Monogràfic. Entrevista a Lolita Bosch

Lolita Bosch és escriptora i activista per la pau. Va néixer a Barcelona l’any 1970. Ha viscut a Albons (Girona), als Estat Units, a l’Índia i a Mèxic, país que considera casa seva.

Aquests dies està entre viatge i viatge i amb poques hores per poder quedar i fer l’entrevista, però sabent que venim de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, no ho dubta i ens facilita un temps.

Ens trobem amb la Lolita al cafè del Palau de la Música, i malgrat que no ens coneixem personalment —o potser sí?—, de seguida es crea un clima d’entesa i confiança.

Perspectiva Escolar: Per parlar de bullying caldria començar parlant de les víctimes de l’assetjament.

Lolita Bosch: Un sis per cent de les vícti­mes han patit un bullying extrem; algunes d’aquestes víctimes han intentat o han aconseguit suïcidar-se. És el cas de l’Alan. Actualment els seus pares fan una tasca molt important de suport a les víctimes d’assetjament. És l’única associació del nostre país que dona suport a les víctimes, es diu Món Alan.

PE: Com es pot interpretar el bullying?

LB: Generalment s’intenta compartimentar i això no és possible. Passa també en la vida, sempre encasellem: aquest és de dretes i jo no tinc res a dir-li, aquesta d’esquerres i jo no parlo amb gent d’es­querres… Hem d’anar molt amb compte, per exemple, quan parlem dels «passius», dels companys i companyes que actuen com a observadors. És molt bèstia quan demanem a una jove que aturi el que està veient. Com ens atrevim a fer-ho si els adults sovint no actuem davant de molts actes violents? Els adults ens hem tret el mort de sobre i l’hem passat als adoles­cents. És com si davant d’un atracament o d’una violació demanéssim que l’adult que ho veu digués: no, atraqueu-me a mi! Violeu-me a mi! El missatge que aquests joves reben és: sent qui ets i com ets no és suficient. Aquest és un missatge molt perillós. Són els únics que actuen com a adults! Fan el que fem molts davant les injustícies. Jo els dic que «no s’hi fiquin», no són ells qui han de solucionar el tema. I ho dic a les conferències que faig a grups de nois i noies davant el professorat que ben segur que els ha dit que no han de ser passius!

La persona que necessita més ajuda en un cas de bullying és la persona que el comet, l’agressora. La violència és un llenguatge, i aquesta persona ens està dient alguna cosa. Necessiten ajuda urgent. Els hem de preguntar per què ho fan: «Parla, què et molesta?». Generalment l’assetjador no és el perfil de persona violenta, més aviat acostuma a ser una persona amb molta por, insegura, que prefereix que mirin l’altra persona en lloc d’ell. Personalment he parlat amb molts assetjadors i assetjadores, he creat grups, els intento ajudar. Davant del dilema de fer-ho públic jo els recomano que no ho diguin, perquè no estem en un país preparat per perdonar, per ajudar, per acollir, per reinserir aquests joves. I d’aquí uns anys, quan busquin feina, aquesta informació els pot perjudicar. El que han de tenir clar els assetjadors és que, quan siguin grans, hauran de conviure amb la vergonya d’haver fet aquest tipus d’accions.

El problema greu d’origen de la nostra so-cietat és que no estem disposats a reconèi­xer que la violència forma part de la nostra societat; només la reconeixem, sobretot al sud d’Europa, en l’àmbit domèstic, a casa, a l’escola. I crec que les societats que són capaces d’assumir la seva capacitat violenta i la seva tendència a la violència són molt més civilitzades. Crec que no són més civilitzades les societats on n’hi ha menys, aparentment. Per exemple hi ha països, com és el cas de països àrabs, on per números, no ho diries mai, quasi no maten dones, i els nostres prejudicis impedeixen pensar coses així. O el cas de Colòmbia, on en tots els estaments oficials, absolutament tots, han de tenir gent que ha format part dels paramilitars o la guerrilla, les FARC, quan surten de presó, per reinserir-se. És el màxim de la civilització. Durant dos anys ningú els diu ni hola quan entren a l’oficina, pública. Jo n’he entrevistat uns quants perquè s’ha de ser molt valent per anar a l’oficina després d’haver pagat la teva pena. Al cap de dos anys algú els diu: «Oye, vamos a tomar un café. ¿Quieres venir?». I ja està. A poc a poc es forma part del grup, en el qual no passa res pel fet que en el grup hi hagi violència.

Certament a Catalunya tenim aquest pudor respecte a la violència, som una societat realment antiviolenta. Però aleshores el que comet un acte de violència se sent un ex­traterrestre en aquesta societat, fàcilment se sent dolent. Hem de reconèixer que la violència forma part de la nostra vida, tot en la nostra forma de viure comporta al­gun acte de violència: la roba que portem feta per nens, les condicions laborals, la diferència de sous entre l’home i la dona… Els assetjaments són actes de violència, no de mala educació.

PE: I què passa amb la víctima?

LB: Sovint la víctima es troba pregun­tant-se: què he fet malament jo? No els hem de preguntar: «què has fet per ser víctima?»! És un cop de puny a l’estómac! L’inici i el fi de curs, representa per a les víctimes l’inici i el fi de l’infern que viuen. Alguns ho manifesten amb lipotímies a l’en­trada de l’escola. Les víctimes de bullying són persones superfortes, que s’aixequen cada dia i van a llocs on saben que els pot passar qualsevol cosa.

I passa el temps però tot queda. Jo, per exemple, puc entrar de visita dins una pre­só a Colòmbia però encara ara no em puc acostar a l’escola on vaig rebre assetjament.

(La Lolita ens descriu la seva vivència, qui l’assetjava, qui també rebia assetjament, el paper del mestre, etc. La conversa continua amb reflexions sobre ciutadania).

És com si visquéssim a dos temps: pre­ciutadania i postciutadania. Considerem els joves preciutadans i per tant no tenen els mateixos drets que els adults, que ja són ciutadans davant de la llei. El bullying no és un crim, i això es diu molt aviat, si no el denuncia un adult. Als infants i als joves la societat no els empara en aquest sentit. És molt bèstia. Reps i la societat no t’empara. Quan treballo amb víctimes infantils de la violència a Palestina, Mèxic, Colòmbia, i els dic que hi ha una cosa més gran que nosaltres que es diu llei, la Declaració Universal dels Drets Humans i la Declaració Universal dels Drets de la Infància que els empara, això els sembla com un miracle. «Hi ha una llei?»…

Quan Administració, mestres, etc., em pregunten «però què s’ha de fer a classe contra el bullying?», els dic que llegir els drets universals, que són molt macos, i els drets dels infants a classe. Quan els mestres ho fan, els nens diuen «però parla de mi? No sabia que jo tenia dret a tracte digne, respecte pel gènere, per la religió»… Però els adults no ho tenim en compte, i ells no ho saben. S’esperen a tenir-ne divuit. Mentrestant, si passa alguna cosa greu, de­nuncien el nen i paguen els pares la multa… Però per a la víctima no hi ha ni restitució, ni perdó ni un «no t’ho volíem fer»…

PE: I a les institucions, què els hauríem de demanar?

LB: Jo crec que les institucions, en aquest cas el Departament d’Ensenyament, hau-rien de donar unes disculpes públiques per no haver sabut protegir els seus infants i joves. Molts han tolerat que passin aques­tes coses. El govern d’Irlanda ha demanat disculpes públiques per totes les nenes que van ser violades als internats catòlics.

Els infants i joves tenen dret a ser res­pectats i ser protegits quan entren en un centre educatiu. A la meva mare li van dir «Aquesta nena, si entra a la classe, estarà segura, no intentaran que se suïcidi». Per tant, qui demana perdó? Els únics que eviten aquestes situacions són els mestres. Cal reconèixer que ens equivoquem, que els mestres s’equivoquen, que els pares s’equivoquen. Però al mestre, a la mestra és a qui se li han de donar totes les eines perquè té vocació. Això no vol dir que sigui el o la mestra qui ho ha de parar, però certament sempre serà ell o ella qui acabarà evitant la desgràcia. Jo no conec cap víctima del bullying que s’hagi salvat sense la intervenció del mestre.

PE: I què més es pot fer?

LB: Jo tinc un col·lectiu per la pau. Treballo gratuïtament per projectes contra violència, exclusió social i pobresa. Busquem sempre un «còmplice» a diferents entitats que tenen programes per educar en aquest sentit. No fa massa vam organitzar amb la Fundació del Barça, que té un programa en què participen més de 800 escoles, un congrés de víctimes del bullying, que es diu Contra el Bullying, i vam escoltar víctimes de tot tipus d’assetjament que van ser entrevistades per gent famosa. Entre totes les entitats que hi van participar, més de vint, més persones com l’Arcadi Oliveras i familiars de víctimes, vam arri­bar a consensuar un protocol que es diu Manifest Alan publicat pel Col·lectiu FU i la Fundació del FC Barcelona. En aquest manifest es parla de tasques de prevenció, d’intervenció i de restitució. La prevenció ha de ser una educació completament transversal, no es pot treba­llar des d’una matèria, sigui religió o educació en valors. Hem de transmetre la idea de ser capaços de viure sen­se sentir-se culpable de ser humà. La primera actuació per evitar els bullying, com diu l’Arcadi Oliveras, és treballar contra el malba­ratament de recursos.

Es fa un protocol a nivell institucional, però hem d’escoltar. A Colòmbia hi ha el programa «Escucha reparadora». No podem fer programes sense escoltar la gent que ha patit l’as­setjament.

PE: Per què parlem de ràbia? La ràbia hi és sempre?

LB: La ràbia és l’única cosa que hi és sempre. Si tu ets víctima de bullying saps que l’única possibilitat per tal que a tu no et facin bullying és que l’hi facin a un altre.

L’únic tret en comú que he trobat entre diferents víctimes és la ràbia, és l’únic que t’aguanta, per dir «jo sortiré viva d’aquí». Un dia, parlant amb una víctima, em vaig adonar que la ràbia també era en contra d’aquest país, Catalunya, que no havia sa­but tenir cura de nosaltres. Créixer pensant que el teu país no et considera prou per salvar-te és molt bèstia, et fa enfadar, és molt incòmode, és una sensació d’aban­dó. Jo crec que amb això no mesurem les conseqüències.

PE: I des de les famílies?

LB: Actualment els infants estan sobrepro­tegits, hiperconsentits… Jo el que faria és fer-los fer el llit, demostrar-los que són útils, necessaris i responsables, aquesta és la solució per a tot en el món. Els infants han de sentir-se necessaris per la societat des de sempre, no a partir que siguin adults. Els infants han de saber que viuen en un món fantàstic i que no s’acaba mai, però cal que coneguin quines són les accions necessàries per no malbaratar-lo, hem de ser responsables, ells també han de ser responsables.

PE: Quina seria segons tu la diferència, doncs, entre accions violentes i bullying?

LB: Certament ara hi ha una alarma social que no ajuda. La majoria de situacions que es donen a les escoles són situacions de violència, no de bullying. La violència és un llenguatge i no forma part de la nostra educació. Cal actuar davant de totes aques­tes accions de violència. Cal socialitzar els diferents col·lectius. No podem treure credibilitat a diferents queixes de possibles víctimes. Ningú és menys important!

PE: Recomanaries algun conte, llibre, per llegir i comentar a les escoles?

LB: Un podria ser Els amics de l’Art on hi ha diferents històries rere les quals hi ha la idea que cadascuna de les formes de l’art representa una manera diferent de veure el món.

De totes maneres jo he tingut experiències interessants fent protagonistes de la classe nens i nenes migrants que venen de paï­sos on hi ha manca de drets, on han patit violència. A un nen veneçolà a qui feien molt el buit vaig dir-li que expliqués el que ell sabia que els altres no sabien. Ara és el rei. Compartir aquestes històries reals és molt interessant.

(La Lolita continua reflexionant sobre el tema. Malauradament, el temps va avan­çant i hem d’anar acabant).

Malgrat que sapiguem que un de cada sis infants pot ser víctima d’assetjament, també ens hauria de crear alarma social que un de cada sis no prengui la llet necessària perquè és víctima de la pobresa, o que un de cada dos visqui en una casa insalubre. Qui és responsable d’aquesta situació?

Ser qui ets no està malament. Parlar mala­ment és un impuls natural. Però ens hem de preparar per a la violència, que no forma part de la nostra educació. Ni l’absència de la violència, ni l’acció contra la violència, ni la prevenció de la violència, ni la com­prensió de la violència no en formen part, i això és un risc per a la nostra societat. N’haurien de formar part.

La meva intenció és fer un manual per a educadors: per a mestres, famílies, volunta­ris i professionals de l’educació pel lleure.

Ha de marxar. Amb aquesta bona intenció, que esperem que acabi sent una realitat ben aviat, finalitzem l’entrevista a la Lolita. Realment ha estat un plaer!

LEO CARBONELL
ELENA NOGUERA
Perspectiva Escolar

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!