Tot passa per allà mateix. Ens formem, compartim converses, llegim, ens reinventem i sempre retornem a la base, l’infant. L’escola canvia com canvia la societat, estem en continu aprenentatge i revisió, però aquest aprenentatge mai pot oblidar el punt de partida, l’infant.
Som mestres i tenim una funció educativa a la nostra societat. Per a qui fem escola? Per a qui som a l’escola?
Podríem abocar-nos a un llarg debat, però segur que compartiríem que hi som per a ells, els nens i les nenes, que dia rere dia donen sentit a l’escola. Acom-panyem les famílies en aquesta tasca tan complexa i meravellosa que és l’educació dels seus fills i filles. Però l’objectiu principal és acompanyar els infants en la seva descoberta i interpretació d’aquest món. Des de l’escola, ampliem la seva finestra a la vida, oferint més contextos i relacions de creixement.
Per tant, en aquestes setmanes de confinament, compartint converses i formacions, m’adono que l’infant és l’essència de tot. Si no aprofundim en ell, tot el que construïm sense una bona reflexió del seu concepte caurà.
Ja podem anomenar-nos escola innovadora, escola viva, o escola oberta, que si el concepte d’infant no és compartit amb l’equip, reflexionat i posat en valor tant en el paper com a la pràctica, ens podríem trobar sent una escola molt oberta o viva, però molt viva i oberta per als adults. Però, i en tot aquest concepte, en tot aquest escenari educatiu, on són els infants? On queden?
L’escola i la concepció de la infància han anat canviant amb el temps. Abans les escoles es consideraven fàbriques de coneixement, ara ho som encara?
Som fàbriques de coneixement, on la producció essencial i clau són remeses de ciutadans eficients, productius i preparats per al món laboral? Que facin avançar el país, sobretot. Ens considerem això? Si fos així, partiríem d’un infant que volem «domesticar», tots al mateix ritme i tots amb el mateix objectiu final.
Sabem què volem que aprengui, com volem que aprengui, en quin moment ho ha d’aprendre i, potser no tant, per a què ho ha d’aprendre. Ja que ho ha de fer perquè és el que toca, el que s’imposa i el que hi ha. Atès que hi ha un adult que ho sap tot i un infant que no sap res, que necessita conèixer el que l’adult vol.
Aquest és un possible concepte d’infant, d’escola i d’adult. Podem imaginar-nos com serà el seu dia a dia. Un dia a dia on és l’adult qui decideix què, com, quan, amb qui i de quina manera consumeix escola. Perquè això, perdoneu, no és viure l’escola, és consumir-la amb un embut i de qualsevol manera.
Si aprofundim sobre la concepció d’infància podem trobar definicions com la del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el DIEC, que ens diu:
«Període de la vida que comprèn des del naixement fins a l’adolescència.»
És una etapa on la persona ha de gaudir d’especial protecció, com es reflecteix a la Convenció sobre els Drets de l’Infant, un document que s’ha de considerar bàsic, cabdal i imprescindible.És imperdonable no partir d’aquí com a mestres.
Aquests drets són essencials. No hi ha opció, és el nostre deure i la nostra responsabilitat vetllar pel seu compliment. Nostres com a professionals que acompanyem la infància i que, d’igual manera, hem de lluitar si alguna administració no els compleix. Són drets i els hem d’entomar com a tals.
L’infant, com ens deia Malaguzzi, és portador de drets. Però què vol dir això? Som plenament conscients de què implica? Els porta amb ell, aquests drets, o depenent del context i de la realitat que visqui els podrà gaudir o no? En la meva humil opinió, «portador de drets» implica que són propis, que no te’ls poden negar i que, a més, el context social i polític ha de garantir el seu compliment d’aquests drets sense distincions.
Si ens endinsem en aquesta Convenció dels Drets de l’Infant, en trobem d’específics que estan en estreta relació amb l’escola. Un d’ells, i per a mi un de què hauríem de partir com a escola, és l’article 12: «L’infant té dret a expressar la seva opinió i que aquesta sigui tinguda en compte en tots els assumptes que l’afectin».
És un dret molt clar i contundent, amb poques falses interpretacions. L’opinió de l’infant i tenir-la en compte. Ho respectem?
Malauradament no sempre ho tenim en compte. I és aquí on hem d’aprofundir i on hem de destinar els nostres esforços. Considero que tenim el deure i la responsabilitat de garantir i vetllar pels drets dels infants. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
Acceptem que un nen ens digui un no: no vull; no em ve de gust; no vull anar aquí, prefereixo anar a allà? Quina reacció ens desperta? Els infants tenen tot el dret a viure, pensar i sentir el que els vingui de gust. Són persones lliures, diferents de nosaltres i úniques. Amb ritmes, interessos i inquietuds molt diversos. On queden com a persones, quan no acceptem les seves opinions?
L’infant és aquella persona que rebem a les nostres escoles. Persona que pensa, sent, s’emociona i viu.
L’infant és l’essència de l’escola, el que dona sentit a cada espai, a cada proposta. El que dona sentit a la funció de l’escola. El que dona o hauria de donar sentit a l’organització diària.
Parlar d’infant pot ser un discurs molt ampli. Disposem de grans definicions i conceptes d’infant, grans aportacions de pedagogs i mestres que ens parlen i posen en valor aquest concepte.
Aquesta concepció ha anat canviant i modificant-se amb el temps, s’ha anat enriquint i, sobretot, perfilant.
Aquest infant, de mica en mica, ens ha mostrat que havíem de modificar, canviar i transformar-ne algun aspecte. Que el tractàvem com una tabula rasa que havíem d’omplir, omplir de continguts, de creences, d’experiències, com més millor. Havíem de fer bits, cercar molta música, molts inputs. És una esponja, pensàvem, ara ho reté tot. Llengües, millor que les aprengui a les primeres edats. Quantitat i quantitat eren garantia d’aprenentatge i desenvolupament. Com més aprengui ara, millor futur tindrà, ens pensàvem.
Per sort, això va canviant. No sé si al ritme que l’infant necessita o si l’espera és massa llarga. Però estem transformant aquesta concepció.
Els diferents projectes educatius de centre són els textos que guien i descriuen allò en què basem les nostres accions educatives, no poden quedar en paper mullat. No pot ser només una declaració d’intencions, una visió del que voldríem ser. Els projectes educatius de centre han de ser el que som, el que pensem, el que diem, el que posem en valor en paraules. És a dir, han de ser el reflex del dia a dia que els infants viuen en passar la porta d’entrada de l’escola.
No ens podem quedar només en la teoria, en les paraules boniques.
Què implica considerar a un infant curiós, investigador, constructor del seu aprenentatge? Quina realitat dona resposta a aquest infant en què creiem? Bàsicament, crec que el que implica més, i del que hem de partir, és la honestedat i humilitat, la reflexió i la contínua crítica i anàlisi. Que no és poc.
Què fem a les escoles? Què es viu i com ho viu cada persona? Plantegem-nos el que tenim escrit, analitzem-ho amb sinceritat, amb capacitat de millora, sempre. Hem de garantir que l’infant que imaginem als nostres pensaments i escrits tingui lloc a la vida real. Necessitem ser coherents sempre, en tot moment. Estant en equilibri entre la teoria i la pràctica. Sent conscients de qui som en el paper i qui som en la realitat.
L’infant és el que l’adult vol veure
L’infant serà el que els ulls de l’adult que l’acompanyi vulgui mirar, dependrà de les ulleres que es posi en entrar a l’aula i en les diferents situacions que es trobi. Aquesta mirada de l’adult és cabdal, de l’adult present que viu i conviu el sentit de vida compartida.
Podríem parlar i aprofundir en això, fent esment de conceptes com afinar la mirada, rigor professional, documentació, observació, escolta… I no tinc cap dubte que necessitem formar-nos en això. Però el primer pas serà valorar l’infant com el que és i creure-ho. Això farà aturar-nos. I d’aquí partirà tot. Aturar el nostre rellotge intern, el nostre cap que pensa en feina, feina i feina. Aturar-nos en ell, en l’infant.
Mai l’infant pot quedar en el lloc que interessa a l’adult. És una persona lliure i independent. Aquesta aturada, per afinar la nostra mirada i escolta en aquest infant que volem acompanyar de manera real en el nostre dia a dia, necessita que el mirem amb tots els sentits. Sense expectatives, ni judicis que marquin la nostra mirada. Amb una mirada neta, pura i molt oberta, capaç de captar l’essència de cada infant de manera única.
L’infant serà el que l’adult estigui disposat que sigui
I necessiten que garantim que en el nostre dia a dia tenen l’espai i l’ambient on poden ser el que són: infants. Que mereixen una escola que els aculli com a únics i diferents i que, per tant, es vetlli per una realitat que aculli cadascun dels interessos i inquietuds que tenen dins del grup, que respecti els ritmes i els temps de cadascú. Que podem garantir un espai on la vida sigui real.
Una vida en comunitat, en relació, en construcció i en investigació. Una escola que viu per trobar el sentit al viure. Cercant el que mou, remou i emociona. Una escola que aprèn dia a dia i que es fa preguntes constantment, com la ment dels infants. Perquè d’ells ens queda molt per aprendre.
No ens aturem en la reflexió i en la recerca del perquè. Generem discursos, busquem debats que construeixin i reconstrueixin la identitat de l’escola que acull cada persona. No ens podem quedar només a crear el discurs: ens ho hem de creure. Com a individus i com a equip.
Realment ens creiem l’infant i estem convençuts del concepte d’infant del qual partim?
Per tant, creure en un infant capaç, curiós, competent, protagonista, únic…, implica una mirada molt concreta de l’adult. Una organització molt acurada on aquest infant pugui ser realitat. Una actitud d’acompanyament conscient i segura que depèn, sobretot, de quina posició pren en el dia a dia, de quina mà ofereix i té. Aquesta mà que no jutja, que no té pressa, que no compara, que no marca el camí.
Aquesta mà que observa, que hi és, que escolta, que sosté, que reflexiona, que planifica de manera real i amb sentit, una mà prudent, una mà que deixa dir, fer i pensar. Una mà propera i humil que vol compartir, aprendre i créixer amb els infants.
Donem valor real a la infància, lluitem si ens ho creiem. Intentem-ho, que no quedi en l’intent. Tornem a la base i fem real aquesta persona que imaginem.Treballem-hi! Donem el lloc que mereix i que té el dret a tenir l’infant. Creem una realitat que li permeti ser i estar en el punt central, en el punt de mira i en el punt d’inflexió, que doni sentit a cada acció, a cada recerca i a cada investigació.
Ells tenen tot el dret i nosaltres tenim tot el deure.
Natàlia Grifé, mestra de la Llar d’Infants Municipal Lola Anglada,
Lloret de Mar.
