Monogràfic. Objectes i aprenentatge

Aquest article glossa el concepte, la història i la importància de l’objecte en l’educació i, molt especialment, com a element essencial de la didàctica. Un text que posa els límits i emmarca perfectament el monogràfic.

 

Objecte?

«Objecte» és una paraula polisèmica; la filosofia, el dret, la lingüística i la física no defineixen el concepte d’igual manera. La percepció que tenen els físics dels objectes, en una perspectiva clàssica (no quàntica), és pràctica en tant que consideren que un objecte compta amb massa, és tridimensional (s’estén en tres dimensions per l’espai), té una trajectòria de posició i orientació a l’espai, i la seva existència es perllonga en un determinat temps. Es pot considerar com un tot, però també com un element format per l’agregació de cossos físics més petits. Tanmateix, si haguéssim d’aproximar una definició de consens podríem dir que un objecte és una «cosa» material inanimada, generalment de mida petita o mitjana, que pot ser percebuda pels sentits. Per tant estaríem parlant de coses materials, però no de grans estructures, sinó d’elements mobles de dimensions abastables i manipulables pels humans i que sovint han estat generats pels humans. Així, posem per cas, un castell, una catedral, una estructura arqueològica o un vaixell no serien objectes malgrat la seva materialitat. A partir d’aquí establir què és i què no és un objecte passa a ser una qüestió de sentit comú tot i que hi ha artefactes, com ara un cotxe o una nevera, que poden ser discutits quant a la seva objectualitat.

 

L’objecte, objecte i subjecte

Els objectes, entesos com a elements materials mobles manipulables pels humans, sovint són objecte i fins i tot subjecte de coneixement de diferents ciències, tecnologies i disciplines. En aquest sentit els objectes, hagin estat generats o no pels humans, són, per definició, elements susceptibles d’una aproximació interdisciplinària, la qual cosa els fa especialment atractius des del punt de vista de l’ensenyament.

Sovint els objectes són el producte d’una activitat humana, és a dir que han estat construïts pels humans amb criteris d’usabilitat o amb alguna finalitat. Des d’aquest punt de vista molts objectes formen part del metarelat de la humanitat mateix ja que, al capdavall, els humans ho som en tant que hem pogut generar, crear i manipular els objectes que complementen les nostres capacitats com a espècie. No hi ha humans sense objectes, i és en aquest sentit que l’aventura humana està íntimament relacionada amb la gènesi i l’ús d’objectes. D’altra banda, no es poden entendre les interaccions entre humans i natura sense tenir en compte el paper que tenen els objectes per tal de mediatitzar aquesta relació. No és d’estranyar, en conseqüència, que els humans ens interessem pels objectes, des de tots els punts de vista, i que el coneixement científic objectiu d’allò que ens envolta i caracteritza se centri precisament, també, en els objectes.

 

Objectes, ensenyament i educació

La recerca és el mètode natural d’aprenentatge. Els infants abans de caminar ja són capaços de manipular, i entendre en llur complexitat, els més diversos objectes i això tipifica el seu aprenentatge com a humans. Quan un infant pren un xumet, una cullera, un sonall… està interaccionant amb objectes, emprant els seus sentits, tot buscant o aconseguint un resultat. Igualment quan juga, per exemple, amb un carretó està interioritzant quelcom sobre algunes de les grans conquestes de la humanitat: la roda, els contenidors, els eixos de rotació, etc. I en la mesura que els nens creixen, continuen els jocs, indestriables de la recerca, a partir d’objectes que poden adquirir complexitat i, a més a més, dimensions simbòliques de tota mena. En aquest context d’aprenentatge uns determinats objectes, els que denominem com a joguines, assoleixen un paper fonamental per incidir indistintament en la formació dialèctica que s’estableix entre l’«Homo ludens» i l’Homo sapiens. Les joguines, objectes dissenyats explícitament per a l’aprenentatge, són determinants en la formació de l’individu en tant que a través seu s’aprenen tota mena de qualitats i situacions físiques i químiques així com les més diverses informacions culturals i de rol social. Així, a través dels joc i dels objectes, aprenem textures, mecàniques, colors, etc., com també els rols socials, l’expressió artística i els més diversos simbolismes i, gairebé sempre, amb el suport del llenguatge. No és d’estranyar, doncs, que les opcions pedagògiques hagin reflexionat sobre la didàctica de l’objecte per potenciar els processos d’ensenyament i aprenentatge de matèries i disciplines.

 

Usualment l’Escola, entesa com a institució, suma processos d’ensenyament-aprenentatge i d’educació. Els processos d’ensenyament estan més vinculats als sabers que sobre la realitat generen les ciències i disciplines. Sovint l’ensenyament té un caràcter empíric, és a dir, tracta sobre sabers acumulats per l’experiència pràctica i que estan fonamentats en la lògica del verdader/fals. El nucli dur d’aquests processos s’articula al voltant del coneixement i de l’aprenentatge de les ciències i del mètode científic. Sovint l’experimentació s’exerceix sobre allò tangible, sobre la materialitat, i bona part de la materialitat la constitueixen els objectes. Tanmateix l’Escola, com hem assenyalat, també assumeix processos educatius. Aquests són de caràcter axiològic, no pivoten sobre l’eix verdader/fals, sinó sobre valors: bo/dolent; bonic/lleig; correcte/incorrecte… El món dels valors no és demostrable, depèn de l’imaginari majoritari d’una determinada societat en un moment donat. D’altra banda, el món dels valors difícilment es pot associar de manera directa a la materialitat i als objectes, tot i que, en alguns casos, els objectes poden prendre un caràcter simbòlic per representar determinats valors. Cal tenir present, en qualsevol cas, que la lògica científica implica també valors, potser els més importants o suprems: entendre i explicar les coses a partir d’evidències i raonaments. Al capdavall no hi ha dubte que les pràctiques científiques són les que més ajuden a prendre decisions raonades en la vida de les persones i fonamenten valors suprems com la democràcia, és a dir un sistema de convivència basat en la igualtat, llibertat i fraternitat de les persones.

 

La didàctica de l’objecte

Des de fa segles l’objecte ha estat un dels aliats naturals de la didàctica, i la presència dels objectes en els processos d’ensenyament-aprenentatge ha estat constant, des de les col·leccions de figures geomètriques fins a les maquetes dels planetes, les col·leccions d’objectes antics o diferents tipus de joguines… Alguns pedagogs revolucionaris de l’escola Nova, de mitjans del segle xx, com Roger Cousinet (Vals, Saisse, 2002), van destacar la didàctica de l’objecte i li van atorgar centralitat en els processos d’ensenyament-aprenentatge i en els educatius. Tanmateix, la sana idea que ensenyament i joc són processos indissociables sovint ha estat atacada i, de resultes, el joc s’ha considerat com una praxi espúria i poc rigorosa en els processos d’ensenyament-aprenentatge, sobretot a partir de determinades edats. Aquesta perspectiva no ha ajudat a desenvolupar didàctiques centrades o suportades en elements materials objectuals, que, tanmateix, han perviscut en tant que diferents ciències o disciplines continuen desenvolupant dinàmiques didàctiques a partir d’objectes.

La materialitat de l’objecte, la possibilitat d’establir processos empírics a partir de la seva manipulació ens acosta de manera directa a una formació científica, sense menysprear les possibilitats que també ofereix quant a expressió i creativitat. En aquest sentit la didàctica de l’objecte compta amb una gran transversalitat i incideix en l’ensenyament-aprenentatge de les més diverses ciències i disciplines. L’objecte ens ensenya a llegir el present i a afrontar el futur, però el que també és important, ens ajuda a llegir el passat que forma part del nostre present i que el condiciona.

 

Els objectes del passat

La Història, és a dir la ciència que estudia la història, és una ciència complexa que aporta sabers i coneixements pràctics i útils per interpretar el present. Al capdavall la complexitat de la nostra quotidianitat és similar a l’extrem superior d’un iceberg que sura segons la massa submergida, i no s’explica la part visible emergent sense tenir present la part invisible que la sustenta. Sovint la història en l’ensenyament es presenta com un saber estrany unidireccional fonamentat en la memorització de fets polítics, abstracte i invisible, gairebé com un relat. La història a les aules explica molt, diuen, però demostra poc. Tanmateix el coneixement científic del passat s’ha de fonamentar a partir d’un mètode científic centrat en l’estudi i anàlisi d’evidències del passat, i entre les evidències materials els objectes tenen un gran protagonisme. Usualment els objectes del passat se’ns poden presentar descontextualitzats respecte dels seus usos i funcions, i sense altres objectes o entorns de referència. De vegades, ni tan sols estan complets i solament en tenim restes fragmentàries. Tot plegat fa que la seva interpretació i contextualització significativa pugui ser complexa. Tanmateix, si aconseguim interpretar l’objecte i les seves funcions, obtenim un interessant passaport per accedir a les persones que, en altre temps, els feien servir, i podem hipotetitzar sobre necessitats, usos i idees que tenien els que ens van precedir.

En el camp de la Història i l’Arqueologia, les ciències que millor aproximen el passat, la didàctica de l’objecte és bàsica en els entorns no formals d’ensenyament-aprenentatge i especialment en els museus que són, per definició, receptacles de col·leccions d’objectes (Bardavio, González, 2003; Hernàndez, 2002). Però la didàctica de l’objecte també es revela com una poderosa eina en els entorns formals d’ensenyament-aprenentatge.

L’objecte és manipulable i transportable, i en aquest sentit es fàcilment utilitzable de manera directa a les aules. D’altra banda i en molts casos l’objecte és el producte d’una evolució tecnològica, i al capdavall, per fer una determinada funció, al servei dels humans, un determinat objecte pot haver experimentat, o no, canvis més o menys importants.

En qualsevol cas en molts dels objectes del nostre present quotidià podem detectar l’herència del passat, d’alguna manera formen part del passat que tenim present i, òbviament, el seu reconeixement i identificació ens ajuda a comprendre la gent que ens ha precedit (Feliu, Hernàndez, 2011). En altres casos tenim objectes del passat que avui no tenen cap funcionalitat i la seva anàlisi ens exigeix processos d’hipotetització respecte als seus usos originals. Tanmateix, i sigui quina sigui la naturalesa de l’objecte, la seva anàlisi, per tal d’arribar a una interpretació de l’evidència, ens situa de ple en un context d’ensenyament-aprenentage basat en el mètode científic i això és el realment important. Els objectes són poderosos per entendre el present, el passat i el passat que tenim present. La seva presència a l’aula és important.

 

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials.
Universitat de Barcelona

 

 

 

Per saber-ne més

Bardavio, A.; González, P. Objetos en el tiempo: Las fuentes materiales en la enseñanza de las ciencias sociales. Barcelona: ICE/Horsori, 2003.

Feliu, M.; Hernández, F. X. 12 ideas clave: Enseñar y aprender historia. Barcelona: Graó, 2011.

Hernández, F. X. Didáctica de las ciencias sociales, geografía e historia. Barcelona: Graó, 2002.

Vals, Marie; Saisse, Suzanne. Roger Cousinet: la promotion d’une autre École. Tolosa de Llenguadoc: ERES, 2002.

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!