Educar 0-6 anys. La força educativa d’un llenguatge antic en l’era digital: el titella

Després d’uns quants anys de letargia, el titella cada vegada és més present en les activitats educatives de la primera infància. Quina força té aquest llenguatge antic en l’era digital?

El titella forma part de l’entorn natural del joc de l’infant i, per tant, és una eina que permet a l’educador crear un context estimulant i enriquidor per a l’alumnat. Constitueix una manera divertida i atractiva d’ensenyar, facilita les propostes de temes interessants per a la infància i afavoreix per tant el desenvolupament dels objectius educatius. És a dir, facilita el joc simbòlic, el «fer com si» i la llibertat d’improvisació, tan agradable a la mentalitat infantil.

Les conductes espontànies basades en la ficció que duen a terme nens i nenes ens donen la veritable veu de la infància, i, si utilitzem els titelles, podem veure fàcilment els infants interactuant incessantment amb altres identitats en els seus jocs. Aquestes conductes són part d’una estratègia sofisticada per conèixer-se un mateix, els altres, el món que ens envolta… Diem que els nens i les nenes juguen a «la mestra», a «nines», a «la guerra»…, però en realitat sempre fan el mateix, juguen a «la realitat» tal com se’ls presenta a ells.

En l’era digital no hi ha un límit per a l’ús dels titelles en educació, si els considerem com a signes d’«un llenguatge» que es pot utilitzar en les diferents disciplines i llengües. El teatre de titelles és l’art més complet de tots, atès que integra tots els altres llenguatges artístics. És precisament gràcies a aquesta característica que les activitats amb titelles són capaces de facilitar la integració d’altres formes expressives i, per tant, també del llenguatge digital –audiovisual, sonor, etc.–.

Els infants que tenen l’oportunitat de pintar, interactuar amb l’ordinador, modelar, fer teatre, ballar, tocar un instrument musical, aprendran millor que altres a relacionar-se amb els companys, a parlar i a escriure correctament. En definitiva, és important crear espais educatius on puguin expressar-se creativament i relacionar-se lliurement.

En aquest sentit, per garantir un «bon» ús del titella en educació cal tenir una idea de quin és el seu valor i quins els seus límits, i quins són els processos psicològics que s’activen o s’inhibeixen en les ments dels qui l’animen.

Què s’entén per «titella»?

El titella és un instrument del teatre d’animació, un tipus d’art teatral que utilitza, de fet, titelles, marionetes, ninos i ombres com a protagonistes de l’espectacle, com a signes d’un llenguatge fortament visual i sensorial. Així doncs, en el teatre d’animació, a més dels titelles, podem incloure-hi les pupi –marionetes sicilianes–, les marionetes i també les mans nues. Alguns artistes amb talent manipulen objectes comuns, com ara sabates, estris de cuina o altres objectes que posen en escena. També en aquest cas es tracta de titelles, perquè adquireixen una funció teatral.

En casos especials (per exemple, per a nens i nenes molt petits o persones amb problemes a les mans) i per facilitar la concentració en la paraula, alleujant les dificultats de coordinació dels dits, de vegades és preferible el titella de vareta –la marotte dels francesos o el rod puppet de la tradició anglosaxona– per la seva senzillesa de construcció i manipulació¹.

En l’àmbit educatiu, els titelles poden ser animats tant per l’educador com pels infants. Aquesta animació pot tenir lloc sovint i amb tècniques diverses. Per exemple, en la presentació de nous continguts, o per proposar i transmetre una segona llengua o llengua estrangera. Es poden improvisar diàlegs utilitzant el teló o amb tècniques d’animació a la vista.

Per a qui tingui interès a aprofundir en el tema, assenyalem un llibre que hem publicat recentment, El títere multilingüe. Un enfoque innovador para el aprendizaje de segundas lenguas y lenguas extranjeras². En aquest treball, es proposa el titella com una eina d’alt valor pedagògic, també en l’ensenyament-aprenentatge d’una llengua estrangera, perquè l’aprenentatge no hauria d’estar separat de la diversió, i el titella pot representar un instrument valuós que uneix aquests dos aspectes educatius fonamentals.

El titella posseeix un llenguatge que, d’una banda, satisfà les necessitats del joc dels nens i les nenes i, de l’altra, permet que l’educadora creï un context estimulant i motivador en el procés d’ensenyament-aprenentatge d’una nova llengua –segona o estrangera–. Els titelles ofereixen les millors possibilitats quan l’educador, en lloc d’ensenyar regles i gramàtica, acompanya els infants a descobrir i experimentar nous coneixements i sensacions a través d’aquest llenguatge.

Com ja s’ha fet palès, el titella és «poliglota» en tots els sentits. El seu ús permet a l’educador l’exploració i la integració de diferents llenguatges expressius en el context quotidià i real de l’infant: expressió corporal, comunicació verbal i no verbal, improvisació, narració, relació amb l’espai, música, sons d’una segona llengua.

És molt important poder crear un ambient educatiu estimulant en el procés d’ensenyament-aprenentatge d’una llengua estrangera. En concret, en l’aprenentatge de llengua anglesa –ell–, significa reproduir en la mesura del possible l’entorn natural dels nens i les nenes, un context familiar que els permeti establir una relació de confiança i afecte amb el professorat i amb els companys.

Una altra peculiaritat del llenguatge del titella és la de representar conceptes abstractes: de fet, un titella pot personificar una cançó, una llengua, una estació de l’any, una etapa de la vida, un tipus de moral, un sentiment, un estat d’ànim, etc. Aquesta peculiaritat pot ser un valor positiu per a qui ensenya una llengua estrangera, sobretot a infants petits.

Podem afirmar que deixar lliurement els titelles a mans dels infants és desitjable i molt preuat per part seva! Exploren amb curiositat i passió aquest llenguatge expressiu a través del joc, la realització d’espectacles, els exercicis d’improvisació, etc. Els nenes i les nenes se senten feliços d’incorporar els titelles als seus jocs simbòlics. De fet, poden desenvolupar durant molta estona aquesta mena d’entreteniment sense haver de posar-se d’acord o sense haver de seguir un guió, cosa que, a nosaltres, els adults, ens sembla un aspecte ben misteriós, amb un punt de màgia. Podem veure fàcilment actuacions fantàstiques amb ninots i titelles animats pels infants, amb diàlegs espontanis i situacions molt divertides.

Un nou llenguatge

Tot i així, és important notar que, al revés del que molta gent pensa, el teatre de titelles és un art tan difícil com pot ser-ho tocar un instrument o pintar un quadre, però això no ens hauria de preocupar, ja que el propòsit dels serveis educatius no és formar professionals d’aquest gènere sinó oferir un nou llenguatge amb qualitat i dignitat educativa. Malgrat la bellesa de certes creacions per part dels nens i nenes que poden emocionar-nos i temptar-nos a associar-les a les obres de grans artistes, els titelles no es donen als nens i les nenes i als adolescents perquè creïn obres memorables per poder-les exhibir després fora del context escolar. Parlem només d’eines que serveixen per estimular sobretot l’expressió i les habilitats comunicatives dels aprenents (M. Sweet, 2001). Es tracta de proposar l’ús del titella en educació sabent com crear les condicions perquè l’infant experimenti lliurement aquest llenguatge, de manera que cadascú –i com a grup– pugui descobrir, estructurar i integrar diferents habilitats i aspectes de la pròpia personalitat i de la pròpia història, enriquint així la proposta educativa.

És molt important recordar que, perquè l’ús del titella en educació sigui «profitós», l’activitat ha de seguir sent essencialment un joc i, com a tal, una funció lliure. Aquesta característica no es contradiu en absolut amb les propostes de desenvolupar temes específics a través d’aquest instrument. Un bon educador és aquell que ho entrega tot a l’escola i reconeix la importància de la seva figura en el desenvolupament cognitiu i social del seu alumnat. Per tant, no hi ha res millor que utilitzar el titella per fomentar la llibertat expressiva dels infants i despertar la creativitat de cadascun en activitats de grup.

En educació les activitats d’animació poden ser de molta qualitat si l’ús dels titelles s’enfoca a involucrar activament els infants i crea espais inclusius per a tots, respectant les particularitats de cadascun: els diferents àmbits d’experiència, les habilitats, els sabers, els diferents graus de maduresa i sensibilitat, i també valorant i incorporant a la vida del grup la història familiar de cada infant.

El titella, amb la seva «ànima» transcultural, pot parlar diversos idiomes i pot viatjar pel món promovent, a través de les seves històries i emocions, experiències amb cultures properes i llunyanes… Tot depèn clarament de com es proposi i, en això, el titella pot ser una eina valuosa!

La tasca de l’educador és crear un context on sigui possible conèixer-se un mateix i comprendre els altres; un espai d’escolta i alhora de narració –i autonarració–; un espai per a la trobada i el distanciament (Demetrio, D., i G. Favaro, 1992). El personatge del titella, un instrument privilegiat per a la mediació entre l’adult i l’infant, estimula la confrontació en el grup, facilita la promoció i el reconeixement de les diferències, promou i manté l’espai per al dissens i el debat.

Resumint, quina força té aquest llenguatge antic en l’era digital? La força rau en la capacitat simbòlica del llenguatge que posseeixen els titelles, que permet que l’educador «s’equipi» i esculli temes relacionats amb els interessos dels infants, útils per als projectes educatius en qüestió i per acompanyar els nens i les nenes en el seu camí de creixement. El titella pot esdevenir una eina meravellosa en educació si se’l concep com un instrument capaç de crear un context estimulant i motivador per elevar la qualitat educativa a través del joc.

Paula G. Eleta, socióloga i docente,especializada en educación inclusiva.
Mariano Dolci, titellaire i tallerista.

 

Notes:
1. A causa d’aquestes característiques és també la tècnica més adoptada en les activitats terapèutiques.

2. Dolci, M. i Eleta, P.: El títere multilingüe. Un enfoque innovador para el aprendizaje de segundas lenguas y lenguas extranjeras, 2018.

 

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!