Entrevista. Conversa entre Eva Sargatal i Natàlia Grifé «Hem de pensar en l’infant que és ara, no com al futur adult que serà demà»

El 20 de novembre d’ara fa un any Eva Sargatal i Natàlia Grifé, mestres d’escola bressol i impulsores del col·lectiu @el03existeix, van organitzar una conversa per Instagram per reflexionar sobre els drets dels infants i la importància de tenir present la Convenció.

Recollim el gruix de la seva conversa, que es va fer just en els moments de represa de l’escola el curs escolar anterior. La vivència del confinament general i el tancament de les escoles va posar més en relleu la importància de tenir en compte el nostre paper com a educadors i, d’alguna manera, garants dels drets dels infants.

Eva Sargatal: El 20 de novembre és un dia per tenir en compte. La Convenció sobre els Drets de l’Infant, en aquesta data de 1989, és aprovada per les Nacions Unides i, per tant, esdevé llei al nostre país. No és una declaració d’intencions, és un marc legal i no ens en podem oblidar. Aquests drets dels infants no són paper mullat. Hem d’anar més enllà i és responsabilitat de tots nosaltres fer-los visibles, posar-hi veu i força, perquè els infants són portadors de drets. Això és responsabilitat nostra, implica que en els àmbits social i cultural hem de fer esforços per tal de garantir-los. Queda molta feina per fer, que no només és tasca de l’escola o de la família. És una feina de tots, perquè formen part de la societat i, com a ciutadans del present, els infants mereixen que aquests drets es tinguin en compte. Hem de treballar perquè els drets no es vulnerin, com malauradament encara passa avui dia.

Parlar dels infants és parlar dels seus drets, és parlar de la seva vàlua, de la seva dignitat, de com els acompanyem, de quin entorn i context els oferim. Hem de pensar en l’infant que és ara, no com al futur adult que serà demà, no en el que esdevindrà quan sigui gran. Parlar de l’infant és parlar de la persona que és avui, com viu i es mou per un món que ha de facilitar-li moure’s amb iniciativa pròpia, amb dret a ser escoltat i tingut en compte.

Natalia Grifé: Estic completament d’acord amb tu i, quan parlem de drets, també parlem de les responsabilitats que ens pertoquen als adults per tal de no vulnerar aquests drets dels infants, i, per tant, quan parlem de responsabilitats inevitablement estem parlant de deures. Com a adults tenim uns deures vers la infància que ens porten a parlar de la infància en majúscules i amb tots els seus matisos.

A vegades la falta de coneixement, a vegades la falta de consciència, la pressa –perquè els adults anem amb un ritme molt i molt frenètic–, ens porten a oblidar la infància. I llavors necessitem un confinament per aturar-nos i adonar-nos-en, per posar en valor la infància i conviure el dia a dia amb ella per veure el valor i, sobretot, la potencialitat que tenen els infants.

Avui el que pretenem és anar a l’essència del que és l’infant per poder parlar d’aquesta concepció d’infància i intentar contribuir a crear aquesta cultura d’infància que hi ha d’haver en el nostre país.

E. S.: Arran del que dius em venen moltes preguntes al cap: aquests drets dels infants, que són seus des del moment que han nascut, on queden? Per què es vulneren aquests drets? Potser perquè els infants no es queixen i no són escoltats? Per què no se’ls té en compte? És que s’han adaptat i és així la seva vida? S’hi han resignat? Ens podem permetre com a societat tenir ciutadans resignats? Si ja creixen amb aquesta resignació, com seran aquests ciutadans en el futur?

N. G.: No pot ser, necessiten sentir-se escoltats i que la seva opinió sigui valorada. Aquests ciutadans que ara estem menystenint i menyspreant són els ciutadans que tindrem en un futur, i com a societat no ens ho podem permetre, no tenim cap dret a vulnerar els seus drets sense cap conseqüència.

E. S.: Per què ens sentim amb el dret de vulnerar els drets dels infants? Quan es vulnera un dret d’una persona adulta, tothom salta, tothom crida, tothom es manifesta. I què passa amb els drets dels infants? Com és que no saltem, per què no cridem, per què no ens manifestem? Ha arribat el moment de dir prou perquè no ho mereixen. I aquesta pandèmia ens ha fet valorar on és aquesta infància. Els infants hi són, existeixen.

N. G.: Els coneixem, els drets dels infants? Som prou responsables amb aquests drets i, en conseqüència, amb els nostres deures com a adults vers la infància?

Els drets no són opcionals, però en el dia a dia som conscients de les situacions en què es vulneren aquests drets per falta de coneixement, per falta de consciència o per no tenir clar el paper que ocupa cada persona dins la societat. Cal tornar a la base i a l’essència per tal de poder construir una concepció d’infància sòlida, real i conscient.

E. S.: Deia Philippe Meirieu: «Els drets de l’infant tenen un únic significat: manifesten el compromís dels adults perquè cada infant pugui, un dia, signar la seva pròpia vida». Però, què són els drets de la infància? Els tenim presents en el nostre dia a dia? Què et sembla si els repassem, encara que només siguin alguns d’aquests drets recollits en els 54 articles de la Convenció?

N. G.: Som-hi: el dret a ser infant. Comencem per la base, l’essència. Al capdavall som aquí per a ells. Qui és l’infant? És el primer que ens hauríem de preguntar. A l’escola, en el context educatiu, normalment ens ho preguntem, o ens ho hauríem de preguntar, i no només el primer dia que arriba l’infant a l’escola sinó sempre, cada dia.

L’entenem com aquella persona de l’ara, o l’estem preparant per al futur? No pot ser que ser infant sigui equivalent a sentir-se pressionat a créixer. Hi ha aquell «com més aviat millor», el «vinga va, que ja ets gran», o «ho pots fer sol». És aquest, l’infant? O l’infant és el que té dret també a dir amb paraules o sense que «puc o no puc» i «em sento preparat o no em sento preparat».

Per tot això és important que, quan pensem en els espais, en els recursos, en l’economia, la política, quan pensem en qualsevol dels aspectes que tenen a veure amb les persones, pensem també en aquestes altres persones que tantes vegades queden relegades, oblidades. On queden els infants a les ciutats? Les places i carrers estan pensats per als infants? Durant el confiament hem pogut veure les places dels pobles i ciutats ocupades pels infants, encara que no estiguin pensades també per a ells i elles sinó per al ritme frenètic dels adults.

E. S.: Amb el que dius em fas pensar en un altre dret importantíssim: el dret a jugar. Què és jugar? Quin joc oferim? Què pretenem amb el joc? Pretenem només que s’entretinguin, o el valorem en tot el seu potencial? El que el joc els ofereix és viure, interpretar el món i aprendre. No ens podem permetre que els infants no juguin durant la seva infància. No tenim cap dret a tallar aquest dret. El joc és imprescindible per al creixement.

Però aquests carrers que comentaves, aquestes places, aquestes ciutats, permeten el joc? I, si permeten el joc, quin joc permeten: creatiu, lliure, ric, o limitat, arriscat, encerclat? Quantes vegades ens hem trobat als carrers cartells com: «Prohibit jugar a pilota», «Prohibit anar amb bicicleta o amb patinet», com si aquests carrers no fossin dels infants.

N. G.: Parlem ara del dret a una oportunitat justa. Què vol dir ‘oportunitat justa’? Què demana tenir oportunitats justes?

Significa conèixer qui és aquella persona que tenim davant per oferir-li aquella oportunitat que es mereix, que necessita, que li interessa i que li aportarà grans aprenentatges molt més enllà de l’escola, aprenentatges de vida, que sabem que hi són, i respectar aquella possibilitat de fer, pensar, sentir…

Sabem que els anys més importants per al desenvolupament d’un infant són els sis primers. Els aprenentatges que farà durant aquests anys quedaran consolidats en la seva part cognitiva i també en la seva part emocional. Als sis anys l’infant ja ha passat per experiències que l’han marcat: ha conegut l’amor o l’abandó, la carícia o la violència, l’atenció o la indiferència, la confiança o la desconfiança, l’alegria o la tristesa. Són trets característics d’algunes famílies, d’alguns infants, i hem de vetllar perquè pugui tenir la major part d’experiències positives possibles. I això és responsabilitat altra vegada de l’adult.

Per tenir una oportunitat justa, per desenvolupar-se normalment i ser feliç, cal que la major part de les experiències siguin positives. Si parlem d’oportunitat justa hem de valorar tots els contextos que oferim a l’infant. Li oferim aquell context de les pantalles perquè així no molesta i podem estar tranquils en una terrassa o restaurant? Li donem tot? Oferir una oportunitat justa és donar-li-ho tot sense cap límit ni cap pauta?

E. S.: No cal tenir-ho tot, i menys tenir-ho tot en el sentit material, no cal ser ric en el sentit material. És important que l’infant pugui ser ric en pensament, ric en imaginació, ric en investigació, ric en respecte…

I el temps? Quan parlem d’oportunitat justa significa que també ens hem de plantejar i preguntar quin temps oferim a l’infant. És aquell temps de fer i desfer, d’equivocar-se, de construir i destruir. Un temps que no ha de ser ni massa lent i ni massa ràpid. Necessita el temps just, i és llavors quan arriba el que en psicologia s’anomena ‘l’estat de flux’. És aquell estat de benestar meravellós, quan ens oblidem de tot el que passa a la resta del món i estem immersos en el que ens fa gaudir. I, així, del dret a l’oportunitat justa s’arribaria a l’estat del benestar…

N. G.: …que també podem reconèixer com el dret al benestar. El benestar per a un infant és sentir-se segur, confiat, i tenir una relació propera, i tot això no es pot fer en la distància. Per tant, el benestar passarà per aquestes relacions properes, quotidianes, de diàleg, de conversa, de confiança. Aquest benestar no és només físic, de cobrir les seves necessitats físiques, sinó que és també benestar emocional i social. I aquí hi contribueix de nou tota la societat.

Per a un infant, sortir al carrer també ha de produir benestar, però s’ha de sentir acollit, escoltat, valorat. Ja hem vist abans que els carrers dels pobles i ciutats no estan pensats per al benestar dels infants, i no parlem dels infants i persones amb mobilitat reduïda, que encara tenen més difícil els desplaçaments o fins i tot l’accés a espais de joc. Però a aquests infants i aquests ciutadans malauradament se’ls etiqueta: són els qui tenen ‘necessitats especials’. Nosaltres diem més aviat que tenen altres drets!

E. S.: El dret a no ser etiquetat. Una etiqueta és el paper que posem en un pot, una capsa, en un envàs per saber què hi ha a dins. Si hi ha sal és que ets salat, si hi ha sucre deu ser que ets molt dolç. Etiquetar l’infant fa malbé la imatge que l’infant es construeix de si mateix. Sabem que l’infant entre els 0 i els 3 anys s’està construint una imatge de si mateix, està construint un concepte i per tant també està construint la seva autoestima. Alerta amb les etiquetes, pensem-nos-ho molt bé abans de dir-li un «ets» de caire negatiu a un infant.

Existeixen també les etiquetes positives que potser fan el mateix o més mal que una etiqueta negativa: «ets el millor», «el que corre més ràpid!». També hi ha les etiquetes dels premis: «va, que, si t’ho acabes tot, tindràs les postres»; «va, que, si et portes bé, podràs mirar la tele». Perquè com que normalment no te’n portes de bé, o com que normalment no menges mai… Alerta amb les etiquetes perquè normalment es converteixen en una autoexigència de l’infant que està en ple moment de construcció de si mateix.

L’infant necessita sentir-se lliure i això ve molt determinat per les persones i el context que acompanyen aquest infant. I això va lligat amb un altre dret: el dret a la llibertat.

N. G.: Anem encadenant la llista de drets, el dret a la llibertat. Ens recorda que l’infant té dret a viure la seva vida com la vulgui viure, amb total llibertat. No som ningú per tallar aquesta llibertat, perquè és la seva vida i té tot el dret a explorar, interpretar el món i créixer dins un entorn que el pugui acompanyar en aquesta llibertat. Necessiten llibertat per gatejar, per desplaçar-se de la manera que sigui. Tota criatura necessita, des del naixement, llibertat per explorar i conquerir els seus espais. Necessita llibertat per gatejar, per posar-se dreta, per fer-se preguntes, per provar, per equivocar-se, per caure i aixecar-se, per experimentar i aprendre.

Tota criatura necessita suport, un adult al costat que li permeti ser lliure. Lliure és un dret a escollir on anar, amb qui i com anar-hi, decidir quant de temps. És la seva vida i té tot el dret a pensar lliurement, a valorar lliurement, a caminar lliurement.

Però massa sovint, com a societat, tallem aquesta llibertat. On queda, per exemple, la seva llibertat per expressar-se? Quantes vegades hem sentit un «Ai, fes-lo callar!» o un «Ai, no cridis!». Amb aquest tallar, amb aquest poc respecte o amb aquesta vulneració de la llibertat podem viure situacions, paraules, accions, en entorns que no deixen de ser violència cap als seus drets.

E. S.: El dret a la no-violència. Fer mal a una criatura és un acte de covardia, però malauradament existeix la violència, i sabem que la violència no educa, o només educa per crear més violència. Hem d’aprendre a substituir la violència i la por per la tendresa i l’escolta, per l’empatia, però necessitem ser-ne molt conscients com a adults.

Però, a banda d’aquestes violències tan descarnades que sovint afecten els infants més vulnerables econòmicament i socialment, hi ha les petites violències quotidianes: donar copets al cap perquè camini, agafar-lo pel clatell per treure-li els mocs de forma ràpida, castigar-lo perquè se li escapa el pipí, dir-li coses per ridiculitzar-lo: brut com un porquet, alt com una girafa, petit com una formiga, lent com un cargol… Són formes de violència dels adults, més o menys conscients per part nostra, que no deixen de ser vulneracions del respecte a les seves identitats.

N. G.: El dret a plorar. Quantes vegades hem sentit: «no ploris més, ja ets gran, no n’hi ha per tant!», «deixa de plorar!», «agafa el xumet ja i deixa de plorar», «fes-lo callar, només plora».

Aquest dret és un dret indispensable, El dret a manifestar-te, a la llibertat d’expressió… Un infant necessita plorar. Moltes vegades ens trobem amb infants que encara no dominen el llenguatge i el plor és innat i és la seva manera de comunicar-nos un malestar o una emoció. No som ningú per dir-li que no plori, ell es vol manifestar i exerceix aquest dret.

La nostra història i trajectòria personal ens ha fet viure les nostres emocions d’amagat, ens ha fet amagar massa sovint quan teníem ganes de plorar o quan ens sentíem malament. Tenim un paper fonamental i és que les emocions s’han de viure i s’hi ha de posar paraules i, si vols plorar, plora, i jo seré aquí per acompanyar-te, perquè tinc molt clar que plorar és un dret. Entendre’l, comprendre’l, escoltar-lo, valorar-lo i saber per què plora, aquesta és la qüestió!

I tenim un altre dret que es relaciona amb aquestes emocions, i és el dret a ser feliç.

E. S.: Sí, Natàlia, i a poc a poc anirem acabant amb bon regust de boca amb aquest bonic dret a ser feliç. Tot infant té dret a ser feliç, tota persona té dret a ser feliç.

Què necessita per ser feliç? Necessita un reconeixement per part de l’adult. Una atenció física, emocional, cognitiva. Necessita sentir-se estimada, atesa, mirada, lliure, però amb límits de referència. Sobretot necessita sentir-se reconeguda com a persona subjecte de drets. Per tant, ser o no ser feliç es veurà vulnerat o no segons si respectem la resta de drets. Serà la conseqüència de tots els drets de què hem parlat i de molts altres. Un infant que rep violència no pot ser un infant feliç. Un infant que no pot plorar no pot ser un infant feliç. Un infant que no pot jugar no pot ser un infant feliç. Per tant, és un dret conseqüència de la resta!

Som éssers que pensem –éssers cognitius– i l’infant pensa des de ben petit. No és la tabula rasa que ens deien Plató i John Locke. L’infant porta un bagatge, una història. Però també som éssers amb emocions i sentiments. Tenim en compte tota aquella dimensió que porta l’infant dins?

Per poder ser feliç, l’infant té dret a equivocar-se, a tenir por, a cridar, té dret a enfadar-se. Necessita també un reconeixement social. Més que mai ho hem vist en el confinament. Hem tingut les pantalles que ens han apropat els uns als altres, més que mai ens hem pogut vincular.

Però, i els infants? On queden en aquesta necessitat de relacionar-se? L’infant té dret a viure en grup, perquè es construeix en relació amb els altres. Li oferim aquestes oportunitats de poder jugar amb els amics, de poder tocar-se, abraçar-se, de poder compartir? Per tant, els pobles, les places, els carrers, tots els espais de relació permeten que l’infant pugui ser feliç.

Tots som conscients que la infància mai no ha tingut el paper ni la consideració que es mereix i que lluitem contra corrent posant en valor aquesta infància. Però practiquem-ho, que no només quedi en paraules, que la nostra realitat sigui aquest discurs que tenim tan clar. Si la infància és portadora de drets, que els tingui. I nosaltres tenim el deure i la responsabilitat de vetllar per ells. Si veiem que un dret no es respecta, i no parlem ja només d’educació, fem un pas més enllà, denunciem-ho i treballem per corregir-ho. Ja n’hi ha prou de desconèixer i vulnerar els seus drets. Ha arribat el moment que la infància sigui reconeguda pel que és: un col·lectiu subjecte de drets que potser no té els canals per a reivindicar-los.

És per això que aquest és el nostre deure com a societat, com a mestres, però també de totes les persones: polítics, jardiners, empresaris, sabaters…, persones que estan vinculades amb la infància, perquè no hi ha ningú que no tingui relació amb la infància. Aquell veí de la casa del costat que el saluda cada matí també té relació amb la infància, tots estem relacionats perquè al final formen part de la societat i, per tant, donem-los allò que es mereixen, perquè ells també són ciutadans.

Posem en valor aquests drets, que no es poden seguir vulnerant.

Eva Sargatal i Natàlia Grifé, mestres d’escola bressol i formadores de mestres.
Podeu trobar aquesta conversa al perfil d’Instagram de @el03existeix

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!