Escola 0-3. Repetir és una estratègia que afavoreix el desenvolupament del llenguatge?

Marta Casla

Quan ens adrecem als nadons i als infants petits a través del llenguatge ho fem d’una mane­ra particular que és força diferent de com parlem a infants més grans o adults. Aquesta mena de parla, també coneguda com a «mater­nès» (motherese en anglès) o parla maternal, té unes característiques que han despertat l’interès de nombroses recerques els darrers anys.

Aquesta parla es caracteritza per adaptar-se molt bé a la capacitat d’atenció dels nadons: amb pauses abundants, canvis bruscos d’entonació i una articulació molt marcada. Diverses recerques han mostrat que aquestes característiques van canviant amb l’edat del nadó o l’infant, ja que ens adaptem al seu nivell d’atenció i de comprensió, així com al tipus de resposta que trobem quan ens hi adrecem. També s’ha demostrat que, en general, adreçar-se als nadons d’aquesta manera té conseqüències positives, tant des del punt de vista afectiu com des del punt de vista de l’aprenentatge del llenguatge.

Tot i que aparentment la parla dirigida als nadons és una forma més simplificada de parlar, la seva complexitat és sorprenent i convé que ens aturem en algunes de les característiques que presenta a cada etapa, ja que no totes afavoreixen el desenvolupament del llenguatge de la mateixa manera.

Durant molt de temps, s’ha sostingut que aquells infants a qui més es parla són els que presenten millors nivells de llenguatge. És cert que parlar-los és positiu en molts sentits, però no sol tractar-se d’una associació directa del tipus «com més els parlem millor serà el seu llenguatge»; ni tan sols «com més els parlem en maternès millor serà el seu llenguatge». En un estudi realitzat a la Universitat de Sheffield, al Regne Unit, per M. McGillion, s’ha demostrat que, entre els nou i els divuit mesos d’edat, la parla dirigida als nadons ha de coincidir temporalment i semànticament amb les conductes comunicatives que ells produeixen. Això significa que es tracta de respondre a les seves conductes comunicatives (una vocalització, mostrar una joguina, un petit plor, una mirada) de la manera més immediata possible. Altrament, sembla que l’efecte sobre l’aprenentatge del llenguatge és el mateix que si no se’ls parlés. Al mateix temps, la idea de la contingència significa que la resposta verbal que produïm és més útil per al seu desenvolupament lingüístic si es refereix al que està succeint en aquell moment (l’objecte que mostra, el que mira, el motiu del plor), atès que el que fem és anar posant nom al que passa, i no simplement acompanyant-ho amb sons. D’aques­ta manera augmentem les probabilitats que els nadons i els infants petits es vagin adonant que els sons de les paraules que utilitzem es refereixen a aquestes situacions concretes. Es tracta d’un procés molt gradual, però la nostra participació d’aquesta manera és fonamental.

Una altra característica important de la parla dirigida als nadons és que és molt repetitiva, cosa que sembla força lògica si pensem que repetir paraules o frases incrementa les oportunitats d’escoltar-les. Com acabem d’assenyalar, es podria pensar que com més se senti una paraula més probabilitats té de ser apresa, de la mateixa manera que com més se senti una estructura sintàctica, ja en etapes posteriors als dos anys, més fàcilment s’incorporarà al repertori lingüístic. Això no obstant, hi ha diversos matisos que cal tenir en compte.

D’una banda, els adults ens repetim molt quan ens adrecem a nadons i infants petits, i repetim el que diem amb frases diferents («Has vist el trenet? Juguem amb el trenet xuc-xuc? El trenet t’agrada molt, com t’agrada el trenet!»). La recerca duta a terme en diverses llengües, inclòs el castellà, ha mostrat que aquesta repetició de paraules que va apareixent en diferents marcs sintàctics està relacionada amb nivells de vocabulari i gramàtica més alts. És a dir, els infants que les seves mares o pares produeixen més oracions d’aquesta mena presenten nivells de vocabulari i desenvolupament gramatical més alts (coneixen més paraules i les combinen en oracions més complexes). En una investigació duta a terme recentment a Buenos Aires, dirigida per C. Rosemberg, s’ha mostrat que aquesta parla ha d’anar dirigida directament als infants, ja que el fet que els infants escoltin com parlen els adults entre ells o amb altres criatures no sembla que influeixi directament, per molt repetitiu que sigui. Pel que sabem, fins avui no s’han analitzat interaccions amb educadores al si de l’escola infantil des d’aquesta perspectiva, i tampoc les interaccions poliàdiques, en què la resposta immediata a l’acció dels infants no té per què ser tan freqüent. En qualsevol cas, és convenient tenir en compte que la relació tampoc és directa i que és important que aquesta autorepetició d’una part de la parla, si bé s’ha vist que afavoreix l’atenció, a partir de certa edat pot resultar carregosa. És important que parteixi d’una acció comunicativa (sigui a través del llenguatge o a través de moviments), com a resposta a alguna cosa que ha iniciat l’infant mirant-nos. En aquest cas, el que fem els adults és posar nom a allò que fan o diuen els nostres interlocutors, i ho fem sense repetir mecànicament, sinó mostrant el mateix exemple en contextos diferents.

En una investigació realitzada a la Universitat d’Estocolm, Suècia, per Wirén, s’ha assenyalat que aquesta mena de repeticions en oracions successives és molt freqüent al voltant del primer aniversari, però va disminuint a mesura que ens acostem als dos anys i mig. L’equip de J. Schwab, als Estats Units, ha demostrat que els adults que continuen repetint així amb molta freqüència són els que interactuen amb els infants que encara no produeixen gaires paraules (no se sap si és perquè detecten intuïtivament el baix nivell de vocabulari o és una de les causes que ho produeix). Malgrat que no és una forma de parlar que hagi de desaparèixer en acostar-se el tercer aniversari, sí que sembla que és menys necessària, i que el seu efecte pot ser el contrari i causar certa saturació.

D’altra banda, els adults també repetim les vocalitzacions dels nadons, les interpretem, els atorguem significat encara que no el coneguem. Quan són una mica més grans i balbotegen les primeres paraules, també les traduïm immediatament i les pronunciem adequadament. Encara més, a mesura que s’acosten al segon aniversari, sovint recollim la seva paraula, la repetim i hi afegim alguna cosa, en el que s’ha denominat una «repetició extensa».

Des de la dècada de 1980 diverses recerques realitzades en diferents universitats dels Estats Units han mostrat que repetir als nadons i als infants petits està relacionat amb l’augment del vocabulari. Efectivament, sembla que entre els deu mesos i l’any i mig augmenta la quantitat de paraules que repetim als infants. Altra vegada, els estudis han mostrat que, com més es repeteixen paraules concretes dels infants, ens trobem amb vocabularis més amplis. Això no obstant, a partir dels dos anys el panorama va canviant, i sembla que repetir als infants no és tan eficaç. En el nostre equip de recerca vam trobar que els infants a qui les mares o pares repetien molt a un any i nou mesos, seguien tenint nivells molt alts de vocabulari i de gramàtica als dos anys i mig. Però si les mares o pares continuaven repetint amb molta freqüència (superior al 25 % del que els diuen) als dos anys i mig, els infants mostraven nivells més baixos de vocabulari i de gramàtica. Altres estudis realitzats en llengua anglesa i amb infants procedents de diferents grups socials han presentat resultats semblants. Aquesta dada ens fa pensar que la influència de la repetició no és directa, i que aquesta repetició ha d’estar més contextualitzada i adaptada a les necessitats. Probablement, amb l’aparició de les primeres paraules suposa un gran suport, emparant el que tant els costa d’expressar. Traduir el que diuen és molt útil, és un reforç immediat i coincideix amb el contingut, tal com hem assenyalat més amunt. Al mateix temps, és una oportunitat de tornar a sentir el mateix de manera correcta i en un context en què sabem que estan atents. De fet, quan repetim una paraula a un infant estem demostrant que també l’estem atenent. Finalment, en repetir estem donant peu perquè l’intercanvi de la conversa continuï.

No obstant això, a mesura que els infants van tenint més habilitats lingüístiques i poden expressar més coses a través del llenguatge, no necessiten que repetim tant, i si ho fem pot ser que no estiguem fomentant cap de les coses que acabem d’assenyalar.

Però durant les nostres converses amb criatures d’uns dos anys d’edat no només els repetim, sinó que ells o elles també repeteixen el que diem. Sabem que la imitació és, alhora, un element que ens indica que tot va bé (estan atents, participen…) i que promou el desenvolupament. Els infants que més imiten conductes i paraules solen considerar-se més desperts, ja que posteriorment són capaços de reproduir en altres contextos el que han après imitant. Sabem també que la imitació no és mecànica. I habitualment sol comentar-se que les criatures que «repeteixen com a lloros» van aprenent moltes paraules a gran velocitat. Igual que amb la repetició adulta, la recerca ha mostrat que, entre els deu i els vint mesos aproximadament, els infants més repetitius són els que tenen millors nivells de llenguatge (sobretot, coneixen més paraules). Es tracta d’una repetició espontània, no la que intentem fomentar en algunes ocasions demanant que diguin el que volem. Sembla que, a aquestes edats, repetir a l’adult de manera espontània i immediata és una estratègia per assentar alguna cosa que encara es coneix d’una manera molt superficial. En realitat, és com si tinguessin una idea d’aquestes paraules o frases però necessiten un lloc segur on comprovar-les, per això les repeteixen. Posteriorment les diran per si mateixos.

Repetir és, a més, una estratègia d’interacció, atès que és una manera de mantenir-se en la conversa quan no hi ha gaires més eines per continuar. En algunes recerques s’ha mostrat que repetir als adults ve a ser com un laboratori de proves, les oracions que els infants de dos anys repeteixen als adults no apareixen de manera totalment espontània quan parlen en aquell moment, però sí que ho fan setmanes després.

Si fins al segon aniversari la repetició espontània està relacionada amb un desenvolupament del llenguatge més avançat, a partir d’aquesta edat no hi ha dades que demostrin que ho afavoreixi. Ni en la nostra recerca ni en altres estudis realitzats en llengua anglesa s’ha trobat que repetir molt a partir dels dos anys afavoreixi el desenvolupament del llenguatge (tampoc que sigui negatiu). Probablement la freqüència amb què els infants repeteixen sigui menor, i qualsevol forma de repetició no té per què ser útil. El nostre estudi ha trobat que l’únic cas en què repetir als adults als dos anys d’edat estava relacionat amb nivells alts de gramàtica sis mesos després, és quan, a més de repetir una part del que diu l’adult, s’afegeixen altres paraules, com en aquest exemple:

Adult: Mira l’aneguet!

Nena: Aneguet aquí.

En canvi, els infants que més repetien paraules o parts d’oracions no eren necessàriament els que presentaven nivells gramaticals més alts.

Tots aquests resultats mostren que repetir no és un acte mecànic, sinó que es realitza de manera espontània i ajustada a l’edat i al nivell de desenvolupament lingüístic de les criatures. La repetició espontània que els infants fan dels adults de manera primerenca sí que pot semblar un indicador del desenvolupament posterior, però si continua no ens informa realment.

Paral·lelament, els resultats també ens duen a reflexionar sobre el paper que s’atorga a la repetició en alguns projectes relacionats amb el desenvolupament en general (els anomenats bits d’intel·ligència, per exemple) o de segones llengües en particular.

Concretament, aquestes recerques sí que recomanen cautela a l’hora d’utilitzar la repetició com a mecanisme d’augment del vocabulari en una primera o segona llengua. La relació no és directa. La repetició és una característica de la parla adulta i infantil que té efectes molt concrets en una finestra temporal molt específica, en situacions d’interacció i afecte. No es tracta de repetir més, sinó que es tracta de repetir reprenent continguts i estenent-los, especialment abans del segon aniversari.

En qualsevol cas, en aquests moments estem començant a investigar la interacció amb educadores en el context de l’escola infantil. Confiem que els resultats d’aquest estudi aportin dades complementàries a les que hem comentat, especialment per a la pràctica educativa a l’escola.

Marta Casla, Universidad Autónoma de Madrid

 

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!