Conversa entre l’artista Clara Peya, Premi Nacional de Cultura 2019, i Gisela Colell, formadora de la sessió ‘Aprendre des del cos i el moviment’ durant la 54a Escola d’Estiu de Rosa Sensat.
Quina és la teva relació amb el piano?
Vaig començar a tocar el piano de molt petita, vaig fer el mètode Suzuki, que parla d’aprendre l’instrument com una llengua. Si nosaltres aprenem a parlar abans d’escriure, aquest mètode parla d’aprendre a tocar abans de saber llegir partitures. El que em va passar és que jo tinc una germana gran, l’Ariadna, que és coreògrafa, i ella anava sempre dues lliçons per davant meu, de manera que quan vaig començar a llegir, m’aprenia de memòria les lliçons que ella llegia. Per tant jo mai vaig aprendre a llegir partitures, perquè com que havia aprés a tocar, i el meu nivell tocant era superior al meu nivell llegint, per mi era molt fàcil memoritzar. Això vol dir que la meva relació amb la partitura ha estat sempre nefasta. Quan em vaig adonar que volia tocar el piano vaig entrar a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) i allà hi havia una sèrie de problemes amb el tema de les partitures, perquè no sabia llegir-les. Van ser quatre anys d’un bon lio!
Vaig fer les proves aprenent-me les lliçons de memòria només escoltant com ho feien els altres. En acabar a l’Esmuc vaig quedar buida: van ser molts anys estudiant música i fent piano clàssic i vaig veure que per com m’ho havien explicat no havia reflexionat sobre què era tocar el piano, sobre quina era la relació que tenim amb els instruments, i me’n vaig adonar que realment el que ens ensenyen o com ens ensenyen la música a l’escola és un autèntic desastre. Allà vaig decidir que volia fer un model per sentir-me més lliure amb l’instrument, i vaig començar a relacionar-me amb l’instrument d’una manera més real gràcies a aquesta llibertat, que vaig sentir principalment en el cos. Com més lliure i millor em sentia musicalment, més relaxat i lliure estava el meu cos i jo em sentia més capaç per transmetre.
En general els músics i les músiques no acostumem a treballar el cos i és un drama perquè estem absolutament exposades físicament, ens passem moltíssimes hores en contacte amb el nostre instrument, moltes hores asseguda a una cadira, i això afecta a les lumbars, les cervicals… hi ha tensió per tot arreu. Per tot això vaig començar a relacionar-me amb el meu cos i a cuidar-lo d’una manera molt conscient per tal de que estigues súper disponible per ser un canal de transmetre emocions, que crec que és el que és realment important en la música: ser capaç de connectar. Va haver-hi un moment en el qual em vaig adonar que a ningú li importaria mai res si jo tocava molt bé el piano o no; en canvi vaig entendre que sí que creia que utilitzar la música, el cos i el discurs d’una manera molt més crítica i interpel·ladora podia generar consciència, obrir nous camins i canviar una mica aquest sistema. I sobretot generar preguntes. Crec que quan la gent et veu tocar això passa i es fa aquestes preguntes: per què es mou tant la Clara quan toca? és un noi o una noia? Ah! És una noia! Que això també és molt important, visibilitzar altres expressions de gènere. Aquestes són les dues preguntes més recurrents! (el públic riu).
“A l’escola no ens ensenyen cap mena d’educació emocional ni cap mena de llibertat física.”
Durant la formació hem estat parlant de que el cos és el nostre instrument, la nostra eina per relacionar-nos, aprendre…
Sí, jo sempre dic que toco el cos.
Fas una música molt emocionada, parteix molt de l’emoció i això ens interessa perquè sabem i coneixem que l’aprenentatge, perquè sigui realment sòlid, consolidat i significatiu està molt bé que parteixi d’una emoció. Hi ha altres aspectes però aquest n’és un.
És bàsic, és el 90%. A mi em passa amb moltíssims músics i músiques (a partir d’ara matisa que es referirà sempre en femení genèric plural). Quan els veig tocar, ho fan increïblement, però penso que el seu bloqueig físic o emocional no està deixant que jo pugui gaudir d’això. En canvi, gent que està molt més lliure i que es relaciona amb les coses d’una manera més lliure, sobretot a nivell físic, és molt més capaç de transmetre, fins i tot rasgant la veu o no arribant a les notes. Crec que això passa també en educació, i en general a l’escola, podria parlar de la meva experiència quan vaig anar a l’escola, on crec que no ens ensenyen cap mena d’educació emocional ni cap mena de llibertat física. Això comporta que ens anem tancant, i després obrir-nos és extremadament complicat.
Crec que és una cosa que falta molt en l’àmbit artístic. Ahir estava a l’entrega dels Premis Nacionals de Cultura i tothom anava súper recte, i jo pensava: vaja, podeu fluir una mica? Podeu ser més naturals i dir com us sentiu, si teniu vergonya, si esteu nervioses, si no us cau bé algú… i ser molt més lliures. Aquesta llibertat és essencial i moltes vegades passa pel cos; potser no cal dir-ho però pel cos podem treure moltes coses. A mi em sana molt i la meva relació amb l’instrument, amb el cos i l’art és absolutament reparadora i sanadora, i és el que m’ha salvat d’aquesta societat capitalista, salvatge i absolutament heteropatriarcal que jo no entenc gens.
“Fins ara tot ha estat representat per homes blancs heterosexuals de classe mitja, i això representa un sector molt petit de la societat.”
Durant el curs hem pogut arribar a la conclusió que a l’escola dona la sensació que quan fem art, música o moviment no estem treballant aspectes curriculars importants, i hem vist com a través d’aquestes disciplines podem arribar a aquesta emoció i a un aprenentatge de vida i als aprenentatges curriculars. Recordo que una vegada vas dir “l’art et cola coses emocionals des d’un lloc molt profund; pots arribar a llocs on la realitat no hi pot arribar perquè la raó juga d’altres maneres”.
Sí, a mi m’ha passat. Jo em sento molt compromesa… Bé, sempre explico el mateix, però dedicar-se a tocar el piano és un gran privilegi, perquè el piano és un instrument absolutament elitista: si tens un piano és que tens llocs on posar-lo, i no només tens lloc sinó que et pots comprar un piano i has pogut rebre classes particulars; i un altre privilegi és poder-hi passar moltes hores perquè no has de cuidar ningú, aportar diners o solucionar problemes perquè ho tens tot cobert i pots dedicar aquest temps a tocar. A més, el piano requereix moltes hores i al ser més equilibrat que altres instuments li pots dedicar moltes hores perquè estàs asseguda i equilibrada.
He tingut la necessitat de fer-me responsable de qui sóc, de com he arribat fins aquí i de tots els privilegis que suposa haver-ho fet: poder-me dedicar a això que és la meva vida, que és el que més m’agrada del món i que utilitzo per sanar-me i per sanar. Això últim seria una mica vanidós però sí que procuro obrir una mica i crec que he de fer-ho amb una responsabilitat i un compromís, i el que faig amb el meu discurs tant amb la música com amb les obres de teatre amb la nostra companyia Les Impuxibles és tractar temes crítics i que s’han de visibilitzar. No des d’un lloc pedagògic de voler ser panfletària sinó simplement per obrir noves maneres, obrir preguntes i que després cadascú arribi a les seves pròpies conclusions, que segur que cadascú té les seves.
Per exemple, per mi és molt significatiu que el 95% de les persones que esteu ara aquí sigueu noies, i que l’àmbit educatiu i de les cures estigui absolutament poblat per dones i que els homes no ocupin aquest espai, i això també és un reflex del que és la societat.
“He tingut la necessitat de fer-me responsable de qui sóc, de com he arribat fins aquí i de tots els privilegis que suposa haver-ho fet”
Ara parlarem del teu pas per l’escola, però abans, per qui no et coneix, pots explicar-nos una mica més què són Les Impuxibles i què han fet fins ara?
És la companyia que tinc amb la meva germana, Ariadna. En els últims espectacles hem tractat temes absolutment compromesos amb l’actualitat que estem vivint, amb la necessitat de visibilitzar i amb una crítica al capitalisme, a l’heteropatricat i al sistema en general. Vam començar amb Limbo, una obra que parla de la transsexualitat i el transgènere, però deconstruint el gènere i parlant de trencar el codi binari. Parla d’una noia que vol ser noi, inspirat en la història del Miquel Missé, un activista transsexual, sota la idea de “no estic còmode sent noia, vull ser noi però en el sistema l’home és qui ha oprimit el que jo sóc i vull ser noi però no em sento còmode operant-me i mutant el meu cos; no em sento còmode ni sent noi ni sent noia perquè jo estic en un limbo i el gènere és una línia horitzontal; no és només home o dona, sinó el que queda entre els dos pols”.
Ara ja fa sis o set anys que ho vam fer; en el seu moment aquell discurs era molt potent, tot i que ara canviaria coses perquè crec que políticament és molt important deixar-se tractar i escoltar i veure què està passant per anar canviant: el nostre discurs ha de canviar perquè el món avança i anem descobrint coses.
Després vam fer AÜC, que parla de la violència sexual. La gira acabarà aquest gener i és una crítica a la violència sexual i a com el sistema empara o protegeix els homes. “Paintball” parla de la llibertat d’expressió i Suite TOC sobre salut mental.
Una de les coses que hem treballat en aquesta Escola d’Estiu de Rosa Sensat és vincular diferents disciplines per enriquir el programa. Com feu entrar dins de Les Impuxibles diferents disciplines i persones que vinguin d’àmbits diferents per arribar al punt que arribeu?
Crec que la barreja de llenguatges és molt potent. De fet, la nostra companyia neix perquè la meva germana és coreògrafa i jo faig música. Volem ser crítiques i parlar amb un discurs crític, i per això necessitem la paraula, i de cop amb això ja teníem un llenguatge absolutament multidisciplinar. El que mola de la construcció dels espectacles és treballar en paral·lel; és a dir, que les dramatúrgies avancen totes juntes. No fem un text, després una coreografia i després hi afegim les músiques, sinó que tot conviu alhora i conflueix. Tota la companyia fa un escalfament físic, tothom es relaciona amb els ritmes i els instruments encara que no hagin de tocar; totes fem text… és una manera de cohesionar l’equip i les energies, i físicament és molt important el contacte. No ens ensenyen a tocar la gent!
Contactem-nos i comuniquem-nos físicament. Si us fixeu com van les noies al metro i com van els nois, ells envaeixen molt més espai i nosaltres encara ens enretirem més. És important que comencem a ocupar espai d’una manera física, emocional i amb seguretat. És una cosa que portarà temps, anys i feina però que és molt important.
Com a mestres ens interessa molt el procés d’aprenentatge, més que el resultat final. En aquesta formació s’ha parlat dels diferents camins per arribar a un resultat. Ens pots explicar el teu procés creatiu?
Nosaltres triem un tema i estem un any amb una assessora parlant sobre això, per formar-nos una opinió i tenir-ne un punt de vista. Parlem amb supervivents, víctimes i professionals. A partir d’aquí, teixim una dramtúrgia política i comencem a veure què podria amparar això. Quan dic amparar em refereixo per exemple a l’espai. Potser ens interessa utilitzar una sala petita per experimentar una sensació d’agoviament.
Tots els elements que ens puguin influir físicament ens semblen interessants. Després decidim com volem que s’escoli, si fred o càlid. Jo penso en com vull que se senti el públic, si incòmode, o confortable. Es tracta d’estirar un fil intentant que no es trenqui. Has d’anar amb compte amb els temps, perquè si estires massa poc el fil cau, però si estires massa es tensa i es trenca. El fil és la tensió, l’atenció.
“Com pot ser que a trenta persones se’ls ensenyi el mateix de la mateixa manera. Som trenta persones diferents i no ens has preguntat com som ni com ens sentim, ni el que necessitem.”
En els vostres espectacles es toquen temàtiques molt compromeses i feu un treball profund. A AÜC explicaveu el procés d’escriure, el que comporta.
Això és molt potent. En la nostra companyia ho fem moltíssim, i la gent del sector ho critica. La gent del sector ve al teatre i de cop diu “ara per què has de fer això”. Tu estàs parlant d’una cosa tècnica i jo estic utilitzant l’art d’una altra manera. El 95% de la gent no és del sector. La nostra opció és que sigui accessible a totes. Ha d’haver-hi compromís en molts aspectes. Fins ara tot ha estat representat per homes blancs heterosexuals de classe mitja, i això representa un sector molt petit de la societat. És molt important utilitzar la vulnerabilitat com la nostra gran força. Si jo us ho ensenyo tot, no em podeu atacar per enlloc. No em podeu fer res si jo ja m’he mostrat abans. Per això crec que sentir-nos vulnerables és una eina molt potent, i sí ho compartim molt més.
T’hauria ajudat que en el teu pas per l’escola els mestres haguessin mostrat la seva vulnerabilitat?
M’hauria ajudat moltíssim, perquè jo no entenia res. Era hiperactiva i patia moltíssim, tot el dia. A part, tenia un defícit de concentració absolut, no parlo de TDAH, però em costava molt concentrar-me perquè el format per mi no funcionava. Em va costar moltíssim l’escola. Les hores eren llarguíssimes, no entenia res del que m’explicaven. Després arribava a casa, m’ho estudiava, l’endemà feia l’exàmen i ja està. No recordo res. La meva cultura general ha estat molt justa, i segueix sent-ho. Com pot ser que a trenta persones se’ls ensenyi el mateix de la mateixa manera. Som trenta persones diferents i no ens has preguntat com som ni com ens sentim, ni el que necessitem. Potser jo necessito sortir a donar una volta cada deu minuts per concentrar-me.
“Crec molt en generar empatia, en parlar, en dialogar, preguntar i explicar-ho: a aquesta persona li passa això, què podem fer col·lectivament perquè se senti millor?”
Com va ser el pas per l’escola amb hiperactivitat diagnositcada i TOC no diagnosticat?
Tinc anècdotes fortes, de com gestiones certes coses. Quan tenia set anys, un dia em vaig menjar l’entrepà al pati, i l’entrepà no s’havia descongelat del tot. Al moment d’empassar vaig pensar que m’havia empassat un vidre. Li vaig dir a la profe, vaig beure aigua, em van portar a l’hospital i vam veure que no m’havia empassat un vidre. El dia següent vaig sortir al pati i vaig tenir la mateixa sensació. I així en endavant, i va arribar un moment en què jo no esmorzava, no sortia el pati, intentava no respirar… però acabava el pati i jo m’havia empassat un vidre. Em vaig sentir molt poc acompanyada, perquè era una incomprensió absoluta. Jo no m’havia empassat cap vidre, però la meva sensació era real. Vaig estar molt de temps creient que m’havia empassat un vidre, sentint-me molt sola en aquest aspecte i no ho podia compartir, perquè hi havia un judici. Estic parlant de fa molts anys, jo en tinc trenta-tres i això va passar quan en tenia set. Crec que ara les coses són diferents, o això vull pensar.
Què li diries a un mestre que té a l’aula un alumne, amb diagnòstic o sense, que no s’adequa a les pautes de l’escola?
Que hi parli, li pregunti què necessita per sentir-se millor i que intenti generar empatia en comptes de frustració perquè no pot manegar-lo. Crec molt en generar empatia, en parlar, en dialogar, preguntar i explicar-ho: “a aquesta persona li passa això, què podem fer col·lectivament perquè se senti millor?” Tu com a persona diràs: m’estan tenint en compte, m’estan escoltant i estan validant el que em passa, no m’estan jutjant. Això és importantíssim perquè així ja no sents que el que et passa es negatiu o dolent, sinó simplement una cosa que et passa. Però és clar, amb tots els inputs que tenim és molt difícil. Jo a l’escola vaig patir bulling: els nens deien que era una nena, les nenes deien que era un nen, era grassa, empassava vidres i era hiperactiva. L’únic que passava és que jo era diversa, tenia una diversitat igual que cadascú té la seva, però l’escola ens diu que hem de ser totes iguals i és molt difícil encaixar. Per això, l’únic que m’ha donat seguretat ha estat poder-me expressar des de l’art i a partir d’aquí m’he anat construint des d’un lloc més segur. Ara considero que sóc molt més segura que abans, però he passat una infància de moltes inseguretats i això crec que va influir més en el meu patiment.
Hi ha una cosa que sempre explico, i és que quan era petita em van haver de treure un ronyó. La meva mare sempre em deia que era l’última vegada que em punxaven, però mai era la útima vegada, i jo vaig aprendre que no podia confiar ni en la persona que més m’estimava i això em va provocar també créixer amb una inseguretat. Crec que és molt important ser honest, i dir: això algun dia s’acabarà, farà mal però algun dia s’acabarà… no sé de quina manera.
“L’únic que passava és que jo era diversa, tenia una diversitat igual que cadascú té la seva, però l’escola ens diu que hem de ser totes iguals i és molt difícil encaixar.“
Ets una supervivent de l’escola, gairebé. Això passa, malgrat l’escola hi ha persones que arriben on arriben, amb aquest èxit en el teu cas.
No sé què és l’èxit.
Bé, es veritat, però no pateixes tant, has trobat la teva veu… em refereixo això, a les coses que l’escola no et va donar.
Sí. Que podria haver estat pitjor!
Com has aprofitat de gran (o en sortir de l’Esmuc) tot aquest context del qual ens has parlat a favor teu?
Jo sóc això, jo sóc tot això, amb les coses bones i amb les dolentes. Quan vaig sortir de l’Esmuc tenia matrícula i pensava que la gent voldria tocar amb mi, però no; els nois volien tocar amb nois. He sentit moltes vegades la frase de “per ser una noia toques molt bé”, i vaig entendre que ho havia de fer lo meu, i que només fent lo meu podria viure d’això. Quan dic fer lo meu vol dir ser honesta amb el que m’agrada, amb qui sóc, amb el que penso, amb què necessito, i ser generosa i agraïda amb tot això. I molta teràpia, és molt important: parlar, tenir una persona amb qui compartir el que et passa i amb tenir un acompanyament. Però pensem que el 95% dels nois de menys de 30 anys no han anat mai a teràpia! Les noies hi anem més, crec que és una cosa més femenina. Els nois no he necessiten! (Riu).
“Parlem de salut mental perquè ens interpel·la en primera persona, però totes les coses que estan invisibilitzades s’han de visibilitzar, i totes les diversitats s’han de posar sobre de la taula i incloure-les.”
Parla’ns sobre l’espectacle de Suite TOC núm. 6.
És l’últim espectacle que hem fet amb Les Impuxibles i sempre explico que principalment parlar de la relació que tinc amb la meva germana. En realitat parla de que a mi amb 21 anys em diagnostiquen TOC i des de la meva infància va ser una constant d’anar passant per diferents obsessions, per llocs de molt patiment. Amb Suite TOC núm. 6, a més de fer una sortida de l’armari com a persona amb diagnòstic i interpel·lar de manera directa la medicina i què vol dir tenir un diagnòstic i l’estigma que suposa, parlem de què vol dir acompanyar a una persona amb diagnòstic i com jo he anat ocupant l’espai mentre ella s’ha anat posant en segon terme.
Amb aquest espectacle hem sanat molt la nostra relació i la relació que he tingut amb totes les persones que m’han acompanyat i de fins a quin punt he tingut un coixí i m’he llançat perquè sabia que m’agafarien. Ha estat molt terapèutic a tots els nivells perquè ha estat remoure moltes coses i recol·locar-les. Com a persona privilegiada i que es dedica a l’art crec que a part d’aquest deure sóc “sucre”. Si una persona com jo es dedica a altres coses, segurament la faran fora de la feina. Però com que jo sóc artista, sempre s’excusa “clar, és que ella és artista!”, sóc sucre i tinc aquesta sort, i per tant sento la responsabilitat de fer-ho, sabent que a mi ningú em traurà la feina perquè me la genero jo.
És una responsabilitat posar-me davant de la gent i dir “jo tinc un diagnòstic, i el transito a vegades millor i a vegades pitjor. Hi ha dies que estaré més tranquil·la i dies que no, però puc articular un discurs i tenir una conversa “normal”, tot i que no crec en la normalitat, i per això és molt important parlar de salut mental i de diversitat; parlem de salut mental perquè ens interpel·la en primera persona, però totes les coses que estan invisibilitzades s’han de visibilitzar, i totes les diversitats s’han de posar sobre de la taula i incloure-les.
L’altre dia parlava amb l’Eloi, el presentador del programa “Per què volen els avions” de TV3, que té Síndrome de Down, i li deia: les dones tenim dret a equivocar-nos, els homes porteu molt anys ocupant espai i equivocant-vos i no passa res, però ara si una dona s’equivoca és una hecatombe. I em va dir: “ja, doncs saps què penso? Que jo també tinc dret a tenir Síndrome de Down”. Wow, evidentment! Va ser un aprenentatge increïble, i com diu l’Eloi, ell té dret a tenir-ho, i totes tenim dret a ser com som i poder-nos expressar. Si una persona necessita moure’s, ho necessita de veritat, no és mentida, és una necessitat real i és fàcil de complaure: mou-te i torna. Si tot fos això!
“Sempre dic que l’art em salva i em sana, perquè ha estat el meu refugi, la meva font d’aprenentatge i de comunicació.”
Parlant de la companyia i les obres, què hi ha de diversitat, pensament crític i avaluació?
A l’equip sempre intentem que hi hagi diversitat. Com heu pogut veure a l’entrega de premis d’ahir hi havia una persona racialitzada i considero absolutament necessari que les persones racialitzades comencin a aparèixer a tot arreu. Per exemple, al Teatre Lliure es va fer un espectacle on apareixia un personatge que l’autor especificava que havia de ser negre. Primer es van plantejar agafar un actor blanc i pintar-li la cara, i després van pensar que seria un mica massa greu, i van posar-lo blanc, afegint en pantalla: “aquest personatge havia de ser negre, però no hem trobat la persona adient”. Perdona? No hi ha persones negres que puguin fer aquest paper? Obre un càsting!
Al nostre equip hem tingut persones transsexuals; ara comptem amb l’Antonio Centeno, una persona molt interessant que ha fet els documentals “Vivir i otras ficciones” i “Yes, we fuck”. Als 13 anys va caure a la piscina, des d’aleshores és tetraplègic i va en cadira de rodes i parla del cos, posant-lo com a problema i solució de tot. Posa el cos al centre de tot. A l’equip de SUITE TOC erem dues persones amb diagnòstic, però això vol dir dues persones a qui ens han diagnosticat, perquè jo crec que totes tenim un diagnòstic; aquesta vida és molt salvatge i molt difícil.
Crec que la teva germana va dir un dia: “crec que tots estem malalts…”
“… i qui no ho està és perquè no té un diagnòstic.” És molt difícil estar sa a una societat que no ho està, i sobreviure-hi és molt difícil.
Sobre l’esperit crític… al procés de creació ens qüestionem moltes coses, i el més important de l’espectacle és l’aprenentatge personal que fem les persones de l’equip perquè estem fent-ho des de l’art perquè és en el que creiem i des d’on ens sentim còmodes, però estem obrint la ment tota l’estona i sempre és pot obrir més. Per això és molt important arribar un lloc i no dir “he arribat aquí i penso així” sinó dir: “avui he arribat aquí i penso així però demà vull arribar a un altre lloc, i passat a un altre” perquè la vida es mou i nosaltres ens hem de moure amb ella i anar més enllà.
Per això sempre dic que hem d’incloure a totes les persones diverses però sempre dic: i sobretot a totes les persones a qui encara no sóc capaç de veure, perquè estan tan invisibilitzades que encara no sóc capaç d’incloure-les en el meu discurs.
Tot això ho hem estat parlant, el fet d’anar més enllà, buscar els camins per fer-ho, entendre que cada nen és diferent… en aquest sentit hi ha una part d’autoavaluació molt bèstia.
Sí, absolutament. Per això sempre dic que l’art em salva i em sana, perquè ha estat el meu refugi, la meva font d’aprenentatge i de comunicació. I alhora, crec que és una oportunitat excepcional poder fer una feina en la que estàs aprenent constantment i que t’agrada moltíssim. En aquest sentit em sento molt afortunada; el món és el que és i a totes ens passen moltes coses, però si som crítiques amb nosaltres mateixes, ens retroalimentem. Si em questiono canvio això, i en fer-ho em trorno a qüestionar… fins que no canvies les peces tot gira igual. Canvia, desencalla, i tot canviarà.
