Escola 0-3. Una mirada a l’estona de dinar

Alimentar-se és una de les moltes accions que tots nosaltres fem durant el dia. Des d’un punt de vista biològic és una activitat molt important i durant la primera infància és un dels eixos centrals de l’activitat que desenvolupen els infants. Alimentar-se, igual que dormir o jugar, són moments mitjançant els quals els infants van estructurant les relacions amb el seu entorn. A la llar d’in­fants, l’estona del dinar és un moment d’alt valor educatiu. El currículum de l’etapa ja ens ho fa saber. Activitats com el descans, l’ali­men­tació, els moments de cura s’alternen amb moments de joc i comparteixen tots ells el seu valor educatiu (Servei d’Orde­nació Curri­cular d’Educació Infantil).

El dinar forma part de la nostra vida quotidiana. El quotidià són tots els moments que succeeixen dia rere dia. Estones de joc, de contes, de canvi de bolquers, estones a fora el jardí o el dinar. Són els moments que teixeixen la nostra experiència a la llar d’in­fants i per això ens cal posar-hi tota la nostra atenció.

Si diem que l’estona del dinar és un moment educatiu, ens hauríem de preguntar què entenem per educatiu. T. Morgadi (2012) ens comenta que un espai educatiu és un espai organitzat que promou l’aprenen­tatge dels infants, que compta amb materials adequats al seu moment evolutiu i que, a més, ofereix experiències per a la construcció de la seva seguretat afectiva i la seva autonomia. Una autonomia entesa des de la capacitat que té l’infant per identificar la seves potencialitat, la seva voluntat i que se sent capaç de prendre decisions. Una autonomia que només veurà la llum si abans aquest nen o aquesta nena han estat depenent d’un adult que en té cura. «No existeix autonomia sense dependència», diu M. Chokler. Un adult que li ofereix protecció, que té en compte les seves necessitats físiques, cognitives, socials i emocionals i que vetlla per garantir-li un context ric en experiències i en relacions. Un entorn on les seves necessitats estiguin cobertes i els seus drets garantits.

Aquest adult és el que Elionor Goldshmied anomenava persona de referència. Perquè és qui millor coneix l’infant i amb qui l’infant estableix el vincle que necessita per poder sobreviure. Una persona propera amb qui estableix relacions de confiança, d’afecte, i amb qui es creen lligams de seguretat tan necessaris com indispensables. A la llar d’infants, aquesta persona serà l’educadora. La persona que acompanya, facilita i guia el procés, tasques de la seva acció educativa. Aquesta persona referent ha de conèixer com és l’infant i com es desenvolupa per no exigir-li el que encara no pot fer. Estan en ple procés de desenvolupament, un desenvolupament que neix de totes les transformacions internes. I som nosaltres els adults responsables dels infants que tenim al davant.

A la llar d’infants els moments de cures o atencions personals són una oportunitat per teixir aquests lligams amb l’infant. L’estona dels àpats és un d’aquests moments si l’adult que hi és present està disposat a veure i a donar resposta a aquestes necessitats de l’infant. Necessitat de ser mirat, escoltat, atès, comprès. Serà només des d’aquesta presència de l’adult que l’infant se sentirà segur i podrà començar a construir el vincle amb la persona adulta. I aquesta serà una oportunitat compartida.

«Emmi Pikler no solo descubrió los parámetros necesarios para un vínculo seguro, sino que concibió el vínculo afectivo y los cuidados-educación como la unidad en que los cuidados amorosos y atentos, además de establecer el vínculo en sí mismo, eran la clave de la educación.»
E. Kálló, 2016

Trobar la manera que totes aquestes necessitats físiques, socials, cognitives i emocionals que he esmentat més amunt siguin ateses durant els àpats, que és on se centra el text, no és fàcil, però hem de cercar com fer-ho, perquè és responsabilitat nostra garantir el bon desenvolupament dels infants que estan a la llar.

L’estona de l’àpat hauria de ser una oportunitat per estar junts, l’educadora i l’infant. Estar junts implica la participació de l’infant durant aquest moment, tenir la iniciativa, cooperar i manifestar plaer en la relació. Per això, l’educadora buscarà la participació de l’infant i crearà l’am­bient necessari per afavorir la cooperació.

Es necessita una actitud atenta, que es coneguin i sàpiguen els comportaments de cadascun, que es construeixin relacions de qualitat amb l’adult de referència, que es prengui consciència que el vincle aporta a l’infant la seguretat i la protecció que necessita per construir la seva autonomia. Rafa Gue­rrero parla del vincle segur amb l’adult de referència com una necessitat vital de tota persona i, anant més enllà, de tot mamífer. Voler tenir un adult disponible, accessible, present, no és un caprici de l’infant, és una necessitat vital i l’adult és el responsable de garantir-li aquesta protecció, aquest ambient de seguretat. «El nadó ve predisposat a vincular-se amb els seus cuidadors», diu Rafa Guerrero.

A més de les necessitats abans esmentades, volem que durant l’estona de dinar l’infant gaudeixi de llibertat de moviment. Una llibertat que li permet ser part activa d’aquest aprenentatge i on el diàleg amb l’educadora és real, en el sentit que es té en compte tot el llenguatge corporal i visual que precedeix a la comunicació verbal. Aquesta llibertat de moviment és també una de les bases per establir la relació segura, de confiança, honesta i de respecte que tant necessita el nen o la nena per arribar a ser una persona autònoma. Una relació de qualitat.

Existeixen al mercat una gran quantitat d’instruments dissenyats amb la finalitat de mantenir l’infant estàtic, quiet. Podem parlar d’hamaques o de trones. Elements que en la mesura que compleixen l’objectiu per al qual estan dissenyats, queden molt lluny de la idea d’infant capaç, autònom i competent de què parlem. Aquests instruments immobilitzen l’infant i moltes vegades el col·loquen en una postura poc recomanada i gens adaptada al seu moment de desenvolupament motriu. A més, hem pensat en quin lloc col·loquem l’infant quan utilitzem aquest tipus de mobiliari? El posem en un lloc allunyat de nosaltres, dels nostres braços, del seu espai de seguretat. Immobilitzat i, per tant, sense poder comunicar-se a partir del moviment. Un llenguatge que incorpora molts missatges que no podrem identificar.

Donar el menjar a un infant demana un l’adult que el sostingui, literalment i simbòlicament. Literalment perquè l’agafa, el manipula, el toca; simbòlicament perquè el mira, l’espera, l’escolta i arriba allà on ell no pot. Tota una responsabilitat per part nostra. Com en tota acció que afecta l’infant directament, anticipar, verbalitzar, escoltar i atendre les seves necessitats són les bases que guien aquest moment.

Menjar a la falda
Quan oferim el menjar a la falda, el contacte del cos entre adult i infant permet captar molts dels missatges que el nadó transmet a l’adult. Entenent aquesta falda no com un lloc de coacció o lloc on l’infant no pot ser qui és perquè se sent reprimit per uns braços que limiten. Aquesta intenció quedaria allunyada de tot el sentit que acompanya aquest moment, que té una clara intenció d’acompanyar, de sostenir el cos del nadó.

Un subtil balanceig de l’esquena, si no la tenim a prop difícilment el podem percebre. O difícilment notarem el lleuger moviment del cap de l’infant quan es retira per dir-nos que potser el menjar està massa calent o que ja no en vol més, si no es troba damunt nostre. Quan l’infant està assegut a la falda prop de la taula, pot veure el seu menjar dins el bol de vidre, pot moure’s, acostar-se, allargar la mà o observar de ben a prop el que hi ha dins.

Donar un àpat a la falda és entendre que aquest moment és de tots dos, una oportunitat de relació, de col·laboració entre infant i adult. Compon l’espai i l’ambient perquè donar un biberó, una fruita o una verdura, sigui un moment tranquil, un moment íntim i de comunicació, un moment cuidat i pensat.

Durant l’àpat s’estableix un diàleg. Un diàleg a través del cos, dels moviments d’uns i altres, que serveix per construir ponts de comunicació capaços d’influir en aquests i altres moments. Perquè són diàlegs reals, respectats, on tots dos comuniquen i escolten el que es diuen. On el ritme el marca l’infant i l’adult segueix. Gaudir de la llibertat de moviment, no tan sols durant el joc, sinó també en el moment de l’àpat, és garantir que l’infant pugui participar de forma activa en aquest moment.

L’educadora ha de preveure quan l’infant tindrà gana. Aquesta és una informació que s’obté de la família i que ens serveix per organitzar el dia en una estança de nadons. L’alimentació en aquestes edats ocupa gran part del dia, i per poder atendre individualment cada infant ens cal preveure en quin moment tindrà gana.

La preparació del context i del material és important per tal que l’estona de l’àpat es pugui viure en un entorn tranquil i segur. Cal tenir en compte la resta del grup. Els infants que no mengen han de trobar recursos rics i adequats al seu moment de desenvolupament. Llavors és quan ens disposem a comunicar al nen o a la nena que tenim el seu menjar preparat. Acostar-nos-hi per mostrar-li el biberó, o el pitet si ja menja sòlid, és la manera de fer-li saber que s’acosta el moment de menjar. El diàleg ja comença aquí, mostrant, verbalitzant, obrint els braços i esperant-ne la resposta. El diàleg és cosa de dos, calen ambdues direccions. Podem dirigir-nos junts fins a la taula quan l’infant prefereix que el vagis a buscar o esperar-lo asseguda a la cadira alta perquè és ell qui decideix acostar-se. Seiem còmodes. Els cossos es troben, es noten, es toquen, tots dos saben que són escoltats. Coneixedors que les demandes, troben la resposta adequada encara que de vegades no sigui l’esperada.

L’alimentació dels infants evoluciona al llarg de la seva estada a la llar d’infants i hem d’anar adequant les nostres actuacions. Canvia el seu interès i la seva autonomia. El tipus d’alimentació el marca la família, és ella qui decideix en quin moment el seu fill comença a menjar sòlid. Cada infant és únic i també és única la manera que tenen de fer-nos saber que volen una participació més activa. Hi ha qui segueix amb la mirada la cullera quan agafa el menjar del bol i fa el camí fins a la seva boca. D’altres col·loquen la mà sobre la nostra per compartir el camí. Hi ha tantes formes com infants. Serà des de la presència i l’acompanyament que anirem adaptant-nos als diferents moments, perquè adaptar-nos a aquests canvis és la forma que tenim de garantir que les seves necessitats són escoltades, es tenen en compte i estan cobertes. El cos de l’infant que tenim assegut damunt les nostres cames ens comunicarà quan serà el moment d’incorporar-lo, d’acostar-lo al bol. Seran pistes, entre altres, que ens donarà l’infant sobre el progrés del seu camí cap a l’autonomia.

Pas a la taula baixa
Quan l’infant deixa la falda de l’educadora fa un pas important en l’adquisició de la seva autonomia. Ser capaç emocionalment d’estar separat de l’adult de referència és un gran avenç en la construcció del seu jo diferenciat de l’adult. A més, l’educadora observa que el joc de l’infant és més evolucionat. La destresa en agafar petits objectes com culleres, pals…, un moviment del canell més àgil i jugar a «fer com si» mengés o asseure’s sol a la cadira de posicions i tocar de peus a terra, tenir més control quan agafa el got per beure aigua, mostrar interès per fer-ho sol…, són també aspectes que ens mostren la capacitat de l’infant d’anar un pas més enllà en el procés d’adquisició de la seva autonomia.
Habitualment és quan l’infant mostra interès pel company en diferents moments de joc. Les relacions socials són cada cop més buscades i ja no són fruit de l’espontaneïtat. No ens oblidem que l’estona del dinar és un moment de relacions socials importants. Sense passar per alt que l’infant ha de mostrar necessitat i interès de viure aquesta experiència. Seure a la cadira i no a la falda de l’educadora no vol dir abandonar-lo a la seva sort. No, en cap cas. Seguim acompanyant l’infant des del costat, sense interferir, però a prop per si necessita la nostra ajuda en algun moment. Aquest primer pas de seure en una taula i cadira baixa es desenvolupa igualment de forma individual. Com tot, és un procés i cal oferir el temps que cadascú necessita per habituar-se al canvi.

Un moment compartit
A poc a poc, quan hi ha en el grup més infants que es troben en el mateix moment evolutiu, es comença a compartir l’espai del dinar. Serà a poc a poc, que el dinar passarà a ser una estona de relacions, de trobada amb companys i companyes. Una oportunitat per socialitzar i compartir. Primer, un dinar compartir en parella, dos infants que es trobin en un moment semblant. I a poc a poc anar incrementant aquest grup i compartir aquest moment amb alguns companys i companyes més. Sense perdre la intimitat que ofereix el petit grup. Aquest pas, com els altres, s’ha de viure amb alegria, i l’adult ha de ser a prop per garantir que tots els infants viuen aquesta estona de forma distesa i relaxada.
Un dia, més endavant, l’infant comença a mostrar interès per col·laborar en la preparació de la taula, ja sigui agafant les estovalles per una punta, desant els gots, la gerra i els tovallons a la taula o recollint els seus estris i desant-los a la safata per portar a rentar. Són accions que sorgeixen per propi interès, no demanem que ens ajudin, però, si ho fan, els agraïm la participació. Quan com a adult valores aquest moment i li atorgues el potencial educatiu que s’hi esdevé, no queda altra opció que invertir recursos tant personals com materials per tal que l’estona del dinar esdevingui una font de gaudi i plaer, d’aprenentatges per a la vida, on les relacions que sorgeixen amb els altres infants i amb l’adult siguin de qualitat, agradables i respectuoses amb les necessitats reals de cada un de les nenes i els nens que formen el grup. Que es puguin mirar als ulls, parlar i acompanyar-se en aquest camí de la vida.

Annia Vilaró Font, mestra de la Llar d’Infants
El Melic de les Planes d’Hostoles i formadora.

Bibliografia
Chokler, M.: «Haurraren autonomia», www.youtube.com/watch?v=0MSSJ25tuBI, 2015.
Guerrero. R.: Educación emocional y apego, Barcelona: Cúpula.
Kállo. E.: «Sobre la unidad de los cuidados y la educación, una vez más», RELAdEI (Revista Latinoamericana de Educación Infantil). Monogràfic Pikler-Lòczy, 2016.
Morgandi, T.: «Les activitats quotidianes», Infància, núm. 186, 2012.
Servei d’Ordenació Curricular d’Educació Infantil: Currículum i orientacions educació infantil. Primer cicle, Barcelona: Departament d’Ensenyament, 2015.

 

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!