Infant i societat. El parc central de Nou Barris, un altre rèquiem?

Sort que queden arbres amb troncs bonyeguts i recargolats, arrels al descobert, aigua i desnivells que permeten als infants escapar-se de l’àrea tancada de jocs per anar a jugar.

Havia sentit a parlar de la balena del parc de Nou Barris i tenia curiositat per veure-la.

Aquell parc l’havia anat a visitar deu anys enrere. Havia rebut un premi d’arquitectura, l’Urban Landscape Award, l’any 2007. Real­ment és un parc molt gran i molt bonic. Té molta vegetació i alguns arbres, com el de la llana i el bellaombra, ben singulars i suggeridors per les seves formes. És ple de palmeres, oliveres i pins australians que deixen minúscules pinyetes a terra.

Em va encantar el llac amb el pont-aqüeducte i les tarimes de fusta que flotaven sobre l’aigua. Hi havia grans sortidors a la paret. I un tros de barca que semblava haver encallat amb un canvi de marea i que convidava a jugar a mariners o pirates.

Els arquitectes havien jugat per tot arreu amb la forma triangular, cosa que donava un ritme especial a l’espai.

Realment és un parc preciós.

Ahir hi vaig anar i vaig trobar de seguida la balena. És enorme i brilla de lluny. Es veu una estructura de joc ben dissenyada, feta amb diversitat de materials, que ofereix també multiplicitat de possibilitats de joc, permet fer diferents recorreguts en el seu interior i llançar-se per llarguíssims tobogans. De fet, malgrat que era hora de dinar, hi havia infants d’edats diferents mostrant als seus familiars de què eren capaços. Altres saltaven a les zones de matalassos elàstics que hi havia al voltant.

De cop, em vaig adonar que el parc era diferent de com el recordava. A part de la balena i el seu entorn, que, evidentment, no hi eren fa deu anys. Vaig fer un volt i vaig trobar molts espais de joc tancats que no penso que quedessin gaire integrats en aquell espai tan ampli i bonic. Algun encara era força original, però altres, com la caseta amb tobogan que es troba per tota la ciutat, pintada amb els colors típics, semblava un pegat, allà.

Per tot el parc hi ha talussos recoberts de ceràmica que salven els desnivells del terreny. Jo tenia molt viu el record d’uns tobogans que em van semblar una boníssima idea perquè s’havien col·locat aprofitant aquests desnivells naturals. Però ja no hi eren.

Al final, dubtant, vaig buscar les fotografies del 2009. No ho havia somiat. La barca, els tobogans, les estructures de joc de fusta, abans hi eren, ara no. Per què? Haurien pogut conviure perfectament amb la balena. A més, el parc és molt gran.

Avui hi he tornat per assegurar-me’n i tampoc no els he vist.

Ja està bé que hi hagi, de tant en tant, un element ben singular, com la balena, però tampoc no és indispensable perquè els infants juguin i juguin bé.
Ja ho deia Aldo van Eyck fa molts anys, el 1962:

En mi opinión, el elemento instalado debe ser elemental en cuanto a la forma, con el fin de satisfacer los movimientos que el niño descubre de todos modos. Las ideas artificiosas pueden resultar divertidas en una feria, que al fin y al cabo es algo temporal, pero en una ciudad debemos crear oportunidades para que el niño haga lo que es habitual en él: caerse, trepar, saltar. Como al niño le gusta saltar al potro, construimos pilares cortos con ese fin. No podemos aventajar al niño, tan solo imitarlo. Hace 15 años todavía pensábamos que teníamos que inventar complejos artilugios para el juego infantil. […]

En mi opinión, gran parte del equipamiento de los espacios de juego que aparece en los catálogos no se adecúa al espacio público, porque no encaja estéticamente y porque no es suficientemente real. Los elementos de los espacios de juego deben ser reales…[…]

Un niño puede hacer cualquier cosa a partir de una forma sencilla. Si un objeto lúdico representa un animal desde el principio, la forma dicta su construcción hasta tal punto que pone fin al puro juego.

No sé si acabar aquest escrit gairebé igual que acabava el «Rèquiem pel parc de les Aigües»: «Sort que queden arbres amb troncs bonyeguts i recargolats, arrels al descobert, aigua i desnivells que permeten als infants escapar-se de l’àrea tancada de jocs per anar a jugar.

«I sort que aquest parc té un bon disseny de l’espai i una diversitat d’elements que per ell mateix ja convida a moure’t i descobrir-lo.»

Sílvia Majoral, mestra de parvulari.

Bibliografia
Eyck, Aldo van: Collected articles and other writings, 1947-1988, Amsterdam: Sun, 2006, edició a càrrec de Vincent Ligtelijn i Francis Strauven.
Majoral, Sílvia: «Rèquiem pel parc de les Aigües», Infància, núm. 152, setembre-octubre de 2006.

 

 

 

 

Associa't!

Vols ser soci/a o subscriptor/a de Rosa Sensat i tenir descompte en formacions i accés a tots els nostres continguts i recursos?
Fes-te'n ara!