L’entrevista. Conversa amb Miquel Far

«La transformació social la feim des de baix per molt que es vulgui perpetuar des de dalt»

 

Miquel Far és psicòleg social i psicoterapeuta. Professor de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i membre del Grup de Recerca Sobre Igualtat de Gènere en aquesta mateixa Universitat. Com a expert en masculinitats és col·laborador docent del centre Kine de Barcelona, fundador i coordinador dels programes d’atenció psicològica de l’Associació Eima.

 

Júlia Muñoz, Joana Camps i Assumpta Carreras: Pel teu currículum i la teva experiència professional, t’han convidat a les xi Jornades d’Educació Infantil de Menorca que s’han celebrat aquests dies i que enguany aborden les qüestions d’infància i gènere…

Miquel Far: Venc de l’àmbit social, tot i que parlar d’àmbits, a cops, no té gaire sentit, perquè després necessitem coordinar-nos i treballar conjuntament entre àmbits, com en el meu cas amb l’àmbit d’educació. Des de fa dos anys soc en el Programa de Coeducació de la Conselleria que es fa en els centres educatius. També soc a l’Escola Genèrica, que és l’escola de l’imas (Institut Mallorquí d’Afers Socials) del Consell Insular de Mallorca i faig els tallers de masculinitats en dos formats que van sobre demanda, un obert a població en general i un altre adreçat només a homes. En el Programa de Coeducació, al principi, els centres educatius eren els que majoritàriament demanaven de treballar a l’escola, però al cap de dos anys ha minvat el pressupost i ho treballem des de l’entitat adreçant-nos tant a infants com a famílies. Ens poden sol·licitar des d’associacions de veïns i veïnes, des d’entitats, obertes a diferents nivells de l’Administració… El nostre treball és incorporar dins la perspectiva de gènere aquesta visió de les masculinitats i afavorir processos de deconstrucció. És molt interessant sobretot el treball que es pot fer dins col·lectius socials com són els d’adolescents o d’àmbits professionals molt masculinitzats com pot ser el de policia local. És un tema nou i que sona a molta gent, cosa que provoca en alguns el desig d’aprofundir-hi. Segurament per aquest motiu, després dels tallers o durant les pauses, rebem demandes de treballar-ho en un àmbit més privat o des de la clandestinitat. Durant el taller hi ha determinades coses que no es diuen públicament.

M., J. C. i A. C.: Aquesta «clandestinitat» apareix de tant en tant en el teu discurs…

F.: Sí, és clar! Ahir mostrava el quadre de Hannah Höch que ens serveix per explicar el fet que pots estar penalitzat dins d’un col·lectiu masculinitzat i que s’han d’amagar emocions molt sentides. I és una llàstima perquè, si es poguessin obrir, segurament molts homes del mateix col·lectiu també hi connectarien. En aquests moments el feminisme ens fa de mirall i descol·loca molts d’homes, que ara tenim la feina de tornar a ressituar-nos.

M., J. C. i A. C.: T’hi trobes sovint, amb aquestes persones que es senten cridades a fer un treball d’obrir-se a una nova mirada de gènere?

F.: Sí, hi ha molta gent a qui li sona. Hi ha com un guió oficial, el de la cultura hegemònica, en el qual seguim sense plantejar-nos coses i en el qual actuam per inèrcia. I quan algú ens dona altres narratives o altres elements a partir dels quals pots construir, sorgeixen preguntes. A vegades, en el treball amb homes, es fan preguntes deontològiques, com per exemple «com series si fossis lliure?». I a partir d’aquí sorgeixen altres preguntes: «em permetria plorar més?» o «em permetria ser més afectiu?», «ser més vulnerable?», «veuria algunes dones de la mateixa manera?»… Aquestes preguntes et connecten amb la teva part emocional d’una manera brutal i, des del que un sent, també pot arribar a la racionalització i donar sentit a les respostes. La formació que feim amb grups d’homes passa per aquí, des del que un sent, per després arribar a la raó.

M., J. C. i A. C.: Tu també has fet aquest procés de deconstrucció?

 

“En aquests moments el feminisme ens fa de mirall i descol·loca molts d’homes, que ara tenim la feina de tornar a ressituar-nos.”

 

F.: Tots tenim contradiccions. Jo no em vaig atrevir a fer aquest tipus de feina fins que no vaig pensar que estava preparat, que havia fet el meu propi procés. I encara estic en construcció! T’has de revisar constantment i compartir incògnites i pors. Com qualsevol treball personal, suposarà canvis.

M., J. C. i A. C.: Creus que és il·lús esperar resultats a curt termini? És possible veure un canvi d’ideologia hegemònica?

F.: Els termes noves masculinitats són molt recents. El feminisme fa segles que s’està revisant, replantejant com funcionen les dinàmiques dins la societat. En canvi, els estudis sobre noves masculinitats s’inicien durant la dècada de 1980, que és com dir que fa dos dies. En aquests moments els homes just esteim aterrant. I cal temps. Hem de començar a generar consciència i que aparegui a l’agenda personal i pública, tot i que al principi pot ser des de la resistència o la curiositat. És important que es generin debats perquè és la manera d’avançar.

M., J. C. i A. C.: I què et va dur a fer aquest procés? Per què des dels teus estudis de psicologia te vas endinsar en l’estudi sobre les noves masculinitats i a treballar sobre igualtat de gènere?

F.: Doncs gràcies a dues dones. Vaig tenir la sort que a la uab hi havia una optativa d’Igualtat de Gènere que feia la professora Leonor Cantera. I juntament amb la meva amiga i companya d’estudis Montse Plaza ens hi vam apuntar. Na Montse és una persona de gran rellevància en el treball i estudi de la violència masclista i és presidenta de l’associació Conexus. En aquell moment, quan em van explicar com es construeix el gènere i com el gènere determina el que podem o no sentir, on ens hem de col·locar, com han de ser les nostres relacions…, em resultà colpidor, perquè jo ja havia nascut i crescut en contacte diari amb molta tendresa en les relacions masculines dins l’àmbit familiar, tot i que també vaig tenir models molt masculins tradicionals de poca escolta o atenció cap als fills. Aquesta tendresa dins l’àmbit familiar contrastava molt amb els àmbits extrafamiliars, com per exemple al món de l’esport. Vaig jugar a bàsquet a un alt nivell competitiu perquè m’agradava molt com a esport, no per competir sinó per gaudir, i escoltava sovint aquell missatge de pegar més fort o que havia de ser més home. Vaig viure també moments on se’m deia que no podia mostrar com em sentia o no podia demanar ajuda als meus amics. Em vaig enamorar de la psicologia social pel que comportava de replantejar, i d’autors com en Michel Foucault, que sacseja els fonaments de com ha de funcionar la societat.

M., J. C. i A. C.: Com es defineix noves masculinitats?

F.: Ara també es parla de masculinitats alternatives o dissidents, però el terme nou sempre crida més l’atenció i genera atracció. Crec que hem de tenir molta cura en el llenguatge. Si parlam de noves masculinitats, sembla que no s’ha estat fent res fins ara. De tota manera, per a algú que no n’ha sentit a parlar mai, serà més fàcil apropar-se al terme de noves masculinitats. Partim del referent Miguel Lorente, metge forense, autor de Mi marido me pega lo normal. Ell explica molt bé la cultura masclista i la compara amb l’aire que es respira. Tu no pots triar quin aire respires, però sí com: d’una manera més compassada, filtrant millor… Des d’aquest aprenentatge és possible que ens revisem, que ens desconstruïm i que ens apropem a altres tipus de masculinitats. Les noves masculinitats tenen diferents trànsits. La criança és un d’aquests trànsits fonamentals, com també ho són moments com l’adolescència, la pèrdua del lloc de feina, una ruptura amb la parella… Són situacions on podem mirar-nos cap a dins. Tots aquests esdeveniments vitals comporten un punt d’exigència personal que es pot transformar en voluntat i en oportunitats de canvi de masculinitats molt més acurades, resolutives pel que fa a conflictes, amb altres maneres de comunicar-se o de conduir lideratges que no resultin d’un model hegemònic.

 

“El model hegemònic polític el conformen homes i són models de confrontació que no connecten amb les emocions.”

M., J. C. i A. C.: Creus que el model hegemònic fa que les dones, quan accedeixen al poder, es masculinitzin? Se’n veuen exemples clars en la política, per exemple. Des de la sensibilitat que tenim les dones per la cura cap els altres, podríem transformar el món?

F.: És cert que el model hegemònic polític el conformen homes i són models de confrontació que no connecten amb les emocions. Però també tenim la sort de comptar amb models referents de figures femenines que exerceixen la seva funció social, professional i política des d’un vessant que dona valor a la bondat o la justícia.

M., J. C. i A. C.: Com has dit, a l’adolescència es pot incidir molt en temes de gènere i masculinitats. I a l’educació infantil?

F.: S’hi pot fer molt i més si es té en compte aquest vessant sistèmic. Incorporar tot aquest sistema vincular. Fins ara hi havia dues voreres: l’àmbit social i educatiu i l’àmbit biològic. I actualment, des de la neurociència o l’epigenètica, es sap que incorporar bons tractes en els nounats crea un impacte biològic en els infants que està possibilitant una altra química dins el cos i que es transforma en conductes més prosocials. S’està veient que els bons tractes a nins i nines sense distinció, el treball amb els infants cap al propi cos, el treball amb el món dels afectes i de les cures, precisament és la porta per normalitzar. Si educam des d’aquesta perspectiva, filogenèticament esteim generant una base cabdal.

“En l’àmbit del professorat, es fa molta formació, però manca formació en masculinitat.”

M., J. C. i A. C.: Quan els infants són molt petits tenen aquesta tendència a la cura amb tendresa, fillets que juguen a estar embarassats… Però arriba un moment en què clarament comencen a diferenciar-se i a diferenciar rols. Per què?

F.: Els fillets i les filletes miren on miren els adults. Per açò tenim una gran tasca amb les famílies. Però no només amb elles sinó amb la societat en general. En aquest sentit són molt importants les formacions sobre perspectiva de gènere en el món de la publicitat i de la comunicació, perquè els missatges que es donen des d’aquests àmbits tenen molta repercussió. També és cert que, en l’àmbit del professorat, es fa molta formació, però manca formació en masculinitat. Perquè també hem d’aprendre com relacionar-nos: ens falta la part de pensar com actuam no des de l’autoritat sinó des de la part més tendra i més humana. S’està treballant també dins el món de les activitats esportives extraescolars tot i que encara no hi hem arribat gaire. Per posar un exemple, són molt pocs els jugadors d’elit que públicament hagin reconegut la seva homosexualitat. Ho fan un cop deixen l’activitat esportiva. O que prioritzin moments com el d’esdevenir pares per damunt d’un esdeveniment esportiu considerat important. En aquest sentit, les poques excepcions que hi ha s’han de fer públiques com a bons models de referència.

M., J. C. i A. C.: A l’escola, vinculat a aspectes de gènere i de relacions, abordam també les mostres de violència. Com s’ha d’educar? Des de quan?

F.: Va en paral·lel a altres idees. Ho vinculam al tema de les retallades emocionals, amb quines emocions ens anam familiaritzant i amb quines no tant, sobretot els homes. L’infant va perfilant amb quines emocions pot o no relacionar-se o mostrar-se conductualment: l’afecte, la tendresa, la humilitat… I la família mateixa li indica si pot o no situar-s’hi, des d’accions inconscients o conscients, a través del to de veu si és nin o nina, o dels jocs amb què té possibilitats de relacionar-se o dels missatges que rep a través dels mitjans de comunicació. Tot va configurant la relació de l’infant amb la violència, sumat a la part de la neurociència i l’epigenètica. Les retallades emocionals van generant una predisposició a configurar una relació o altra amb la violència. A més, la violència com a mecanisme de resolució de conflictes està reconeguda i validada socialment. Entenent la violència no només com una manifestació conductual sinó també discursiva. Per exemple, el sol fet de cridar, de si crida un nin o una nina. Se pressuposa que la nina ha de ser més decorosa i continguda.

“Sense cap dubte la feina de l’escola cala i possibilita molt. S’ha de tenir en compte que és una tasca a mitjà-llarg termini i que potser que noltros no en vegem el resultat.”

 

M., J. C. i A. C.: Des de l’escola, es pot fer molt d’esforç en tot aquest treball, però a voltes pot fer la sensació d’anar contra corrent. Resulta absurd educar un infant en contra del model masclista si és el predominant en la família?

F.: És cert que en l’àmbit públic veiem el que veiem. Però som optimista perquè en l’àmbit proper i quotidià se generen altres narratives i alternatives. La transformació social la feim des de baix per molt que es vulgui perpetuar des de dalt. Si des de baix generam mecanismes d’alternança, de tractes més propers i humans, des de la resolució de conflictes…, són unes eines que obren unes possibilitats que no teníem. Sense cap dubte la feina de l’escola cala i possibilita molt. S’ha de tenir en compte que és una tasca a mitjà-llarg termini i que potser que noltros no en vegem el resultat. Però sembram les llavors i regant-les donaran fruit. Arribam fins on arribam i feim allò que podem i crec que esteim fent molt i moltes coses importants. Hem de seguir, ens hem d’animar i hem de ser capaços d’observar el que sí que s’està generant. I veim homes que prenen consciència, que se replantegen i que tenen resistència perquè treballen el seu constructe personal. I, paral·lelament, nines i joves superempoderades, que no volen ser princesetes. Aquestes realitats ja no són estranyes als instituts, sinó ben al contrari. Són col·lectius amb bones lectures i reflexions. La part de promoció social és el que més ens costa. S’ha de mostrar amb orgull el que feim.

“Els mestres són models d’acció. És molt important el tracte igualitari en el món de les emocions des de la perspectiva de l’androgènia, possibilitant la llibertat del potencial humà de cada nin i cada nina perquè pugui ser allò que potser ni s’imagina que pot ésser.”

 

M., J. C. i A. C.: I què més hi podem fer des de l’escola? Quines coses bàsiques són clau?

F.: Els mestres són models d’acció. És molt important el tracte igualitari en el món de les emocions des de la perspectiva de l’androgènia, possibilitant la llibertat del potencial humà de cada nin i cada nina perquè pugui ser allò que potser ni s’imagina que pot ésser. També és molt valuós generar, a partir de la música i l’activitat física, éssers més emocionals i amb un vessant crític. I seria fantàstic poder trobar a l’escola espais per reflexionar i compartir amb mestres, mares, i pares sobretot (perquè en general és a qui costa més), maneres de fer millor el paper de progenitors des d’aquesta perspectiva, des d’aquest desig de canviar la societat. Hem de ser humils i a tots ens cal aprendre.


Júlia Muñoz, Joana Camps i Assumpta Carreras
,
Consell de redacció d’Infància a les Illes Balears.

 

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!