Entrevista a Maria Teresa Codina: «Vaig rebutjar la Creu de Sant Jordi per coherència»

Maria Teresa Codina, Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, mestra, llicenciada en filologia clàssica i cofundadora de l’Escola de Mestres Rosa Sensat

«Vaig rebutjar la Creu
de Sant Jordi per coherència»

 

Seguint l’estela del moviment de renovació pedagògica de postguerra, es van crear escoles que intentaven la incorporació de la nostra llengua i cultura a les aules. Maria Teresa Codina Mir va ser l’ànima de Talitha, un d’aquests centres renovadors que va marcar l’inici d’una trajectòria professional àmplia i diversa, que sempre ha destacat per un compromís ferm cap als més necessitats.

Text de David Pujol, mestre i pedagog
Fotografies de Joan Juanola

© Joan Juanola


Vau néixer a Barcelona el 6 de maig
de 1927.
Sí, era la gran de vuit germans i, és clar, els vaig haver d’ajudar. Després d’aquesta experiència el que sabia segur és que no seria mai mestra. Estava cansada de repassar les taules de multiplicar, d’ajudar a fer els deures… De tota manera, aprendre a viure amb colla em va ajudar molt, després, a l’hora de tractar els alumnes.

No sé on vaig llegir que el pare us parlava en català i la mare en castellà…
El meu pare, de família d’Oristà, de la comarca d’Osona, sempre va parlar en català. L’avi matern, de Llavaneres, va anar a Cuba –saps allò d’«el meu avi va anar a Cuba»?– i per això la meva mare sempre va parlar en castellà. Soc bilingüe des de ben petita, amb naturalitat i sense cap mena de problema.

A quina escola vau anar?
Als set anys vaig anar al Loreto, una escola de monges prop de casa. Després, amb la guerra, a l’escola Suïssa de Barcelona. El meu pare tenia molt d’interès que aprenguéssim idiomes i hi vaig començar el francès i l’alemany. Com que ens vam traslladar a França, durant un temps, vaig poder practicar l’idioma.

I quan vau tornar?
Vaig anar a la mateixa escola que ens havia atès molt bé a França, les Dames Negres, a la Travessera de Gràcia. El nom era Escola Infant Jesús, però popularment en deien Dames Negres perquè les monges anaven vestides de negre. Vaig rebre la formació típica de l’època, d’un franquisme impressionant: cada matí acabàvem la pregària amb el cant de l’himno nacional.

I el batxillerat, on el vau cursar?
A les Dames Negres. I quan el vaig acabar vaig dir al pare que volia estudiar. «De cap manera!», em va dir. Imagina’t: el pare, que era cardiòleg, científic, que va introduir l’electrocardiograma al nostre país…, no volia de cap manera que estudiés perquè algú li havia dit que a la universitat tot eren parelletes.

I…?
Jo estava molt acostumada a obeir, però, en aquest cas, m’hi vaig enfrontar. Ja tenia 19 anys. El pare va trobar la manera de justificar-se: aniràs a la universitat no contra la meva voluntat, però sí contra el meu gust. I ja va estar solucionat. Vaig començar Filologia Clàssica. De tota manera, per exigència del pare, també vaig fer Magisteri per lliure. En aquell moment, aprovat l’examen d’estat, després de cursar 14 assignatures obteníem el títol de mestre. Vaig acabar Magisteri abans que la llicenciatura de Filologia Clàssica.

On us vau formar de veritat, doncs, va ser fent grec i llatí.
Sí, a la universitat vaig descobrir tot un món. I vaig disfrutar-la molt. Vaig tenir el professor Joan Bastardas i Parera –fill de l’advocat i polític Albert Bastardas–, que era molt bo i em va fer descobrir el llatí. I Joan Petit i Montserrat, que era crític literari i traductor. També el doctor Antoni M. Badia i Margarit, que ens feia viva la gramàtica històrica.

Quan acabeu la universitat, què feu?
Joan Petit, que era membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge, em va proposar de col·laborar en la traducció d’un llibre del grec. I jo contentíssima, ja t’ho pots imaginar. Però després de 15 dies de ser a casa amb els llibres, els diccionaris, les altres traduccions que hi havia… vaig veure que no podia, que aquella feina no era per a mi. Em passava tot un matí per decidir si escrivia «però» o «tot i que». Avergonyida, vaig dir al senyor Petit que no ho podia pas fer, que la feina m’avorria. Mai no me n’he penedit.

Cap on us vau encaminar, doncs?
Vaig començar a fer classes particulars, de reforç, també de llengües en alguna escola, i anava coneixent el món de l’ensenyament. En Joan Triadú, quan va marxar a fer de lector a la Universitat de Liverpool, em va demanar que fes les classes que ell impartia a les Dames Negres, el col·legi on jo havia anat. I vaig començar a veure força coses que creia que s’havien de fer diferent.

I us decidiu a crear una escola.
Sí, una escola en la qual la relació entre mestres i alumnes no es fes a través d’una tarima i d’una campaneta, si no que fos en horitzontal, que hi hagués un clima de convivència, que les actuacions tinguessin un sentit, que no hi hagués una porta per als pobres i una altra per als rics… Tenia clara la idea, però veia que necessitava formació. I vaig decidir anar a França a conèixer la pedagogia i la didàctica. Vaig estar primer a prop de Lilla, i després a París. Era el curs 1953-1954. Vaig anar a la Sorbona, al Centre d’Estudis Pedagògics… Em va influir molt el jesuïta Pierre Faure, especialista en el mètode Montessori.

«Volia crear una escola en la qual la relació entre mestres i alumnes fos horitzontal. Per fer-ho, vaig decidir marxar a França a formar-me».


I com us manteníeu?

Feia d’au pair (acollida temporal a canvi d’un servei) i m’ocupava de dos nens de nou anys. Quan vaig arribar, la família em va ensenyar la casa, la meva habitació… i em va donar el fuet per pegar els infants quan fos necessari. Imagina’t! Costava molt de fer-los creure sense el fuet –que jo no vaig fer servir mai– perquè estaven acostumats a aquesta manera.

Acabada aquesta etapa formativa torneu a Barcelona.
Sí, i com que aquell curs s’iniciava l’especialitat de Pedagogia a la Universitat de Barcelona, m’hi vaig matricular. Un desastre. La cosa bona, però, va ser que hi vaig conèixer la Marta Mata, amb qui vaig connectar… Però, acabat el primer curs, vaig abandonar els estudis. Sempre buscant formació en la relació directa amb alumnes, vaig estar tot un any al col·legi internat de la Molina, que dirigia Jordi Galí, fill de l’Alexandre. Allí vaig adquirir l’experiència de treball en equip. I vaig aprendre que es pot ser molt exigent i, a la vegada, respectuós amb els infants. Amb la Marta ens cartejàvem cada setmana.

I l’any 1956 comença l’aventura de Talitha…
Vam començar amb una trentena d’alumnes i vuit mestres, i vam anar creixent fins a arribar als 600 infants. L’equip de mestres era jove i amb ganes de fer les coses d’una manera diferent. Donàvem importància al joc: ho vaig aprendre a França. Respectàvem la individualitat. Treballàvem a partir de l’entorn… Buscant l’escola per als nens que a Talitha només podien estar fins als sis anys, vam contactar amb l’escola Costa i Llobera, fundada per Pere Darder i Pau López feia un parell de cursos. A grans trets, coincidíem amb el projecte educatiu, de manera que aviat ens vam coordinar en molts aspectes. Volíem una escola assequible a les diferents economies i, per tant, ens proposàvem que cada família pagués segons les seves possibilitats i els mestres cobréssim segons les nostres necessitats.

Us sortien els números?
Treballant-ho amb en Josep M. Bas, comptable d’ambdues escoles, amb alguns professionals i experts en economia i alguns pares, vam establir un coeficient que servia per orientar el que corresponia pagar a cada família. Amb en Josep M. Bas i en Pere Darder vam escriure un llibre, titulat En torno a una experiencia de financiación escolar, en què explicàvem la nostra experiència amb les quotes de les famílies. Treballàvem molt, els mestres, a Talitha. A vegades havíem de córrer per agafar l’últim transport públic, a quarts de dotze de la nit.

Algunes vegades heu explicat que quan venia l’inspector, perquè no veiés que fèieu escola en català…
…ho amagàvem i arreglàvem tot. Mentre jo parlava amb l’inspector, i mirava de guanyar temps, una alumna passava per les classes i lliurava un feix de llapis a cada mestra. Tothom coneixia aquesta consigna i es canviaven els rètols, es posava la foto de Franco al seu lloc… Ara fa una mica de riure, tot això, però m’ho vaig passar molt malament, en aquell temps.

I vau ajudar a fer néixer l’Escola de Mestres Rosa Sensat.
Havíem anat treballant els objectius d’una entitat per a la formació de mestres, però no estava resolt el tema econòmic. A l’origen hi ha la Marta Mata, en Ricard Foraster –un dels pares de l’escola Talitha, que també havia col·laborat intensament amb l’escola Ton i Guida, de la M. Antònia Canals– i el seu amic Jordi Pujol, que acabava de sortir de la presó. El «fer país», que aleshores es proposava, incloïa també «fer escola». Compromís compartit sobre ideologia, programa, pressupost… Va ser el punt de partida, acordat al menjador de cals Foraster.

Tinc entès que l’editorial La Galera té l’origen a la vostra escola.
Sí, la va fundar el 1963 Andreu Dòria, que era pare de tres alumnes de Talitha. Parlant amb nosaltres i lamentant la manca de textos adequats, va tenir la idea de publicar material de qualitat per a les escoles. Quan ell tenia el llibre més o menys a punt, ens l’ensenyava i nosaltres –la Fina Rifà, la M. Àngels Ollé, la M. Eulàlia Valeri…– li donàvem la nostra opinió i l’ajudàvem. Jo de tant en tant anava a França, perquè hi mantenia la relació; portava novetats d’editorials que ja coneixia, que eren una meravella, i els traduíem… Alguns s’havien publicat a l’editorial Nova Terra. El llibre Com explicar contes, de la Sara Cone Bryant, per exemple, del qual es van fer diverses edicions, el vaig descobrir en un dels meus viatges. La Marta Mata, la M. Eulàlia Valeri i jo mateixa vam adaptar i revisar els contes.

«Quan venia l’inspector a l’escola, jo mirava de guanyar temps parlant amb ell mentre els mestres canviaven els rètols i posaven la foto de Franco al seu lloc.»

I ve un moment que deixeu Talitha.
Amb la nova Llei d’educació del 1970 havíem de fer un pensament. L’escola havia quedat petita i la solució que plantejaven alguns centres com el nostre era que els pares fessin una aportació de diners important, que seria retornada al cap d’uns anys. Nosaltres ho vam debatre i vam veure que, si fèiem això, renunciàvem a l’escola per a tothom. Hi havia la possibilitat de passar a escola pública. Ara seria una mica llarg d’explicar, però la qüestió és que hi va haver una divisió entre les mestres i que jo vaig plegar. De fet, es pot dir que em van fer fora de l’escola.

I què vau fer?
Primer, un curs en una nau de fàbrica a Gràcia, amb un centenar d’adolescents que aquell juny acabaven l’escolaritat… I, després del tràngol que vaig viure, decidida a passar a l’escola pública, estava disposada a anar de mestra a l’escola que m’oferís una plaça. I va ser quan la Pepita Casanellas, de l’escola Nostra Senyora del Port, a la Zona Franca, amb qui ens coneixíem de les trobades amb la Marta Mata, em va proposar d’anar a fer classes de català, castellà i francès a la que aleshores era la segona etapa de l’EGB. Entre el grup d’educadors, amb el mestre Basilio González, que era el president de l’Associació de Veïns del barri, ràpidament vam compartir interessos. Vam aconseguir que es creés en aquella zona un institut de batxillerat per a la primera promoció d’alumnes que aquell juny acabaven l’EGB.

I vau passar a l’Institut?
Sí, vaig fer-hi classes de llengües i en vaig ser cap d’estudis. Mentre feia classe vaig conèixer el món gitano de Can Tunis, un dels barris de barraques a tocar del cementiri. Els xavals venien al pati i feien de les seves. Abans d’entrar a classe, jo els donava llapis i paper perquè dibuixessin, o els deixava una pilota… Els dies de festa, amb un dos cavalls que tenia, els portava al zoo i, de mica en mica, ens vam anar coneixent. L’alcalde Socias Humbert va acceptar una proposta de l’Associació de Veïns de fer un pla global d’educació a Can Tunis i els gitanos van demanar que jo m’hi posés al capdavant. Per iniciativa pròpia no se m’hauria acudit mai ser mestra de gitanos, però com que ells m’ho van demanar…

Una paia dirigint una escola de gitanos. No us ho deien, això?
Sí, em van dir que de la Teresa, vella, petita i dona, no en podia sortir res de bo, d’aquí… Jo en aquell moment tenia 50 anys. Pensa que qualsevol semblança amb una altra escola seria pura coincidència. Ara, va ser una bona experiència. Havíem de trobar l’equilibri entre els drets i els deures. Res de paternalisme, només ens havíem d’assegurar que fossin conscients del que els corresponia i del que els tocava fer. Hi vaig ser del 1977 fins al 1983.

Abans de jubilar-vos feu el pas a l’Administració.
La Sara Blasi, que quan era inspectora ens havia ajudat molt a Talitha, em va proposar que m’ocupés de les escoles d’Acció Especial i del Programa d’Educació Compensatòria. Va ser interessantíssim. Quan una escola feia alguna petició, jo hi anava, els escoltava, mirava com estava organitzada… Vaig voltar per tot Catalunya.

Va rebre el suport que esperava?
Quan vaig veure que jo, en el meu fer de cada dia, actuava en direcció oposada als objectius de l’Administració, que solia defugir els problemes que s’anaven plantejant, vaig plegar. Només com a anècdota: hi va haver un mestre de compensatòria que es va passar mig curs voltant per Barcelona amb un grupet de nens, perquè no tenia aula, ja que cap escola no els volia. Un director va arribar a dir que «no volia més merda». Entens, ara, per què vaig plegar? Jo, responsable del programa, no havia pogut aconseguir el que era un dret.

© Joan Juanola

I torneu a Can Tunis?
Sí, amb en Basilio organitzem una escola de formació professional adaptada. Li posem el nom de Xavó-Xaví, que vol dir noi i noia en caló. I com que jo no tenia la categoria administrativa necessària per exercir a Secundària, vaig haver de fer les oposicions de rigor. Aleshores ja tenia més de 60 anys…

Us concedeixen la Creu de Sant Jordi… però la rebutgeu.
Sí. Havia sortit del Departament d’Ensenyament de la Generalitat amb un cop de porta i, dos anys més tard, sense que hagués canviat res del que havia estat el motiu que em va fer plegar, em criden per donar-me la Creu de Sant Jordi. «Però què es pensen», vaig pensar, «que repapiejo, o què?». Quan vaig dir que no la volia em van trucar diverses vegades, per veure si m’ho volia repensar. Vaig rebutjar la Creu de Sant Jordi per coherència.

El títol de doctora honoris causa que us va atorgar la Universitat de Vic el 2018, però, sí que l’accepteu.
Primer vaig pensar que s’havien equivocat i que no em calia. Però quan el professor Joan Soler em va explicar que era una manera de reconèixer la feina dels mestres, em vaig sentir representant de molts professionals que cada dia demostren que creuen en l’educació. I ho vaig acceptar amb il·lusió i agraïment.

 

 

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!