’educació pública avui: una proposta de valors. Uns valors que formen part nuclear del projecte educatiu i curricular, però que també impregnen la gestió dels diferents recursos i el sistema de relacions que els membres de la comunitat educativa estableixen entre si. El temps passa de pressa i va a la contra: la mar de fons liberal conservadora és implacable. Aquest ha de ser l’autèntic pacte educatiu que el país necessita, una escullera capaç de provocar una ressaca prou forta perquè la platja de sorra fina de llibertat i igualtat en educació no quedi erosionada irremeiablement per sempre.

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!