Els materials de tradició oral (cançons, cantarelles, endevinalles, jocs, contes, faules, refranys…) sorgeixen d’un procés de creació popular a partir de formes de vida mil·lenàries, de pràctiques, conductes, activitats i relacions socials o de creences religioses, entre altres manifestacions dels pobles, i constitueixen un corpus artístic perenne d’abast internacional, amb múltiples variants i adaptacions segons les èpoques, les cultures i els llocs geogràfics, però presents a tot arreu. I a més a més de formar part de molts aspectes de la vida, sovint han servit d’inspiració a músics i literats que han begut d’aquestes fonts per a les seves produccions literàries i musicals.
L’any 1977 el folklorista Heda Jason1 va idear el concepte d’etnopoètica per denominar bona part de tots aquests materials literaris, musicals o lúdics d’origen remot i anònim i que tenen en comú aquestes característiques:
- Tenen un origen desconegut i una bona part possiblement són residus d’antics ritus o de manifestacions sagrades.
- Han exercit o exerceixen encara una funció comunicativa que s’expressa a través de la paraula, el gest, el moviment…, i actualment també a través dels recursos gràfics.
- Han tingut o tenen caràcter utilitari, d’aquí la seva perdurabilitat, tot i que en la majoria de casos han perdut la funcionalitat a causa dels canvis en les condicions de vida. Malgrat tot, en sorgeixen de nous per donar resposta als esdeveniments de la vida quotidiana.
- Un cop desvinculats de la seva funció original, molts han esdevingut materials per a ús infantil.
- La seva transmissió va ser oral fins que, en diferents moments històrics, folkloristes o escriptors els van recopilar per preservar-los. Tota vegada que són productes de transmissió oral, presenten multituds de versions dels mateixos temes.
- Estan molt relacionats amb zones geogràfiques concretes però, al mateix temps, un mateix producte o un de molt semblant es pot localitzar en llocs molt diversos; tenen, per tant, un caràcter universal.
- Fan servir un registre col·loquial i alhora proper al llenguatge poètic per la quantitat de formes retòriques que contenen.
- S’adapten a les formes de vida de cada època i en són un bon exemple les manifestacions multimodals que actualment es difonen a través de les plataformes tecnològiques que tenen al seu abast.
Sovint ens demanem com s’ho han fet aquests materials per arribar fins als nostres dies i quines transformacions i adaptacions han hagut de fer per sobreviure al pas del temps. Si hi volem donar una resposta metafòrica, podríem dir que han actuat com les plantes, que troben els requisits necessaris per viure i desenvolupen mil maneres d’adaptar-se i reproduir-se: busquen la llum, se sostenen en altres plantes, s’alimenten d’elements de l’entorn, creen llavors voladores o deixen que aquestes llavors viatgin entre les plomes o els pèls d’alguns animals. Però, a banda d’aquesta imatge que ens remet al món vegetal, la realitat és que els humans tenen necessitat de construir imaginaris col·lectius que els identifiquin com a grups, senten interès social per les tradicions i, a més a més, els mites i la fantasia són elements essencials i constitutius de la nostra configuració mental. Si hi afegim la capacitat d’assimilació, adaptació i transformació que els pobles han demostrat amb qualsevol fet o esdeveniment social o cultural, entendrem per què encara avui expliquem contes populars, fem «ralet, ralet» als petits, ens agraden les endevinalles o cantem nadales.
Els jocs de falda, les primeres interaccions lúdiques amb l’adult
Els materials coneguts com a jocs de falda2 són part d’aquest corpus. Com tots els altres materials, els trobem a totes les cultures i participen de la majoria de característiques que especificàvem més amunt, però tenen alguns matisos que els fan particulars i mereixedors d’una atenció especial per part de pares i docents.
Una primera mirada desvela que van molt més enllà d’un simple entreteniment perquè incideixen sobre aspectes cognitius i es realitzen durant un període de la infància en què es modulen les bases individuals i socials del nen i la nena i es podrien definir com un producte d’acompanyament en el desenvolupament dels infants, un acompanyament intel·ligent que s’ha gestat a partir de la intuïció de l’adult, observador durant segles de les necessitats i les preferències dels nadons i de les primeres edats, i que actualment s’ha vist ratificada per les teories de la neurociència.
Els especialistes han constatat la necessitat que tenen els infants de relacionar-se i d’interactuar amb el seu entorn des del primer moment, una necessitat que les mares devien descobrir molt aviat, i les cançons de bressol, d’abast universals, en són un bon exemple. Bonnafé,3 especialista en les primeres edats i defensora de la introducció prematura de materials literaris i musicals, descriu en aquest fragment aquesta relació entre la mare i l’infant, que podríem aplicar a l’acció de qualsevol joc de falda:
«A mesura que s’han desenvolupat els coneixements sobre les competències dels bebès, des dels primers dies de vida, els especialistes han confirmat que no n’hi ha prou de tenir cura de les seves necessitats materials essencials. S’ha demostrat, i les mares sempre ho han copsat de manera intuïtiva, que la relació és de vital importància per a la construcció del psiquisme de l’infant. La mare comprèn, interpreta els senyals del seu fill. La resposta que li dona està basada en la seva experiència, en el que sent i en el que espera. Quan el nen reacciona, ella posa en joc les pròpies emocions i llavors sorgeix entre ells un autèntic diàleg amb tota mena d’experiències i on el llenguatge només és un dels elements. Tot acompanyant les paraules, hi ha el plaer dels gestos, de les mirades, dels sons, de les formes de trobada o allunyament que dibuixen tot un paisatge d’intercanvis.»
També Levitin,4 que explica que la música activa àrees molt antigues del cervell, remarca com les mares han cantat als seus nadons des de sempre. Segons ell, les cançons de bressol tenen una funció pràctica per relaxar l’infant, en un ambient íntim i reconfortant. I és que els coneixements que es tenen actualment sobre el funcionament del cervell han ratificat actuacions que durant segles han estat purament intuïtives.
La dimensió cognitiva
L’infant és receptor del llenguatge des del moment que neix i, al cap de poc, ja fa les seves aportacions amb l’emissió dels primers sons i els primers balboteigs. S’estableix així el diàleg amb l’adult i la introducció de cançons i cantarelles és espontània –«Què li darem al noi de la mare?»…–. La música se suma al llenguatge i capta l’interès del nadó, que respon amb l’atenció la mirada, el gest o les pròpies produccions sonores. Sovint el diàleg, la interacció, es produeix a través del balboteig que l’adult imita i adapta, i així comença a donar, de manera pràcticament inconscient, les pautes de la pròpia llengua:
“L’infant és receptor del llenguatge des del moment que neix i, al cap de poc,
ja fa les seves aportacions amb l’emissió dels primers sons i els primers balboteigs. S’estableix
així el diàleg amb l’adult”
«Els adults entenen aquesta música, el bebè i l’adult dialoguen així per la sonoritat de la llengua, a través de la modulació de la veu.»5
Els jocs, que combinen música, paraula i algun tipus de gestualització o moviment, acompa-nyen les accions, marquen el temps, incideixen en la psicomotricitat des dels petits gestos fins a moviments més amplis. L’acompanyament de l’adult es manté i aviat l’infant n’entén l’estructura i el funcionament. Cada un d’aquests materials comença, continua o es desenvolupa i acaba en un espai de temps abastable a la capacitat de captació de les criatures. Els copsen sencers, hi participen des del començament fins al final i els segueixen amb l’expectativa del que vindrà.
Estarà, doncs, establint les connexions necessàries entre so, llenguatge, moviment, gest, expressió…, de manera que activarà les xarxes neuronals necessàries per a una millor comprensió del missatge en un procés lent i complex, que li permetrà finalment participar plenament en el joc i establir les bases per a d’altres activitats posteriors a mesura que domini el context i se senti més segur si aquestes connexions li resulten útils i agradables.
La pràctica d’aquestes activitats lúdiques implica tot un seguit d’accions, descobriments i aprenentatges:
“Els jocs, que combinen música, paraula i algun tipus de gestualització o moviment, acompanyen les accions, marquen el temps, incideixen en la psicomotricitat des dels petits gestos fins a moviments més amplis.”
La imitació. Una de les primeres remarques és la posició de l’infant que seu a la falda i de cara a l’adult. Té, per tant, la possibilitat de veure’n la cara, el moviment del llavis, l’expressió, la mirada… Aquesta interacció li permet observar les accions de l’adult per poder-les reproduir ben aviat. Si observem l’actitud del nen quan juguem, dialoguem, cantem o gesticulem amb ell, descobrim una primera fase en què observa el comportament de l’adult que generalment té al davant. Posem per cas l’exemple d’un joc en què li acariciem la cara («Galaneta mà» o «Gateta moixoia»): després de repetir-ho diverses vegades, és gairebé segur que el nen faci l’acció de tornar la carícia i iniciar així la seva participació.
El control del moviment. Molts d’aquests jocs van acompanyats de moviments parcials o globals del cos, en direccions i sentits diversos, o proposen activitats motores simples com aplaudir, moure les mans, jugar amb els dits («Ralet, ralet…»)…; també n’hi ha que introdueixen seqüències motores que requereixen una intencionalitat, que obren pas a d’altres moviments més complexos, i que de vegades afecten l’equilibri («Bim, bom les campanes de Salom»; «Arri, arri, tatanet»). L’adult li agafa les mans, però l’infant haurà d’aprendre a no oferir resistència davant del balanceig o el galop. Aviat confiarà plenament en aquest adult i es deixarà anar al ritme de la música.
El descobriment del cos. Durant els primers mesos, el nen es descobreix les mans. Potser de manera espontània l’adult les hi agafarà i li farà fer «Ballmanetes», o serà el mateix adult el qui faci girar les seves mans davant dels ulls de l’infant mentre canta «Els putxinel·lis». Després pot ser que l’ajudi a identificar-se els dits i li reciti «Aquest és el pare o Carril, camil», mentre li va resseguint dit per dit, o que el sorprengui amb pessigolles quan «vagi a la carnisseria» («Si vas a la carnisseria, no compris carn d’aquí…»).
El control dels primers desplaçaments. Saltar, caminar, arrossegar-se, enfilar-se…, són els primers desplaçaments en el seu entorn proper. No sempre poden ser desplaçaments autònoms i llavors necessiten l’acompanyament de l’adult per saltar («Salta Miralta», «Un, dos, tres»), per pujar a coll («Jaume pataume»)…
La sorpresa. En alguns jocs, sobretot la primera vegada que s’hi juga, l’infant es veu sorprès per alguna cosa que no s’espera o que no pot controlar perquè l’acció final va precedida d’un moviment repetit que s’acaba automatitzant. Aquest és el cas del que esmentàvem abans («Si vas a la carnisseria…») o de «Mà morta» i «Peu mort», en què se li demana que no faci força amb la mà o el peu perquè l’adult els pugui sacsejar al seu gust per acabar picant per sorpresa la cara o una altra part del cos del nen. El mateix cas trobem a «Ralet, ralet» o a «Maneta blanca», que també acaben amb un final inesperat, o en un altre joc amb enganyifa per als més grandets com és «Nasset, nassirró». Aquí l’adult fa veure que ha robat el nas de l’infant i li ensenya la punta del dit polze entremig de l’índex i el del mig.
El tacte i la carícia. Pràcticament tots aquests materials impliquen contacte físic, ja sigui perquè seuen a la falda, perquè els agafem les mans o perquè els toquem la cara, però en alguns la carícia és la protagonista principal de la interacció. Tal és el cas dels que abans esmentàvem, «Galaneta mà» i «Gateta moixoia», de «Pugen les formigues», en què fem córrer els dits pel seu cos, o de «Barbeta, barbitxola» en què, amb el dit, resseguim les parts de la cara que s’anomenen.
Les vivències rítmiques. Empeltats com estan amb la música, molts d’aquests jocs mantenen moviments binaris: amunt i avall («Pugen les formigues»), pujar i baixar («Bim-bom»), aparèixer i desaparèixer («Cucut, Tat!»), o un ritme intern regulat pel moviment («Arri, arri, tatanet») o pel diàleg («El carter»). El llenguatge sol o bé acompanyat de música regula l’acció i estableix una interacció sincronitzada que afavoreix la memorització.
El gust pel llenguatge. Aquests jocs representen un dels primers llenguatges literaris amb els quals entren en contacte els més petits, justament quan estan en ple procés d’adquisició de la llengua, i ho fan en moments d’intimitat, de joc i de plaer. Podem parlar, doncs, d’un contacte positiu amb un estil lingüístic que servirà de porta d’entrada a d’altres registres retòrics posteriors, perquè sovint sorprenem l’infant amb materials que juguen amb el so, amb les repeticions, amb les al·literacions, amb les onomatopeies… I rep el llenguatge en una situació contextualitzada i significativa, amb acompanyaments musicals i gestuals. I mentre escolta una cantarella o una cançó, haurà captat l’expressió afectuosa de l’adult que té davant, haurà sentit una modulació determinada de la veu, potser s’haurà sorprès amb una inflexió final inesperada, amb una rima o una seqüència que li és familiar, o amb repeticions que li facilitaran la identificació i la inferència.
Finalment, voldríem destacar el valor que representa poder disposar d’unes obres musicals i literàries que estiguin tan a l’abast de la capacitat i realització dels infants en els inicis de la vida i que cobreixen tants aspectes del seu procés evolutiu. Dit d’una altra manera, els jocs de falda, com altres materials de tradició oral, són un compendi de petites obres d’art sorgides de l’anonimat dels col·lectius socials i dedicades als més petits.
Núria Vilà, professora jubilada de Didàctica
de la Llengua i de la Literatura
Universitat Autònoma de Barcelona
Notes
1. Jason, Heda: Ethnopoetry: form, content, function, Bonn: Linguistica Biblica, 1977.
2. https://jocsdefaldablog.wordpress.com/. En aquest blog, que és el resultat d’un treball final de Màster en Llibres i Literatura Infantil i Juvenil de la uab, trobareu una base de dades dels materials recopilats, els textos i les partitures de cada joc, exemples filmats de com s’hi juga, opinions d’experts, enllaços d’interès i una bibliografia.
3. Bonnafé, Marie: Les livres, c’est bon pour les bébés, París: Fayar, 2011, pàg. 68. (La traducció és nostra.)
4. Levitin, Daniel J.: El cerebro musical, Barcelona: rba, 2008, pàg. 148.
5. La petit histoire des enfants et des libres, París: acces, 2017, pàg. 5. (La traducció és nostra.)
