S’han injectat més recursos al sistema i 2.500 professional i tècnics han rebut formació, però encara moltes famílies d’alumnes amb discapacitat tenen queixes perquè se segueixen trobant les mateixes inèrcies i resistències que en el passat.
L’octubre passat es va aprovar el Decret 150/2017, d’atenció a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. Un decret cuinat a foc lent i llargament esperat pel sector de la comunitat educativa que més fortament ha demanat que Catalunya avanci amb fermesa cap al model d’escola inclusiva, aquella que valora la diversitat de l’aula, s’hi adapta i és capaç de donar una resposta educativa personalitzada a cada infant… sense necessitat de separar-los segons l’origen, la condició socioeconòmica o les capacitats intel·lectuals. Què ha canviat després d’aquest primer curs d’aplicació del decret?
«S’han fet moltes coses, però en realitat ja es venien fent des de dos anys abans», respon Carme Ortoll, la directora general d’Infantil i Primària que va impulsar el decret, i que recentment ha estat rellevada del càrrec pel conseller Bargalló, juntament amb la resta d’alts càrrecs que havien format part dels equips d’Irene Rigau, Meritxell Ruiz i Clara Ponsatí. Ja fa dos anys, afirma, que el departament «està formant els docents i la resta de professionals d’atenció educativa en el desplegament d’un currículum competencial que tingui en compte la diversitat de l’alumnat i les necessitats educatives de cadascú, establint criteris i procediments que garanteixin el camí cap a la inclusió, treballant a partir d’experiències d’èxit de centres educatius; en col·laboració amb entitats del sector, amb les universitats i amb la resta de departaments del Govern i altres administracions per definir i instaurar cultures, polítiques i pràctiques educatives inclusives».
Sobretot, afirma Ortoll, en els darrers mesos s’ha posat l’accent en la formació dels especialistes: s’han impartit dotze activitats formatives a mestres d’educació especial, nou a professionals dels EAP (equips d’assessorament psicopedagògic), vuit activitats per a mestres i professors de SIEI (suports intensius a l’educació inclusiva, antigues USEE), i també s’han fet altres sessions amb professionals d’AIS (aules integrals de suport), CEEPSIR (centres d’educació especial proveïdors de serveis i recursos), CREDA i CREDV (centres de recursos educatius per a alumnes amb discapacitat auditiva i visual), CREDTIC (centres de recursos educatius per a alumnes amb trastorn de l’aprenentatge i la conducta)…
En total, més de 2.500 professionals han rebut formació durant aquest curs, a banda que cada servei territorial compta ara amb “referents en atenció educativa inclusiva” (RAI), un grup de 18 docents amb experiència en inclusió que, segons va anunciar el departament el passat mes de febrer, “tenen com a principal funció fer difusió del Decret (…) i donar suport a les orientacions i actuacions que s’han fixat per desenvolupar-lo”. També hi ha hagut un augment dels recursos humans (s’han obert 28 nous SIEI, fins arribar als 511, els EAP compten amb 40 psicopedagogs i els CREDA amb 45 logopedes més que l’any passat, com a dades més rellevants), i s’ha treballat en un mapa de recursos que en teoria s’obrirà a tot el món, de tal manera que cadascú pugui saber com estan distribuïts tota aquesta sopa de lletra de suports a la inclusió (CEE, CEEPSIR, SIEI, EAP, AIS, CREDA, CREDTIC, RAI, CESMIJ…) al llarg de tot el territori.
A banda de tot això, Ortoll enumera encara més accions: reunions amb altres direccions generals del departament, amb altres departaments, com els de Salut i Afers Socials, amb els ens locals, amb molts centres d’educació especial a fi d’analitzar quins d’aquests poden transformar-se en CEEPSIR, s’han actualitzat protocols d’organització, marcs d’actuació, procediments…
El difícil context polític
Però quin està sent l’impacte real de tot això? Les opinions són tan diverses com la mateixa escola. Àlex Castillo, vocal d’Igualtat d’Oportunitats de la FaPaC, considera que «es comencen a notar alguns efectes, però de forma parcial», si bé afegeix que el context polític dels darrers mesos no ha ajudat gens. Amb tot, es mostra optimista: «Hi haurà un canvi important que serà visible al llarg d’aquesta legislatura. La formació és la clau de volta del decret, amb un bon pla de formació dels docents milloraran molt les coses. La sensibilitat, les ganes i la necessitat hi són», afegeix.
No ho veu igual, en canvi, Carme Fernández, directora de la Fundació Gerard, que en un article recent denunciava que el decret no ha fet variar ni una coma l’estratègia d’enroc del departament quan un cas d’exclusió arriba als tribunals per vulneració dels drets fonamentals de l’infant. Fa uns anys, la Fundació Gerard va obtenir la primera sentència condemnatòria per aquesta raó del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i després d’aquesta n’han arribat d’altres, a Catalunya i a Espanya.
El decret incorpora moltes novetats, de les quals possiblement les més destacades són que tots els alumnes han d’entrar al sistema per la via ordinària, i només passen a l’especial a petició dels pares, o que es promou la transformació dels centres d’educació especial a fi que cada cop sigui menys freqüent que una família opti per aquest model d’escolarització perquè és on troba els recursos que no li proporciona la xarxa ordinària. També intenta trencar amb el model d’aula separada en el qual s’havien convertit moltes USEE (ara dites SIEI), i sobretot fuig de la mirada medicosanitària sobre l’infant amb discapacitat, del qual ja només interessen els suports educatius que necessita i no el nom de la seva síndrome o trastorn.
Desil·lusió o paciència
L’abril passat, quan s’havien complert sis mesos de l’aprovació del decret, el departament va convocar diversos representants socials, sobretot d’entitats vinculades al món de la discapacitat, per fer balanç sobre l’aplicació del decret. «Allà es va veure que hi havia entitats amb moltes queixes, i totes legítimes, que mostraven una certa desil·lusió, potser perquè es pensaven que amb un decret es doblegarien ràpidament totes les resistències que té el sistema, que són moltes, i després n’hi ha d’altres que entenem que els canvis de fons no es produeixen d’un dia per l’altre, i que creiem que després de molts anys sense veritables polítiques inclusives ara anem pel bon camí i per tant el que cal és seguir remant tots junts», explica Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva, la qual no amaga, però, la seva preocupació pel fet que l’equip del departament que va impulsar el decret hagi quedat escapçat. Santiveri posa com a exemple el recent informe de l’ONU sobre les mancances en matèria d’inclusió a l’Estat espanyol per il·lustrar que «la tasca és tan ingent que ni la millor legislació canviarà res si la societat no continua empenyent».
El temor de Santiveri és compartit per altres persones De fet, encara no se sap qui serà l’alt càrrec que assumirà a partir d’ara la responsabilitat de les polítiques d’inclusió. Efrèn Carbonell, director de la Fundació Aspasim i autor del llibre Escoles inclusives, escoles de futur (Rosa Sensat), observa també que «ara mateix hi ha la sensació d’una certa aturada», ja que segons explica hi havia reunions previstes que s’han posposat. Des d’aquest curs, l’escola Aspasim és un dels quatre CEEPSIR que hi ha a la ciutat de Barcelona, que per dir-ho molt ràpidament són centres especials que tenen la major part dels alumnes distribuïts per centres ordinaris, als quals presten suport. Aspasim ja feia aquesta tasca sense el reconeixement (ni el concert) amb l’Administració, però precisament perquè ara ja és oficial ha fet falta més coordinació. «S’han fet reunions entre els CEEPSIR i amb el departament –diu Carbonell–, s’han establert procediments i criteris sobre alumnat, s’ha analitzat la distribució de l’alumnat… s’ha treballat molt durant l’any!»
Alumnes de l’escola Aspasim | Foto: Fundació Aspasim
Més burocràcia per als EAP
Una altra visió és la que poden tenir els EAP, sempre a l’ull de l’huracà de les queixes de les famílies per suposada manca de recursos o sensibilitat. Francesc Mena, professor de la Facultat de Psicologia de la UB i membre de l’EAP de Sant Martí, opina que amb el decret «sobretot ha augmentat molt la paperassa, ja que hem de fer dos informes [reserva de plaça escolar i recursos associats] on abans en fèiem un i a més s’ha incrementat el nombre d’alumnes dels quals hem d’estar pendents». El concepte d’alumne amb NESE (Necessitats Específiques de Suport Educatiu) va més enllà del concepte NEE (Necessitats Educatives Especials), ja que a més d’aquests, que serien els que tenen algun tipus de discapacitat, també engloba els que estan en risc de pobresa, els que presenten trastorns d’aprenentatge, els alumnes en situació de fracàs escolar, els que tenen altes capacitats, els nouvinguts o els que no acrediten l’ESO. Es calcula que és el 5% de l’alumnat, percentatge que en determinats centres pot ser superior.
Per Mena, la inclusió avança tan lentament perquè encara pateix les conseqüències de les retallades en educació que es van començar a aplicar a partir de l’any 2011. «Però no tot és negre», aclareix. Entre els aspectes positius d’aquest curs acadèmic destaca l’aparició de la figura del RAI i el fet que Aspasim hagi tornat a prestar suport també al sector públic, on havia actuat durant molts anys fins que Rigau el va substituir per un centre d’educació especial públic, Sant Joan de la Creu, que ara és també CEEPSIR.
Carme Ortoll està totalment convençuda que tota la feina feta abans i després del decret, més la prevista en el pla d’actuació 2017-2021, tindrà uns fruits ben visibles a mesura que avanci el temps: «M’agradaria aventurar-me a dir, perquè aquesta és la voluntat i l’objectiu final, que els efectes d’aquesta normativa depassaran l’àmbit educatiu i es faran sentir en tots els àmbits socials, i constituiran els principis i valors en què es basaran les cultures inclusives que han d’impregnar la societat catalana que volem en un futur no gaire llunyà».
