Mirades. Sobre el sentit comú i el servei comunitari

Hi ha tres veritats que són impepinables: que el sen­tit comú és el menys comú dels sentits; que quan es vol fer avorrir una cosa no­més cal fer-la obligatòria; i que si una activitat de voluntariat s’ha de fer de forma involuntària, deixa de ser voluntariat.

El Decret 187/2015, de 25 d’agost, d’ordenació dels ensenyaments de l’educa­ció secundària obligatòria, en el seu article 16, intro­dueix el que anomena Ser­vei Comunitari, que regula de la següent manera:

«1. El servei comunitari és una acció educativa ori­entada a desenvolupar la competència social i ciuta­dana, en què l’alumne, amb la finalitat de millorar el seu entorn, realitza un servei a la comunitat, aplicant els seus coneixements, capaci­tats i habilitats, alhora que aprèn l’exercici actiu de la ciutadania.

»2. El servei comunitari és de caràcter obligatori i el seu objectiu és garantir que els estudiants, al llarg de la seva trajectòria escolar, experimentin i protagonit­zin accions de compromís cívic.

»3. El servei comunitari ha de formar part de la progra­mació curricular d’una o diverses matèries de tercer i/o quart d’ESO definides en el pla anual de centre. Així, comprèn una part d’aprenentatge vinculada al currículum que es realit­za dins l’horari lectiu i un servei actiu a la comunitat, que s’ha de dur a terme fora d’aquest horari, d’acord amb les necessitats de l’en­titat amb què es col·labori i dels criteris organitzatius del centre. La dedicació ho­rària al desenvolupament del servei comunitari és de 20 hores, amb un mínim de 10 hores de servei actiu a la comunitat. (…)»

La disposició addicional primera de dit Decret esta­bleix que s’ha d’implemen­tar de forma gradual en un termini de cinc anys. És a dir: que ha de ser una rea­litat a tots els centres edu­catius del país de cara al curs 2019-20.

A la pàgina web de l’XTEC trobem el document marc on es desenvolupen objec­tius, metodologia, aspectes organitzatius i d’avaluació d’aquest projecte. També hi trobem altres documents en què s’exposa com vin­cular aquesta acció als Plans Educatius d’Entorn i als Projectes Educatius de Convivència dels cen­tres, així com experiències d’altres instituts i models transferibles.

Estem d’acord que els cen­tres han tingut temps de preparar-se i arribar al curs vinent amb un projecte de Servei Comunitari més o menys digne. Però no ens enganyem: la realitat és la que és i moltes vegades les exigències del dia a dia no ens deixen planificar i or­ganitzar-nos com voldríem. Heus aquí, doncs, els meus neguits:

 

  • Un municipi de, per exemple, 10.000 ha­bitants amb un institut de sis línies d’ESO: té capacitat per absorbir 150 alumnes en entitats o serveis per dur a terme el Servei Comunitari?
  • Els centres educatius estan preparats per ges­tionar, organitzar, plani­ficar, fer el seguiment i l’avaluació de tants alumnes? Els professors coneixen prou la realitat de la ciutat on treballen per vincular-s’hi, si tenim un bon tant per cent de professors interins que avui són aquí i demà allà?
  • Quantes gestions admi­nistratives, és a dir, quan­tes hores de paperassa burocràtica pressuposarà aquest projecte? Conve­nis, autoritzacions dels pares, contactes amb les entitats…
  • Estan les entitats, els organismes i les admi­nistracions preparats per atendre degudament aquests alumnes? Què se’ls exigirà? Es podrà fer un bon pla de tre­ball i l’acompanyament necessari? O s’hauran d’espavilar com puguin?

Disculpeu que posi el dit a la nafra. En realitat conec bé els beneficis de viure ex­periències educatives reals en entorns reals. Les pràc­tiques, els cicles formatius duals, els plans singulars, en són un clar exemple: com n’arriben a ser de sig­nificatius els aprenentatges que tenen una utilitat pràc­tica i que es duen a terme en contacte directe amb l’entorn quotidià.

Disculpeu-me, però és que em fa patir una mica que arribi el curs 2019-20 i ens agafi, com no seria gens estrany, amb els pixats al ventre. I que després ha­guem de fer allò de feta la llei, feta la trampa. És a dir, allò que els joves que ja participin d’alguna activitat cultural o social demanin als seus companys d’enti­tat que els signin les pràc­tiques sense haver fet cap servei comunitari real.

Em fa patir que, un cop més, en surtin perjudi­cats sempre els mateixos: els que ningú s’atreveixi a «enviar enlloc perquè tenen l’etiqueta de conflictius», els que tenen un pare i una mare negligents que no ar­ribin a signar l’autorització, els que no coneguin prou l’entorn o no tinguin prou xarxa per saber on anar a raure. Insisteixo: hi ha centres que ja estan tirant endavant projectes molt interessants i tant de bo aquests serveixin de guia per a tots aquests instituts que encara no tenen un projecte clar.

Però, sobretot, el que em fa patir més és que realment ens ho creiem, que amb 20 hores, i posades en cal­çador als últims cursos de l’etapa escolar obligatòria, n’hi hagi prou per desenvo­lupar en els joves la compe­tència social i ciutadana.

Una vegada vaig fer un curs de cuina de vint hores i, francament, a dia d’avui no en sé gens, de cuinar, bàsicament perquè no hi passo gaires hores, entre els fogons. De cuinar se n’aprèn cuinant, no llegint llibres ni mirant vídeos. I el compromís cívic, la partici­pació, les habilitats socials, es desenvolupen cada dia amb cada una de les acci­ons que duem a terme en la vida quotidiana i des de ben petits. Ni amb projectes artificiosos i encotillats, ni molt menys perquè ho fixi un decret.

Però és clar: treballar d’una manera més integrada amb l’entorn, en contacte amb les famílies, amb la reali­tat que ens envolta —és a dir, aprenent els noms dels núvols mirant el cel i no pas pintant-los en una llibreta—, comporta mol­ta feina, molt compromís i molta dedicació. Hi ha escoles i instituts que ja ho estan fent, que tiren endavant projectes interes­santíssims. Però el model escolar que tenim encara no permet fer filigranes per­què els recursos, el currícu­lum, les avaluacions i les exigències del sistema són les que són.

A vegades m’agradaria que el sistema educatiu avalués més els mestres i profes­sors i no tant els alumnes. I m’agradaria que els edifi­cis escolars, des dels d’In­fantil fins a Secundària, desapareguessin. Perquè l’ESCOLA no és un edifici, sinó que l’escola ho és tot: el barri, la família, el pai­satge. Tot. Tota la comuni­tat i tot l’ecosistema. I la llengua, les matemàtiques i la història, s’aprenen anant al mercat, visitant el casal d’avis, anant a cuidar els jardins municipals i parti­cipant de forma activa en la vida quotidiana del poble i de la ciutat.

Però, és clar, si això fos així, aleshores el sentit comú no seria el menys comú dels sentits.

ELENA MONTIEL BACH
Educadora social i pedagoga

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!